Generació...

Arxiu de la categoria: viatge inesperat

maig…

0
Publicat el 6 de maig de 2015

Hola A PS,

…doncs, ja han passat els tràngols, lluitar serveix, i no sols per l’amor propi, l’auto-estima, l’orgull o com vulguis dir-li. M’explico; bregar amb l’administració, -botiflers de merda- és una lluita gratificant i a més quan guanyes, encara que sigui en part.
…vaig fer tota mena de recursos, manifestacions, -públiques- pels drets. Per l’aigua, pels serveis; gas i electricitat i no em varen fer cas, en principi, ni les companyies ni l’administració…
A mida que anaven succeint les coses anava teixint estratègies amb l’objectiu de guanyar batalles. Dins la legalitat, encara que m’imaginava, – guions de pel·lícules violentes- foc, llum, destrucció…

Un advocat jove en practiques, becari vaja, em va redactar un recurs d’alçada, com a darrera arma letal. El vaig presentar a la secretaria de relacions laborals del SOC (servei d’ocupació de Catalunya) de la OTG (oficina de treball de la Generalitat) com em va indicar; a la oficina del meu districte laboral. Al cap de 9 mesos, quan ja era fora de casa i ja m’havien desnonat em varen rescabalar, em varen pagar els endarreriments fins a posar-se al dia… Però ja era pràcticament al al carrer.

Tornem enrere, el mes d’octubre, de fa dos anys, va presentar-se un tècnic de la companyia d’electricitat i em va ensenyar una ordre d’emportar-se’n el comptador. Li vaig facilitar l’entrada al quarto de comptadors… li vaig preguntar; que com se feia per fer un pont. Em va donar unes regletes, em va indicar com endollar-ho i em va fer una advertència de seguretat, que connectés els fusibles una vegada efectuada l’operació. Tot amb naturalitat. Em va dir que era autònom.
La companyia de Gas em reclamava rebuts pendents. Vaig fer un escrit explicant els motius, demanant una pròrroga. Vaig registrar l’entrada del document a una delegació, en una oficina concessionària, i vaig quedar-me una còpia de l’escrit. Ja n’estaven assabentats. No em varen fer cas. Per resposta em varen assetjar per escrit, amb amenaces judicials, per telèfon uns esbirros, caça recompenses em reclamaven un 65% més del deute adquirit. Sí, un 65% més. Els hi vaig fer un segon escrit pel mateix procediment amb l’argument que si no tenia recursos econòmics de moment no podia pagar, acceptava el deute pendent però no el sobre augment que hi sumaven els caça recompenses. Han intentat localitzar-me. Algú els hi ha facilitat les meves dades, -del meu domicili de transició- que són personals i intransferibles. Saltant-se les lleis de protecció de dades. No els contesto. Quan arriba una notificació a aquest domicili, on em vaig censar, les cartes de “Investigación y recobro de morosos” ni les obro, se’n van directament a la paperera. Abús.
Mentrestant a mig novembre del 2013 vaig entregar les claus a l’administrador.
Està tot documentat, al bloc – http://blocs.mesvilaweb.cat/romanidemata – El meu centre de denúncia pública i de comunicació, Havia de guanyar la batalla en tots els fronts.

Un temps abans, a l’estiu vaig fer una crida a les amistats, fent-los saber que desmuntava el meu habitatge, qui volgués que vingués a recollir el que més li interessés. Vaig regalar molts llibres, pertinences personals, objectes i mobles. Electrodomèstics, vaixelles… Rampoines acumulades de molts anys, més de trenta. Marxava en destí desconegut.
Varen respondre molts amb; em sap greu, coi si que està cardada la cosa, t’acompanyo en aquest tràngol… Copets a l’esquena…

Un cap de setmana plujós, de novembre, vaig fer el trasllat amb la resta de mobles i estris imprescindibles. Ho varem dipositar, tot embalat, a l’habitatge provisional

L’endemà m’incorporava a fer de masover. Vaig disposar d’un cotxe. Dia si, dia no, em desplaçava al meu habitatge i anava desembalant i muntant…
El mes de desembre el vaig passar a casa d’un amic a sant Llorenç de Cerdans al Vallespir. El gener a la Garrotxa. Després al febrer al Pirineu de LLeida. El mes de març a Barcelona i l’abril a l’Empordà… fins que no tingués recursos propis.

