Potser és la nova cultura de la immediatesa que fa que de cop tot un munt de gent es pensi que els grans canvis vindran l’endemà. No fa gaire ho vam veure amb l’anomenat “Moviment 15M”, en què molta gent va veure la llum i es pensava que la revolució seria al cap de quinze dies. Però ja ha plogut una mica i encara estem esperant. Això sí, ha quedat un conjunt de col·lectius organitzats, o bé nous o bé reforçats, que van fent feina del dia a dia. Però les masses, han desaparegut.
I ara resulta que “tothom” s’ha fet independentista, i pensen que la independència serà demà. L’endemà de l’11 de setembre, havia de ser. Potser pensen que ja han passat més de quinze dies de la gran manifestació de l’11 passat i s’estranyen que la independència no hagi arribat.
En el cas de les mobilitzacions de l’ANC, fa temps que es diu que l’únic objectiu és la independència, que la resta és igual. A més, com que sembla que la independència serà ja, podem deixar de banda tots els problemes, que ja els mirarem de solucionar després de la independència. I a qui es fa més preguntes del compte, de seguida se’l titlla d’anar contra la unitat de totes les independentistes, de ser marginal o radical o vés a saber què més. És un discurs fàcil, aquest. I és el discurs que utilitzen habitualment els qui ja els van bé les coses com estan. És com allò de “ni dretes, ni esquerres”. Només ho diuen la gent de dretes quan ja els va bé que tot es quedi com està.
I cal veure a qui ja li van bé les coses com estan. Per començar és força curiós que la manifestació de l’ANC s’anunciés i promogués a bombo i plateret pels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Gairebé semblava que fos una mani convocada per TV3. I el fet que no es pugui parlar en aquesta mobilització de l’ANC de res que no sigui “l’estat català”, ajuda a que no es parli de les retallades de CiU. Total, que resulta que en plenes retallades, l’Artur Mas es pot permetre que el vagin a rebre la gent de l’ANC tornant de Madrid d’entrevistar-se amb en Rajoy com si fos un ídol de la independència en ple auge, en lloc de rebre xiulets per anar retallant tots els drets socials de les catalanes i els catalans.
Per no parlar de “l’estat català”. Si no es pot qüestionar res per no ser “sectari” i permetre ser el màxim de transversals possible, vol dir que les coses quedaran com estan. És a dir: oblidem-nos dels Països Catalans. Mengem-nos la Unió Europea i el seu projecte neoliberal sense protestar. Seguim aguantat tota la corruptela política que ens xucla els diners públics amb les seves empreses privades i operacions legals i ilegals diverses, seguim aguantat bancs i caixes xuclant-nos la sang, seguim aguntant l’especulació i la destrucció del terriori. Estem ovacionant un “president” que fa quatre dies es venia el Delta del Llobregat de males maneres a un mafiós dels EUA, això és defensar la terra? I ja veurem quin és el seu concepte “d’estructures d’estat”. De moment, va parlant amb Europa i els EUA a veure què en pot treure, mirant de rebre alguna coseta directament i enfonsar-se una mica menys que Espanya.
Doncs bé, acuseu-me de sectària o de marginal, si voleu. Però la meva independència, no és aquesta. La meva independència és la dels Països Catalans, la de la sobirania popular, la de l’economia controlada per la gent i per a les persones, la de defensa del medi ambient i el territori, la de les energies sostenibles, la de les dones lliures, la de les persones dignes i sobiranes dels seus propis destins… El meu país no és una línia dibuixada en un mapa i una bandera. El meu país és el meu poble, la meva gent, i el troç de terra on vivim, teballem i sommiem.
Per això la meva manifestació, l’onze de setembre, era la de l’Esquerra Independentista. Només sortim a la televisió si es crema alguna bandera, ja ho sé. Però sempre hi som, quan hi ha les masses convocades pels qui tenen grans mitjans per fer-ho, i quan no hi són. I per nosaltres, l’EI, tan defensar el nostre poble és demanar la independència dels Països Catalans, com aturar un desnonament, oposar-nos a Eurovegas (o Barcelona World, o el que sigui), defensar la sanitat pública per la nostra gent, defensar el dret al propi cos de les dones, la lliure opció sexual… poc a poc i bona lletra. Fa molt que hi som, i hi seguirem sent mentre calgui. I segurament, si algun dia algú proclama un estat català, serà quan més feina tindrem al davant.
Respon a Jaume Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1er) A diferència de les masses converses, i de determinats líders d’opinió, l’ANC es planteja la independència dels Països Catalans, no tan sols la del Principat. Però seria idiota ajornar la independència del bocinet que sigui fins que les coses no siguin madures arreu del país.
2on) Compte amb la manera de dir les coses, perquè això de TV3 és el que diuen el PP i Ciudadanos. Per una vegada que TV3 no ens posa pals a les rodes ni ens silencia, entre poc i massa…
3er) Que els objectius de CDC i companyia són els que dius, està ben clar. Ara: quina mena d’Estat tindrem, dependrà de la relació de forces en el moment de la independència, i dels acords de mínims que s’hagin pres entorn del model. Per exemple, en l’aspecte social. Per exemple, en l’aspecte lingüístico-cultural (a can CDC continuen parlant de bilingüisme). Per exemple, en l’aspecte nacional: la independència del Principat no pot comportar una secessió envers la resta de Catalunya. Però per a atènyer això hem de ser al ball, mirant que hi predomini la nostra música.
4rt) L’ANC no anà a la plaça de Sant Jaume a rebre Mas; hi anà a exigir-li fermesa. Foren les JNC (de CDC) qui l’anaren a rebre, a la mateixa hora i al mateix lloc, i això ha donat peu a malentesos que pocs mitjans han volgut desfer.
Endavant, i felicitats pel bloc!
A la dreta, en aquest cas a CiU, se l’ha de combatre sempre i a tot arreu, especilament quan s’intenta apropiar de manera partidista d’estructures d’organització popular com l’ANC. Estàs dient que el milió i mig de persones que érem a la manifestació de l’ANC fèiem el joc a CiU? També el bloc de l’EI i la CUP? I els militants de la CUP i l’EI que formem part de l’ANC, també? La nostra obligació com a revolucionaris és ser al costat del poble i plantejar una alternativa real pel conjunt de les classes populars. I això es fa estant al costat de les classes populars, pensin o no com nosaltres, no pas allunyant-nos-en.
I a mi m’és igual si nosaltres hi érem primer, al revés, m’alegro que ja no siguem els únics independentistes, per fi. No és per això, que hem lluitat tota la vida? Ara toca continuar la feina, i proposar el model d’Estat que volem, no renunciar a res, ser-hi per explicar quina és la nostra alternativa i convèncer a les masses que s’han sumat al projecte independentista. No serveix de res anar-se lamentant de la suposada poca consciència de classe de la gent, ni de que CiU s’estigui intentant aprofitar de tot aquest moviment. Toca arremangar-se i treballar per impedir-ho.
Estic molt d’acord amb el comentari anterior.
Un petonet, ens veiem el 12 i el 13, no?
Joan
I s’ entén que, en un context de derrotes col·lectives i d’ ofensiva neoliberal com el que vivim, la gent ens il·lusionem amb l’ independentisme conjuntural (i no tant conjuntural). Una part del nostre poble comença a agafar certa consciència que la independència no arribarà sola, i que s’ haurà d’ estirar per a portar-la. I per algú del Principat, segur que deixar de ser oficialment espanyol/a, engresca molt.
Com també s’ entén que la militància de l’ únic moviment d’ alliberament nacional, social i personal dels Països Catalans ( Esquerra Independentista) interpreti el concepte “independència” amb una amplitud de mires superior a la gent no organitzada. No només en el sentit territorial sinó en el sentit pragmàtic, cosa que fa que es miri aquest procés com una “independentitis” buida i passatgera.
Entre les dues opcions, hi pot haver una escala de grisos ben diversa, però cal clarificar posicions i saber quin paper complirà cada postura. “Ara és l’hora” ens diuen de tots cantons, sobretot qui s’ha passat la vida cobrant per encaixar a Espanya, després de renunciar al més mínim sentit de justícia durant la transició i possibilitar-la.
Podem ser-hi i podem no ser-hi, tant se val en la correlació de forces actuals. No és un joc fet per a nosaltres.
Ara, les elits catalanes veuen que no hi ha futur econòmic amb Espanya i els faria il·lusió un regne de taifes propi -llegiu Principat sense el Nord, és a dir, la comunitat autònoma espanyola-. Ténen la paella pel mànec, i per això s’han fet a mida una estratègia, un taulell de joc que, per art del birliqui-birloqui, ha fet que l’ independentisme ja no sigui cosa de les esquerres, sinó d’ aquells que s’ han venut -i se segueixen venent- el país a trossos, sistemàticament. I en sortirant vencerdors i legitimats per a seguir-ho fent, sobretot en l’ hipotètic nou estat.
La realitat és aquesta mentre no seguim implementant i extenent un projecte de ruptura real amb la situació que encadena i hipoteca el futur de la majoria de la població dels Països Catalans i el seu territori.
La resta, és jugar contra/amb qui té les cartes marcades.