Visions llunyanes

Contes d'amor, de mort i d'altres maldecaps

18 d'abril de 2009
0 comentaris

Què hem de fer amb Europa?

Durant els anys 70 i 80 molts catalans veien l’entrada a l’EEC com una utopia, una fita a assolir. Havia de ser una terra promesa, a tots nivells. A nivell econòmic, social, polític i cultural. Una obertura al món, entrar al club de la modernitat.

A nivell econòmic, l’entrada al mercat comú només podia que beneficiar l’estructura econòmica catalana, aïllada del comerç internacional.

Políticament, era Itaca. Una manera d’assegurar l’estabilitat de la democràcia recent, una manera d’evitar una repetició del 23-F i de dictadures militaristes feixistoides. Sent part d’Europa, no seria possible tornar enrera a l’època fosca. Des del catalanisme, l’aspiració era ser regulats per tecnòcrates grisos però eficients i imparcials a Brusel.les que pels estaments madrilenys banyats de centralisme jacobinista espanyol. El sentit comú havia de prevaler en el raciocini europeu.

L’Acta Única Europea, amb el seu ímpetus en la rellevància de les regions europees, era la panacea. Els que creien en l’Europa de les Regions veien en Brusel.les la realització d’un ideal, l’enfortiment de l’autonomia catalana encoratjada des d’Europa, deixant Madrid com a irrellevant.

Culturalment i social, era obrir les portes i abraçar l’esplendor d’Europa, sortint de la grisor franquista. La modernitat.

 

Aquest era l’ideal, al qual s’hi van subscriure el bo i millor del catalanisme polític. El mateix Espriu resumia la percepció d’Europa com “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. L’adhesió a Europa anava lligada a la recuperació nacional. Podríem dir que es pensava que Catalunya serà europea o no serà.

 

Això és el que pensaven a l’època els bons pensadors del catalanisme polític, traversalment en els varis partits d’adscripció catalana. L’arribada de l’Europa dels Pobles.

 

Ja han passat molts anys des que es va brindar amb cava aquell 1 de gener de 1986 per celebrar l’entrada al Mercat Comú i a l’era Jaques Delors. Va passar l’Acta Única, Maastricht, els fons estructurals, Jacques Santer, l’Euro, el Comitè de les Regions, les eleccions la Parlament Europeu, el tractat de Niça… i potser és hora de fer-ne balanç, des del punt de vista del catalanisme polític.

 

Ens ha servit, com a nació, el pertànyer a la Unió Europea? Ha ajudat a avançar cap a la plenitud política? Ha estat útil, per evitar l’agressivitat espanyola? És més lliure Catalunya? I més plena? S’han afeblit els estats-nació, tal i com s’esperava? S’ha acomplert l’Europa dels Pobles? Garanteix, la UE, que Catalunya no serà atacada ni maltractada des de l’estat espanyol? Vetlla, la UE, pel bé de Catalunya?

 

Malauradament, la resposta és agredolça. Mentres d’una banda no es poden ignorar els grans beneficis econòmics i estructurals de pertànyer a la Unió, d’altra banda l’anhel catalanista s’ha anat trobant i topant amb un mur inamobible.

L’Europa de les Regions ha desaparegut del mapa. I ja no cal ni parlar de l’Europa dels Pobles. Des del punt de vista europeu, les regions són un mer distribuïdor de recursos econòmics i d’administració pública, tractant Catalunya, com si fos qualsevol província administrativa. No hi ha interès en potenciar-ne la representativitat ni capacitat de decisió més enllà del Comitè de les Regions, que no deixa de ser una olla de grills, un fòrum on es pot parlar però no decidir res. I cal no oblidar que el Comitè no només representa regions, sinó que també ajuntaments. És a dir, que per a la UE la nació catalana té el mateix pes que la ciutat de València o que la ciutat de Baia Mare a Romania, o Traisen a Àustria. Perquè Europa no veu Catalunya com a nació sense estat, sinó com a una divisió administrativa interna espanyola. I punt.