M’han penalitzat per no haver cotitzat els darrers anys. Havia ingressat a les arques públiques, durant la meva activitat laboral, ingents quantitats en impostos, -en aquest país de merda- això no compta. Compta la cotització. A França, per exemple, viuria d’una pensió molt digna.

M’he comprat roba, sabates, sóc una mica presumit, ves què vols… feia temps que ho necessitava.
Escric poc, processo poques fotografies. Sovintejo al Twitter.

Una abraçada

(publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/2015/05/06/resposta-maig-con-flores-a-maria/ )

la ruta dels amics – 2 – coneixent país…

0


Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, Catalunya nord

després de 10 dies a Cal Carreter a Mieres, La Garrotxa.
Cal anar-hi, conèixer el lloc. Gaudir-lo.
En JM un bon amic em va proposar de vetllar-la casa, els seus animals; gallines , pollastres, gossos i gats. Masover durant 10 dies.
Poder fer, ell, vida familiar i social.
 

Mentrestant parada a la base, arranjar-la.
Hem treballat uns quants caps de setmana, els amics, en Jordi i en Pol, els familiars, en Vador i en Arnau, la Marcia i la petita Monique, i les aportacions pel material de na Montse.

Fet el trasllat, gracies a la aportació de na Elisa J. i en Jordi P.
Dipositar els afers personals mes preuats.
Posar ordre, intermitentment, entre casa d’un i de l’altre…
i molta, molta pols, neteja i més neteja…

i coneixent país !

per veure’n més clica -> carrers 

la ruta dels amics – 1

0
cal carreter

Cal carreter a Mieres, La Garrotxa.

Després de mesos de lluitar pels meus drets i veure que és picar pedra, he optat per viure.

Gràcies a l’amabilitat dels familiars, amics i coneguts puc tenir aixopluc.
He deixat enrere la casa dels darrers anys i muntar-ne una altra.
La base a Osona.
Mentre no tingui recursos propis, m’acullen, temporalment, a les seves llars…

crònica a l’exili – 10 (la base )

0
Deixant el concepte exili.
La base
Conclosa tota la moguda d’arranjar l’assentament (de moment) provisional , 10 dies entre el Maresme i Osona.
Arrencar paper. Tapar forats. Allisar. Pintar.
Finançat sense micro-mecenatge, amb aportacions de familiars i amics.
Emotiu.
Mudança, trasllat de les pertinences, mínimes, les altres, obsequi a les amistats i coneguts.
Escales avall, carregar la “frugoneta” .
Quilòmetres.
Escales amunt, dipositar els afers. El muntatge per un altre dia.
Aquest matí,
Contemplar els espais buits de l’habitatge i veure encara el rastre, la imatge en la retina, la distribució, després de 10 anys 
Entregar claus.

(I encara resistint-me i cagant-me en els pròcers i els fills d’aquests, responsables, tots, que ens han portat ha haver d’escollir, entre sotmetre’s a la seva incompetència o buscar-te la vida amb una sortida digne)

Sortida digne, mentrestant adaptació.
 
Inici de la ruta del amics a la Garrotxa. (i escapades a Osona per condicionar la base)
 

crònica a l’exili – 9 – I tot és molt , seriós oi sí! molt seriós.

0
…l’administració els administrats, el que aixeca una sabata conscient que això tindrà resó mediàtic, perquè, cap parlamentari pregunta i s’han de fer els debats en les tertúlies, els periodistes, atrapats, faran el que el seu amo els digui i Rato, com una víctima del sistema… 

L’administració escanyada, la nostra, no pot fer front a les necessitats dels seus ciutadans. Ineficaç. 

