Avui, en Max Cahner, figura cabdal de la cultura catalana dels segles XX i XXI.
Estic segur que la persona que més ha fet per la Cultura Catalana en els darrers cent anys (no ve d’un pam), ha estat el Dr. Max Cahner i García, nascut a Bad Godesberg (Rin del Nord-Westfalia), de pare alemany i mare del barri de Lavapiés (Madrid)
Quin “pedigree”, oi ?.
Entre d’altres coses, el Dr. Cahner, no va tenir mandra per a fer :
Mireu si n’es d’important, que dos dels més grans savis de la nostra Cultura, en Joan Fuster i en Joan Coromines, el van designar marmessor dels seus llegats respectius.
L’any 2.006, amb motiu del 70è aniversari del Dr. Cahner, el Molt Honorable Senyor Heribert Barrera i Costa va escriure un article titulat “Un home providencial”, que començava aixi : “D’entre tots els nostres coetanis vius, algú ha fet més que Max Cahner per la supervivència de la Cultura Catalana?. Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”.
I després de tot aixó i de moltes més feines que ha fet, aquest home té la modestia de dir de si mateix : “Jo sóc català d’adopció i ateses les circumstàncies de subjugació cultural i lingüística, aquest fet et converteix en catalanista. El catalanista, es un català que aspira a la normalitat i normalitat vol dir independència” (llegiu el llibre “Que pensa Max Cahner?”, de Xavier Mora, Dèria Editors, any 2.009).
Tornant enrrera en el temps es oportú recordar que l’any 1.964 va ser expulsat de l’Estat espanyol per ordres directes del conegut malfactor Manuel Fraga Iribarne. En una entrevista que li feren el maig de 2.009 per a la revista “Les 3 Viles”, diu : “quan vaig editar el meu primer llibre, “Nosaltres els Valencians”, de Joan Fuster, vaig passar la censura perquè li vaig enviar a un frare valencià dominicà que segurament no va entendre res, però li va fer gràcia i el va passar. Després, el propi Fraga va escriure una carta perquè m’expulsessin del país!!. I mira, amb això et demostraré la “limitació” dels policies d’aleshores : em van venir a buscar dos homes a l’editorial Curial, als que havien pagat per a portar-me en tren fins a la frontera. M’hi van fer anar en cotxe i jo vaig anar fins a La Jonquera, però a La Jonquera no hi ha tren!. Està a Portbou!. Un cop allà, es vàren començar a barallar entre ells i al final vaig passar la frontera amb el cotxe. Tu creus que m’han d’expulsar del país amb el meu propi cotxe?. Era insòlit!
Des de l’any 1.972, el Dr. Cahner viu a Sant Vicenç de Montalt, on ara, bastant enretirat dels afers públics, dedica el seu temps a la Fundació Coromines, de qui ja he dit va ser nombrat marmessor i a recopilar la seva pròpia obra sobre la Revolució i la Contrarevolució. “Em fa por no arribar a acabar els sis volums, ara necessito una mica d’ajuda”.
Una vegada, potser fa 25 anys, vaig tenir l’honor de donar-li la mà i de fer-me una foto al seu costat.
El recordo cada dos per tres.
Rera els turons no hi anéssim a cercar
la il-lusió perduda ni el delit.
Tornaríem de buit i amb la mirada trista.
Més ens val la incertesa i els risc
d’ara mateix, que l’enyor o l’angoixa.
Rera els turons la llum, melangiosa,
no ens encendria els ulls i sentiriem
a la pell el calfred d’aquell silenci, buit
de tota llei d’anhels i d’esperances.
(Miquel Martí i Pol)
Salut i República Catalana.
Jaume Castellet Larena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això si que és una “vida exemplar” i no la d’alguns altres. Felicitats pel “post”.És genial!