sanitat pública 1/ desemparats…

M’he sentit vulnerable, desemparat.

Abans de res, agraïments :

Agraïments al personal mèdic de l’hospital Clínic de Barcelona per la seva eficàcia i la seva professionalitat en el seu treball a l’hora de la intervenció – traeme un sten del 2,5 ! ,-oido barra! – somric, estirat amb el braç immobilitzat observant les pantalles a la meva esquerra…

Agraïments també pel personal de l’ambulància, des de l’hospital de Vic fins a hospital de Clínic de Barcelona i els de viatge de retorn, especialment a l’infermer conversant de fotografia…

Agraïments també a la metgessa de torn i del personal d’urgències de l’hospital de Vic, encara que treballen en condicions de precarietat, sorolls i riures en un lloc tan desagradable -poca intimitat pel pacient-, instal·lacions obsoletes, un ambient inhòspit, desfasades pel poc confort en una atenció que hauria de ser de qualitat. Gràcies a la metgessa d’urgències pel seu encert i diligència en diagnosticar -el que ja preveia pel meus antecedents recents-, que el departament cardiologia de l’hospital de Vic no ho acabava d’encertar. Molt possiblement i degut a l’accés de càrrega de feina, no n’és excusa -és la meva salut, les retallades maten-, coi és el meu cor!

També agraïments el personal de la UCI, per la seva atenció, encara que les mancances eren evidents pels sorolls ambientals. Quan estàs ingressat en aquest lloc és perquè estàs greu, els sorolls que provenen dels avisos del monitor, no són acceptables. Amb el pas de les hores és una tortura, no pots descansar…

A l’hospital de Vic ja havien d’haver detectat amb les proves que em van fer, sobretot amb la prova d’esforç, les analítiques i ecocardiograma i els símptomes que els hi descrivia, de les molèsties al pit cada vegada més agudes, ja haurien d’haver arribat a la conclusió del què passava

Haver suportar de ser recriminat i renyat en la consulta de cardiologia de l’hospital Universitari de Vic, la metgessa Dra B, la cardiòloga, renyant-me, dient-me que no em volia prendre els medicaments per la tensió, -no era cert, jo me’ls prenia-, la qüestió era que demanava que revisessin la medicació i em donessin l’adequada, la que em produís menys efectes secundaris -perquè en tenen i molts-, és molt diferent.  Em va emplaçar a 10 dies més tard a passar per l’hospital de dia on em farien una analítica i un electrocardiograma.

Mentre esperava l’informe per ser derivat i poder ser atès a l’hospital de referència, el Clínic de Barcelona, per llista d’espera per possible intervenció per cateterisme li vaig haver d’insistir que sentia dolors al pit, que cada vegada era més freqüent que no em trobava bé, que no anava bé. Va respondre que m’haurien d’ingressar a urgències i que allà potser hi estaria moltes hores i al final m’enviarien a casa… Li vaig haver d’exigir -m’estava alterant i molt- que m’enviés a urgències…que no em trobo gens bé. – Hòstia!                                                                                                                                                                    M’hi van traslladar al cap de una hora.  A Urgències em van practicar pel cap baix 3 analítiques. La metgessa que em va atendre a d’urgències, la Dra. A, va confirmar-me que tenia una molt possible obstrucció de arteries coronàries. Que pel dolor que tenia em queixava poc. Que resistia molt bé el dolor. Feia 24 hores que era a urgències. M’havien comunicat que em derivaven al 111 a observació i no ho van fer…

Va passar a visitar-me al box la cardiòloga Dra. B, va advertir-me que no em podia moure sota cap concepte, que no em podia moure gens. Havia fet un infart. -Collons!

El dia abans, m’estava enviant a casa…

Feia 24 hores que era al box d’urgències i no m’havien de derivat al 111 a observació, com m’havien comunicat una vegada diagnosticat i monitoritzat. Va dir que no tenien plaça… -una altra vegada les mancances. Vaig avisar als familiar de la situació…

Poc després em van traslladar a la UCI, monitoritzat 24 h. esperant torn d’intervenció d’urgència a l’hospital Clínic per la intervenció de cateterisme que em van practicar a la tarda de l’endemà. Al vespre del mateix dia em van retornar a la UCI del HUV de Vic i 24 hores més sota observació. Després 3 dies a planta i el dilluns, passat al migdia em van donar l’alta.

Hospital universitari de Vic, eh!

M’he sentit vulnerable, desemparat.

post escrit del 29 de gener de 2019 a https://romanidemata.wordpress.com/2019/01/29/mhe-sentit-vulnerable-desemparat/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *