Visions llunyanes

Contes d'amor, de mort i d'altres maldecaps

18 de febrer de 2008
1 comentari

Amadeu Duran, viatjant de tèxtil

Un conte de les desventures del senyor Duran: "El viatjant i les llenties".

.

-Déu vos guard – digué el senyor del trajo gris de llana fina, tot  traient-se el capell i reposant-lo sobre el mostrador.

-Bon dia tingui. Voldrà una cambra? – respongué l’encarregat, aixecant-se de la butaca, amb una lleugera reverència.

-Sí, si us plau. De fet, tenia una reserva, a nom d’Amadeu Duran.

-Senyor Duran… sí, us estàvem esperant. Estareu gaires dies?

-Suposo que un parell, tot i que potser en seran més. Dependrà de com em vagi el negoci.

-Perfecte, cap problema. I quins negocis us duen per aquí la plana, senyor Duran, si no és indiscreció?

-Represento una casa tèxtil de Sabadell – s’estirà, orgullós – que hem inventat una nova costura per a la roba interior femenina que revolucionarà el mercat.

-Vaja! Sona interessant… si n’hi sobra alguna, de mostreta, ja m’ho farà saber, que la Lluïsa ho agrairà.

-Qui?

-La Lluïsa, la meva dona i la cuinera de la fonda.

-Bé, ja en parlarem. I la meva cambra?

-Ah, sí, perdoni. És la número disset, a l’annex.

-L’annex?

-Sí, vam aprofitar una cavallerissa que hi havia i hi vam fer habitacions. És més econòmic que les d’aquí sobre, tot i que els serveis són a la banda d’aquí i s’ha de creuar el pati.

-És igual, si és més ajustat ja m’està bé.

 

Recollint el capell i la clau, el trajo gris creuà el pati i anà cap a la cambra. Paper de paret gastat de color indefinit i neutre, un armari vell i alt, una llum fosca, i una finestra amb vistes al pati interior, des d’on veia l’edifici principal. I una imatge d’alguna verge que va ignorar

Va endreçar-se la roba que duia a la maleta, i va contemplar admirat les mostres de costures que hi duia i que havien de revolucionar el mercat, convertint Tejidos Sallarés, SL en el primer fabricant del país, i a ell fer-lo entrar en el consell d’administració de l’empresa, al costat del senyor Sallarés…

Satisfet que tot estava en ordre, va baixar cap al restaurant de la fonda, a provar el sopar de la senyora Lluïsa. Només hi havia tres persones més menjant, tot i que l’olor que sortia de la cuina, acompanyada de molt brogit, semblava atraient. Tan atraient com la senyora Lluïsa, de fet, a qui veia de reüll al fons de la cuina. Potser sí, que li deixaria provar una de les mostres, finalment…

Sonava una ràdio de fons, tot i que costava percebre la música que en sortia. Es va fer companyia durant l’àpat amb un diari local que havia agafat de la taula del costat. Semblava ser que l’equip de futbol de la vila podria enfrontar-se amb els de la capital en els quarts de final de la copa. Més interessant, però, hi havia un anunci d’una sastreria que començava a vendre peces de confecció. Seria la primera visita l’endemà.

Les llenties que acompanyaven l’estofat tenien un gust estrany. Potser hi havia massa tomàquet, o massa xoriço. Tot i així, el pollastre era prou bo. I el pa semblava del dia, que ja era tot un luxe, en segons quines fondes… i les peres amb vi, prou tolerables, tot i que el vi semblava estar una mica picat.

 

De tornada a l’habitació, va haver de córrer al creuar el pati, ja que estava començant a caure una senyora tempesta, amb un ventot que feia repicar els porticons amb cops secs que ressonaven pertot. Esbufegant, es va canviar i es posà el pijama de cotó massa arrugat, s’assentà al llit encenent un cigarret, i  acabant de llegir el diari, ara les pàgines de successos.  

-“Merda! Ja hi som!”

Sens dubte, les llenties eren dolentes. Els budells van començar a trontollar, se li regirava l’estómac i els intestins bramulaven. Amb una ganyota a la cara, s’abraçava la panxa mentre pressionava els glutis, mig reclinat al marge del llit. Tot i l’esforç pressionador unes sorolloses ventositats se li van escapar d’entre les galtes del darrere. Ben bé, eren de poble rural autèntic aquelles llenties! Esbufegant, va mirar per la finestra, d’on es veien els llampecs i les grosses gotes xocaven amb el vidre amb més soroll que les seves ventositats. Desesperat, mirava al seu voltant. Notava que amb força les llenties volien sortir. Creuar el pati seria impossible, no podia caminar tant lluny, havia d’alleujar-se allà mateix. Sense gaires més opcions, agafà el diari, l’estirà a terra per la pàgina de l’anunci del sastre, i més ràpid que la llançadora fa el tramat al teler, s’hi ajupí a sobre, pantalons baixats.

