Generació...

Em tenen en un estat d’encabronament obsessiu, em sento insultat, em volen anul·lar, em volen destruir com a persona, em fan mal psíquicament.
No és paranoia, és el neguit de que en qualsevol moment em poden llançar una ordre de desnonament i haver de marxar de casa…

No accepto que els que m’administren, el meu govern, m’imposin les seves regles d’austeritat i que em castiguin retallant-me els meus drets, en són responsables. 
El president de la Generalitat, el conseller d’economia, en particular el conseller d’empresa i ocupació, la consellera de benestar i família… 
Són covards, tenen la panxa plena, mengen cada dia, es poden distreure, anar el cinema, concerts, teatre, viatjar, fer vacances i no s’han de preocupar per la seva pròpia supervivència. No s’han plantat per què tenen por, negocien amb el govern de l’estat, engrunes.

No accepto que els representants del meu municipi, no es plantin i exigeixin deixar de retallar, davant les mancances que ha de assumir el meu municipi  per la negligència de l’administració.
No accepto la submissió del meu alcalde, ni del regidor de promoció econòmica, ni de la regidora de benestar social , que m’imposin solucions indignes, m’imposin pels fets anar a viure en un refugi, condicionant-me i empresonant-me en un reducte sense poder fer la meva vida pròpia, sense poder tenir vida en llibertat, ni vida en intimitat.
No ho accepto perquè m’hi obliguin, pels fets consumats… les directrius dels serveis socials, que s’han de fer càrrec de les mancances institucionals.

Administren la pobresa amb caritat.
Administren recursos que no són propis, la caritat que recullen institucions Càritas o Creu Roja…
No es fan càrrec, ni se’n volen fer dels rebuts impagats, de lloguers i serveis energètics… 

Exigeix-ho justícia social. 
Exigeix-ho els meus drets.

No sóc culpable !!

(tot plegat conseqüencia de l’extició dels drets socials,  de la extinció de la RMI o pirmi )