veig que t’has adjectivat (eufemisme) amb el país, ja deus haver fullejat el meu bloc, els darrers apunts, des del mes de març van tots en la mateixa direcció, fotre canya reivindicant els meus drets…
Però ja he vist que tot té un límit i no em puc enrocar i fotre’m l’heroi, no tinc ganes de muntar saraus de polis i desnonaments mediàtics, quan el propietari del meu pis és això, només un propietari i no és cap banc que especula…
Per tant m’avanço o més ben dit, sóc previsor i faig el què haig de fer, marxar…
com aquelles bèsties que travessen els rius a l’Africa i els cocodrils esperant la seva oportunitat, aquesta és la sensació que tinc, i segurs de que som molts… en estampida!
Doncs plego! me’n vaig, agafo l’imprescindible i preparo el petit viatge , la “ruta dels amics” que ja s’han ofert a acollir-me.
Jo mateix m’imposo el temps per no enredar massa, un mes com a màxim a casa de cadascun, mentrestant en C. m’han ofert fer una petita feineta de disseny, un logo, (em permetrà menjar un mes) i el més important, estic ocupat. Ocupat a més de acabar de desar els estris, llibres, desmuntar…
Rebo visites, fem un te, la fem petar fem una ullada, mirem, i escullen el que se’n volen endur, ara, ja pràcticament res a adjudicar. A en P. li reservo per la seva filla uns mobles pel pis d’estudiant que li seran útils, ja veig el seu somriure amb les dents blanques llegint això…