marginàlies

El setge al català i als seus parlants que han decretat des que controlen absolutament el poder l’extrema dreta i la dreta més extrema a les Illes Balears -el mateix que al País Valencià i a l‘Aragó- a més d’atiar amb una força descomunal l’odi a la catalanoparla, de fer miques els drets lingüístics de qui parlam la llengua que ens és pròpia i de no tenir aturador, sembla que tampoc no té la resposta social que es mereix aquest enderroc sistemàtic, contundent i implacable de l’ordenament que durant més de trenta anys ha regit feblement l’ús del català a l’administració, àmbits i serveis públics.

El darrer torpede: l’extrema dreta i la dreta extrema en el Parlament de les Illes Balears ha fet miques quaranta anys de consens arraconant el català com a llengua vehicular de la institució i imposant el castellà.

És clar que hi ha respostes  de l’Obra Cultural Balear, de la Plataforma per la Llengua i d’altres entitats promotores del coneixement, ús, promoció i prestigi de la llengua catalana, la nostra, però crec que seria hora d’engegar un clam públic per exigir que s’aturin tants de greuges si no volem que la nostra aparent passivitat aplani encara més el camí de la piconadora catalanofòbica i faciliti la marginació lingüística. És la nostra manera de sentir, de parlar, de relacionar-nos amb el món  que està sent potejada; és la nostra història que torna a ser manipulada o menystinguda. En definitiva, és la nostra llibertat col·lectiva, del poble que som, que tornen a emmordassar.

Crec que sobren els motius per treure al carrer i que quedi ben palesa la nostra indignació per les pitjors escomeses contra la nostra llengua, a l’arxipèlag, des de la mort del dictador. En altres moments, la societat civil organitzada illenca va fer front a altres atacs al signe major de la nostra identitat i, a través de la mobilització ciutadana, s’aconseguiren grans fites i s’aturaren invectives ferotges. Eren altres temps, sí, i les eines de fa uns anys per fer front a la barbàrie lingüística per ventura ara no serveixen. No obstant, la visibilització de la veu mancomunada, la mobilització, no crec que sigui adient apartar-la mentre es van gestant les noves estratègies.

Els qui seguim creient que el català ha de ser la llengua de la cohesió social; els qui seguim creient que la nostra llengua, la catalana, per ser la pròpia, ha de ser la llengua de l’administració pública i de tots els àmbits i serveis públics; els qui seguim creient que el català i la cultura que se’n deriva ha de presidir totes les relacions socials, seguim sent infinitament més dels que no volen res d’això. I per això, ens cal poder-ho dir públicament, fort, clar i català.