La magníficament malgastada paraula subsidiaritat no ha fet guanyar ni autopoder ni legitimitat a Catalunya.

 

Els estats-nació no s’han debilitat. Mentres sí que és cert que han cedit voluntàriament la política econòmica i monetària a Frankfurt, a nivell polític segueixen retenint el poder gairebé absolut. En les qüestions polítiques trascendentals, i sobretot identitàries, la decisió es segueix prenent a la capital dels estats, no a Brusel.les. La UE se’n renta les mans, finalment.

L’estat és qui decideix quines són les llengües oficials a la UE, l’estat decideix si deixa participar a les seves regions en les seves delegacions, l’estat escull les circumscripcions electorals per les eleccions europees, l’estat pot decidir la seva estructura territorial i política com li plagui, i la UE ho tractarà com si fos un problema intern de l’estat.

 

Per tota la fe dipositada a Europa des del catalanisme, aquesta no ha estat a l’alçada. La realitat europea actual no és la realitat europea que s’esperava a casa nostra. Ampliada constantment, amb països més petits que Catalunya, amb estats de recent creació, amb llengües oficials molt menys parlades que la catalana, i amb Catalunya restant com a regió d’Espanya. No és ni més ni menys.

La UE no té cap interès, en la seva composició actual, en encoratjar les nacions sense estat a assolir noves cotes de poder, ni una hipotètica independència. Ni la UE en si, ni els estats que la componen, és clar. Perquè ha quedat demostrat que la UE no és si no que la suma de voluntats dels seus estats components, no un contrapoder. L’Europa federal ni ha existit ni sembla que hagi d’existir.

Els ideals dels estats fundadors han quedat diluïts amb els interessos dels nous membres, que tenen un perfil totalment diferent. Quan una nació adquireix la situació d’estat independent reconegut internacionalment, automàticament passa a la llista d’estats centralistes, amb un nou perfil d’interessos, i oblida els esforços de les altres nacions.  

 

Per molt que des de Catalunya s’hagi intentat augmentar el nivell de reconeixemnt a nivell europeu, bé a través dels eurodiputats, els Quatre Motors, la Carta de l’Euroregió, la Declaració de les Regions Constitucionals, i d’altres iniciatives, cap d’aquests intents ha tingut impacte real i perceptible en el panorama general. Essencialment, tot segueix igual. A Catalunya, tan europeïstes com som, fins i tot es va crear la Convenció Catalana per debatre sobre la constitució europea, una iniciativa única, que al final va ser totalment ignorada per Madrid i Brusel.les.

 

Catalunya porta ja més de vint anys divagant sobre un idealisme europeu que ben poca gent comparteix enllà del Pirineu i de l’Ebre. I la resposta és sempre la mateixa, o bé el silenci o bé el remetre la decisió a la capital de l’estat.

 

I així doncs, què cal fer? Cal seguir insistint, brandant la bandera solitària de l’Europa federal de les regions? Cal ignorar la UE, i donar-nos per vençuts? Buscar alguna alternativa? Cal donar la batalla del reconeixement europeu per perduda? O potser és que no cridem prou fort, i no s’han sabut trobar les complicitats adients…

 

O potser canviar de paradigma, veient que a Brusel.les, malauradament s’hi entra via Madrid. I per molt que truquis directament a la porta de la Rue de la Loi, et diran que primer passis a demanar tanda per La Moncloa.

La resposta no és senzilla, ja que la UE és massa important per ser ignorada, però caldrà canviar la tàctica a nivell nacional català, vist que fins a aquests moments seguim amb la mateixa cantarella i amb el mateix nivell de nul.la influència a Brusel.les. Cal un replantejament a fons de com es percep la EU, com s’hi treballa, i què se’n vol obtenir, així com aportar.  

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!