M’en vaig , deixo definitivament la casa. I de que em mantingui l’administració, drets? Fora el sistema, no tinc domicili fixe, ni sotmès a les obligacions administratives, lliure.
Tot és mental.
No hi ha res a perdre, ja no tens res a guardar, només gaudir amb les teves habilitats. Somric.

Tot plegat, un somni, una fantasia. Ilusió.

La tardor comença a colorejar espais, lliures.

I tot és molt , seriós oi sí! molt seriós.

crònica a l’exili – 8 (timbres en la nit)

0
9:30 nit,
Se senten sonar tots els timbres de l’escala, insistentment, algú està trucant a tots els veïns.

Una veu d’ home, imperativa, es presenta en nom del jutjat…

– Ja sap quina hora és?
– Estem autoritzats a trucar fins a les 10 de la nit.

Després de demanar per mi, nerviós. (Deu ser que darrerament rep molta bronca o el reben de mala manera , per això a trucat a casa de tots els veïns perquè hi hagi testimonis).
És un procurador, no un agent judicial com s’ha presentat.

M’entrega la documentació per ordre del jutjat, m’informa que tinc 10 dies per fer recurs, mitjançat un advocat i un procurador. I en tot cas presentar-me a judici verbal, per una data concreta.
Li comento que sóc jo el que ha estat perjudicat i de rebot el propietari, perjudicats, perquè la Generalitat no ha contret els seus compromisos amb mi al retirar-me la RMi.
Em comenta que a ell també li han retallat el sou, com si per mi fos un consol. I que en el què porta d’any ja ha entregat més de 2000 ordres de desnonament. 
(Penso que amb un promig de tres o quatre persones per habitatge, això vol dir que unes 6000 persones es quedaran sense sostre només en l’àmbit del jutjat numero 8…)

He presentat al·legacions per escrit pel jutge i les persones de recepció del jutjat en questió no l’han volgut recepcionar, ni registrar. M’han dit que ho havia de fer a través d’un advocat i un procurador.
És informació, al·legacions, el perquè no he pogut fer efectius els rebuts pendents, responsabilitat de l’administració al treure’m la prestació de la RMI.
Ho he enviat per correu certificat al jutjat.

 a continuació el document -> 

 

Jutjat de primera instància 8 Mataró
Carrer, Alcalde Abril, 24
Mataró

Procediment de judici verbal (desnonament per falta de pagament) xxxx/2013 secció E 
Al·legacions: a la citació del judici civil

El sotasignant en Jo amb dni xxxxxxx
Declaro:

Que fins el passat mes de febrer he estat perceptor de la RMI.

La Comissió Interdepantamental de la Renda Mínima d’ Inserció  – CIRMI i el Sr Francesc Coll i Tubau, cap de l’òrgan tècnic de la RMI van notificar verbalment mitjançat la treballadora social de l’ajuntament de Mataró que ha quedat extingida la percepció per aturats de més de 54 anys, la RMI sense especificar els motius, i sense possibilitat de renovació. Em conviden a fer recurs d’alçada quan se’m notifiqui per escrit, cosa que va succeir als tres mesos de deixar de percebre la RMI, amb data de 4 de maig i rebuda la notificació el 4 de juny de 2013.

S’han presentat recursos d’alçada amb data 6 de juny de 2013, a la Secretaria d’ocupació i relacions laborals, sense rebre cap mena de resposta fins al moment. Silenci administratiu.

Estic en total indefensió. Sense cap mena de recurs ni possibilitat de cap mena de prestació.

No ha estat la meva intenció perjudicar al demandant el propietari del habitatge el Sr XXXX XXXXX XXXX. No ha estat responsabilitat meva el deute contret, sinó pel perjudici que m’ha causat la CIRMI al retirar-me la percepció de la renda mínima d’inserció. RMI. Li demano que reclami la Generalitat de Catalunya, al departament de treball i empresa de on depèn la CIRMI que faci efectius retroactivament els pagaments dels rebuts de lloguer al Sr XXXX XXXX XXXX i també del deute contret amb mi. Així mateix quan es faci efectiu, poder pagar el deute contret també amb les companyies de subministrament de  serveis pels motius que li cabo de al·legar .

