En moltes ocasions, els anglesos no deixen de sorprendre, i fan honor, orgullosos, a tots els tòpics sobre el seu sentit de superioritat, volgut daurat aïllament, condescendència, irreverència i símptomes d’actituds imperialistes sense adonar-se que al 56, amb Suez, se’ls va acabar la partida.
.
En moltes ocasions, els anglesos no deixen de sorprendre, i fan honor, orgullosos, a tots els tòpics sobre el seu sentit de superioritat, volgut daurat aïllament, condescendència, irreverència i símptomes d’actituds imperialistes sense adonar-se que al 56, amb Suez, se’ls va acabar la partida.
El pretès manteniment de l’agermanament de la Commonwealth, l’aferrissada campanya per mantenir la lliura en contra de l’euro, la voluntat de preservar una “special relationship” amb Estats Units, les campanyes en contra de la desaparició de la mesura de pes imperial, l’esperar que quan van pel món tothom els parli en anglès, una clamorosa condescendència amb les notícies que els arriben del món… i una inacabable tirallonga d’exemples d’actituds, que van des de Wellington a la Thatcher passant per totes les edats d’Edmund Blackadder.
I una de les coses que menys suporten en aquest món és que algú, considerat estranger, els imposi res que afecti el British way of life. I mentres en segons quins aspectes poden ser la societat més permeable del món – cal no oblidar que el plat més consumit actualment al país és el curry -, de vegades són xovinísticament proteccionistes, amb campanyes per promoure el consum “nacional”, arribant a l’extrem de vendre patates als supermecats on les capses són plenes d’un forro amb la bandera britànica, i els paquets de carn porten un adhesiu amb la bandereta.
Fa uns anys van veure com un atac contuberniós internacional la prohibició d’exportar carn arran de la febre aftosa, o les vaques bojes. Un altre exemple va ser el clam nacional per salvar l’honor de la “xocolata” Cadbury’s, que no complia amb la normativa europea i no es podia considerar “xocolata”, sinó una mena de derivat adulterat del cacau.
L’últim cas té a veure amb la carn picada. Fa unes setmanes, a la BBC Radio 4, van estar parlant del tema. Sembla que la carn picada, considerada per molts britànics com un dels principals sostens de la nació, majoritàriament no compleix amb una nova normativa de l’UE, que descriu què es pot considerar carn picada i què no. Aparentment, la major part del “mince” consumit a Anglaterra no conté la quantitat mínima de carn per a ser considerada com a, sorprenentment, carn picada (en el programa no van especificar què contenia, si no era carn…).
Durant les últimes dècades, segons explicaven en el programa, el “mince” ha estat la columna vertebral de l’alimentació, usada principalment per les classes baixes i estudiants escurats en “pies”, chilli con carne, hamburgueses congelades, bolonyesa…
La nova especificació europea dictamina que, per poder ser considerat com a “carn”, ha de ser com a mínim prou bona per fer un bistec tàrtar. Previsiblement, la recepció anglesa del bistec tàrter va ser de, “i què dimonis és, això del bistec tàrtar? Aparentment, alguna cosa que mengen els europeus aquests; carn crua amb ous. Ecs!”. Així parlava, literalment, la locutora del programa. Probablement seria una d’aquestes persones per a qui el peix només es pot menjar ben arrebossat amb patates amb vinagre, o que el dia de Nadal preparen el dinar amb un paquet precuinat al microones comprat al supermercat i que no cal ni treure’l de l’envoltori, anomenat “Best value Finest easy-cook traditional Christmas lunch”.
Algun oïdor va trucar al programa, queixant-se de la intromissió dels buròcrates de Brusel.les, i que aviam si aquests estrangers ens han de dir què hem i què no hem de menjar…
De totes maneres, l’allau de trucades irades no arribava, i els que trucaven era per queixar-se més del líder de l’oposició i les seves infraccions amb bicicleta. Sorpresa, la locutora, totalment tendenciosa en els seus comentaris, encoratjava a l’audència a trucar i queixar-se dels imperialistes europeus, i la pèrdua d’identitat britànica, i de com el govern podia seguir oposant-se a un referèndum per sortir de la UE.
En el fons, es veu clarament que els anglesos mai han estat contents de formar part de la UE, i sempre n’exageren les parts negatives (les que ells perceben com a negatives), i critiquen a tots els governs que hi ha hagut per claudicar davant de Brusel.les. Fins i tot a la Thatcher, que va veure’s forçada a acceptar l’Acta Única Europea a canvi de poder gaudir del Mercat Comú. Tota la històra de la seva pertinença al club europeu ha estat plagada de desencontres. Imagino que encara tenen clavat a la retina les dues vegades que van sol.licitar d’entrar-hi i no els van admetre, la primera vegada per l’oposició d’en de Gaulle.
I és per això que cap dels governs ha posat cap dels tractats signats a referèndum, sabent d’entrada que molt probablement el perdrien.
De tota manera, recordo un company d’universitat anglès, que deia, al contrari de l’opinió majoritària, que sort en tenien els anglesos de ser controlats per Brusel.les…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!