Com ho veieu això?

Un dia d’aquests, el món ha tingut l’honor de veure nèixer la nova samarreta de la selecció espanyola de bàsquet, altrament coneguda com “la roja”.

La dichosa equipació,  que porta escrita la llegenda “ser español no es una excusa, es una responsabilidad”, està apadrinada i patrocinada  amb una indecent, indecorosa i indigne quantitat de milions d’euros per La Caixa, que per el que es veu, es vol fer perdonar el pecat original de ser una entitat amb seu a Catalunya.

La presentació, ve acompanyada d’un video on surten, entre d’altres pollosos, jugadors de básquet, un tenista molt conegut, uns rumberos, un parell o tres més que no se sap ben bé de que fan i un cuiner anomenat Ramón Freixa, que ens diu textualment i sense cap tipus d’escrúpol ni complexe i sense que li tremoli la veu, que aquesta peça de roba, és “la camiseta que representa a un país i aquí los tenemos, los colores”

Tota aquesta xusma dels Rafael Nadal “yo siento que represento a mi país cada semana, cada partido que juego alrededor del mundo”, Andrés Iniesta “al final es una cuestión de sentir lo que, lo que, lo que, lo que, lo que llevas puesto. Sentimiento, pasión y dedicación”, Hermanos Estopa “eso se nota en el rendimiento”, sense dir què és “lo que se nota”, Juan Carlos Navarro “dos socios increibles, España i Nike, para un objetivo final, que es ganar” , Rudy Fernández “sabemos el talento que tenemos. Respeto a este pedazo de camiseta y a este pedazo de país”, Mireia Belmonte “es un buen ejemplo de familia y de unión”, Sergio Ramos “la clave del éxito es la unión, no? Esto no puede faltar nunca” i altres primats, no saben que allò que simbolitzen, ja no te present i molt menys futur.

El seu temps ja ha passat.

L’espanyolisme fanàtic i excloent cada cop és més residual entre nosaltres i es posin com es posin i per molt patrocinats que estiguin per mòmies d’aquelles que el mestre Eduard Voltes qualifica d’antics, com en Fainé, l’Oliu o en Godó, no tenen res a fer.

A més a més i cansat com estic d’anar-me explicant i donant arguments a gent totalment incapacitada per a entendre res que no sigui “vamos, vamos, que nos vamos”, “yo soy español, español, español……”, “imparables juntos”, “soy español, ¿a que quieres que te gane?”  i d’altres friquismes impresentables, manifesto un desig dirigit a la samarreta, als que ens expliquen la seva importància i als embalsamats que la apadrinen, tot agafant un trosset del mític vers d’en Martí i Pol, “Ara mateix”. 

Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I tot seguit i procurant que la meva veu també sigui solemne i clara, els hi dic: Aneu-vos-en a la merda!

Ah!, per cert, entre tots aquests glosadors del patriotisme ranci, trobo a faltar d’altres pòtols com en Xavi “vivajpaña” Hernández o en Pau Gasol.

De moment, res més.

Salut i República Catalana

El tiet Jaume, soci del Barça des de fa 57anys, 1 mes i 19 dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!