Li adjunto còpia de tota la documentació enviada als diferents departaments i institucions on he fet recursos d’alçada. Gracies per la seva l’atenció.

Atentament.

Jo

Mataró, 25 d’octubre de 2013

crònica a l’exili – 7 (els gossos al cul)

0
sense telèfon, però la companyia ( Telefonica-Movistar) continua facturant sense tenir servei. Ja poden cridar ous a vendre! és una vella expressió que  tothom entèn, (podría ser groller i emprar les expressions com; engegar-los a cagar a la via o a prendre pel sac o prendre pel cul). 
sense aigua, aviat, ja no tinc dret a l’aigua,
ni llum…

i ja és hora de marxar! 

crònica a l’exili – 6 -Quantes llunes té un hivern ?

0

– Quantes llunes té un hivern ?
A que ve aquesta pregunta et preguntaràs. Fa un moment en conversa, comentava que no m’agrada passar fred.
Parlàvem de que les nits encara són d’estiu, Ja hem començat la tardor. Me’n he enrecordat, recordava que molts, moltíssimes i molt pocs hem pogut gaudir d’una nit esquiant sota la llum de la lluna. Els cristalls de la neu gelada pampalluguegen com diamants i freda, la nit, llisques sobra ella. Esquies. Fa molt de temps, venia a comparació de les nits fredes d’hivern o les càlides d’estiu. Quantes vegades havia esquiat en una nit de lluna plena. Sembla un somni, com molts, però va succeir. No va caldre prendre’s res per gaudir-ne. Eres allà, tu i la lluna.
Ah ! i la immensitat plena d’estels. I el món dormint.


Instants no efímers, ara entenc el sentit que pren descriure-ho, que potser és efímer, ja no existeix, però que no ho és, és la teva vivència i resta en la teva memòria per sempre. Com els estels que ja no hi són. el què queda és allà, veus la llum, les ondes lumíniques m’avisen que ja no existeixen, però no són efímeres, les veig.


Doncs això, que espero, que m’espero escrivint-te, aquí a la terrassa, ja de nit amb bona temperatura, temperada, ideal per estar-hi en camisa, ara quasi a tres-quarts d’onze de la nit. M’espero, tota la casa mig buida, els estris ordenats i embalats a punt per començar el trasllat. Assaborint la nit.

Començava a tenir la costum de viure-hi, acostumar-m’hi a veure el paisatge de l’arbre, l’araucària presidint la terrassa. N’està ple, arreu, vaig començar-los a reconèixer a partir del meu. Els he vistos en molts llocs, cases rurals, he observat que els planten sovint junt a una palmera. Araucària. Li he vist al llarg de unes quantes primaveres, al llarg d’aquest anys, com les pinyes es feien grans i verdes, maduraven i com queien els pinyons. Com s’assecaven branquillons i aplegar després d’una ventada un munt de tiges…
I nius i generacions de tórtores. Per cert fa molts pocs dies n’hi havia dues cries al niu, i de cop, d’un dia per altre només n’hi ha una, i s’ha fet molt gran, l’altre no la veig…

El compressor del súper (del carrer de baix) ja ha part de fer soroll, només s’escolta la ploma lliscant sobre el paper. Silenci.
Només han passat uns minuts, eterns. Escolto el silenci. Silenci.

Bona nit (ara bon dia).

 

crònica a l’exili – 5 (passatemps)

0
Mentre vius, fas. Actitud.
Descrius, el què vius, sents, veus, perceps.
Et fas una mica invisible, sense aixecar gaire polseguera, passes de puntetes, et protegeixes, t’adaptes. Ets. Com si no hi fossis, però sí, hi ets.
De pas, som de pas, passem, passem la vida i amb ella el temps.
Passatemps.

PS:
i mentre passa el temps, fas – > el logo per a Catalonia framework
– de’n Carles M : Gàcies per confiar en mi

crònica a l’exili – 4 (concretant)

0
Publicat el 23 d'agost de 2013
Hi ha una variant, una grata novetat, en P m’ha ofert un pis vell de la família, fa anys que està tancat i pot ser la base, el lloc on dipositar els afers més personals(així no està dispersat). Dipositar-hi la resta del mobiliari útil. És molt petit i s’ha d’acondicionar, endreçar; treure el paper, pintar i netejar.

Haig d’acabar la feineta del logo i disposar de circulant financer…

En J ja s’ha ofert per pintar i s’em ha ocorregut de muntar un cap de setmana de paper, pintura, neteja i festiu… (i posats a fer; na S muntar un recital i en JG amenitzar-ho amb música… – encara haurè d’avisar al mossèn i demanar permís a l’alcalde)

I començar en pensar en la logística, en un camió o una furgona gran per fer la mudança. Lluny de la costa cap a Osona.

I continuar amb el pla inicial fins que no disposi del què em pertoca pels anys cotitzats. Continuar amb  la ruta dels amics, de nòmada, fotografiar i descriure…

crònica a l’exili – 3 (planificant)

0
Publicat el 15 d'agost de 2013
veig que t’has adjectivat (eufemisme) amb el país, ja deus haver fullejat el meu bloc, els darrers apunts, des del mes de març van tots en la mateixa direcció, fotre canya reivindicant els meus drets…
 
Però ja he vist que tot té un límit i no em puc enrocar i fotre’m l’heroi,  no tinc ganes de muntar saraus de polis i desnonaments mediàtics, quan el propietari del meu pis és això, només un propietari  i no és cap banc que especula…
Per tant m’avanço o més ben dit, sóc previsor i faig el què haig de fer, marxar…
com aquelles bèsties que travessen els rius a l’Africa i els  cocodrils esperant la seva oportunitat, aquesta és la sensació que tinc, i segurs de que som molts… en estampida!

Doncs plego! me’n vaig, agafo l’imprescindible i preparo el petit viatge , la “ruta dels amics” que ja s’han ofert a acollir-me. 

Jo mateix m’imposo el temps per no enredar massa, un mes com a màxim a casa de cadascun, mentrestant en C. m’han ofert fer una petita feineta de disseny, un logo, (em permetrà menjar un mes) i el més important, estic ocupat. Ocupat a més de acabar de desar els estris, llibres, desmuntar…

Rebo visites, fem un te, la fem petar fem una ullada, mirem,  i escullen el que se’n volen endur, ara, ja pràcticament res a adjudicar. A en P. li reservo per la seva filla uns mobles pel pis d’estudiant que li seran útils, ja veig el seu somriure amb les dents blanques llegint això…  

 

crònica a l’exili – 2 (la repartidora)

0
Publicat el 12 d'agost de 2013
Ha vingut na M li he mostrat tot el que encara no està adjudicat en l’inventari, hem fet una llista del què s’endurà, que pot usar, estris de cuina, algun que ja s’ha endut, els porta espècies, el penjadors d’utensilis, les lleixes dels pots, la TV …
Després a la sala, més lleixes de disseny i mobiliari heretat d’en Enric Puiggalí, fa 30 anys quan em va vendre l’apartament (de quan per ser propietari es pagaven interessos del 15% ) i una taula dissenyada per l’Ansón. Mobles amb “pedigri”, la tauleta de la sala, els mòduls, la llibreria…  
Poc a poc el pis, ara de lloguer,  es va buidant, menys traumàtic, més digerible, no però sense un calfred en contemplar-ho, observant-ho com si passés el vídeo de fa temps, del muntatge, amb les imatges a l’inversa… 

Fent un te, a la terrassa, escoltant música i comentant anècdotes…