La llum li tornà a la cara, i un ample somriure va aparèixer sobre el bigotet de llapis. Un llarg, llarg, llarg sospir li sortí de l’ànima. Mirant sota seu, va veure que les llenties s’havien convertit en una mena de puré vermellós, tirant a granatós. Ben bé mig quilo, va pensar. Va aprofitar un marge del diari que havia quedat net per treure’s les quatre llenties que se li havien quedat enganxades.

Ja dret, relaxats els músculs i passats els nervis, va ensumar, respirant fondo.

No ho hagués hagut de fer. Com un cuc raspós, l’olor li entrà pels narius, baixant per l’esòfag, la tràquea, i tots els conductes que podia trobar. Del mareig, s’hagué de desplomar al llit encara fet.

Volia respirar fondo, però no gosava. Obrint furtiva i lentament l’ull dret, va escrutar la cambra, estudiant les opcions al seu abast. Ai mare, no podia ser que ell, el futur director comercial de la fàbrica, es trobés en aquesta situació tan galdosa. Es dirigí cap a la finestra per obrir-la, i intentar airejar l’atmosfera. Una forta ventada i unes impertinents gotes de pluja el van atacar. Ni s’immutà. Prengué una bona alenada d’aire fresc i fred. Pausadament, i d’esquitllentes, va mirar cap a la pàgina de diari estesa a terra, amb aquella marronor esplaiada a sobre.

Intentava prendre plena consciència d’on era i el problema que tenia. L’aire gelat de la tormenta era certament revitalitzant. Què podia fer amb el seu tresor particular? Va pensar en embolicar-lo amb el diari i llençar-lo per la finestra. Segurament la pluja ja se n’encarregaria, de fer-lo desaparèixer. Però també podria passar algú pel pati i veure’l com ho tirava, o fins i tot potser el clissarien els amos de la fonda des de l’edifici principal.

Ho havia d’amagar d’alguna manera dins mateix de la cambra.

La ventada que entrava des de fora estava fent desaparèixer aquella catipent trasbalsadora, finalment. Ara seria qüestió de fer desaparèixer l’evidència física. Mirava intensament, i intentava analitzar el seu producte. Intentant aplicar-hi la seva provada visió empresarial, mirava de trobar-hi alguna utilitat, la part pràctica, mirant d’utilitzar-hi un mètode lògic. La substància, bàsicament líquida, estava començant a assecar-se, a solidificar-se, ja no discorria per sobre de les fotografies del diari. L’aire fresc estava contribuint al canvi molecular. Prenent una punta del paper, el va sacsejar, i la pasterada va tremolar, però va quedar-se al seu lloc. Agafant la fulla per dos extrems, amb les puntes dels dits, la va aixecar lleugerament. Com podia una cosa així sortir de dins d’algú tan elegant i ben posat com ell?

Va tornar a repassar el seu voltant, estudiant cada racó de l’habitació per veure on ho podria amagar. L’armari no tenia potes. Sota el llit, ho trobarien de seguida al netejar la cambra. No hi havia cap racó amagat. Instintivament, va mirar enlaire al sostre, d’on penjava una làmpada vella i polsegosa. La gent no tendeix a mirar als sostres quan entren als llocs, va pensar. Decidit, encorbant-se per agafar més força, va llençar amunt pasterada i diari amb tot l’impuls que va poder.

 

Plop.

 

S’hi va quedar ben enganxat. I, des de sota, només es veia el diari.

-Buf…- va sospirar. Semblava que no cauria. Ajagut al llit, va intentar llegir una notícia breu que parlava d’uns generals del Marroc que abans no havia vist.

-Poca roba interior femenina, al Marroc…

Ara que la pluja a fora amainava, deixant la finestra oberta, es va adormir, reposant finalment alleugit.

 

La primera llum del dia i el brogit de l’exterior el van despertar d’un somni que el veia assegut en una taula de juntes. Obrint els ulls, va tornar a veure els generals del Marroc. Un sentiment de culpabilitat i una certa vergonya el van empènyer a vestir-se ràpidament i baixar tot seguit a recepció, volia marxar d’allà tant aviat com fos possible.

-Vol una taula per esmorzar, el senyor?

-No, gràcies. Haig de marxar corrents. Canvi de plans. Què us dec?

-Doncs bé, sento que hagi de marxar. Seran cent pessetes, incloent el sopar d’ahir

-Sopar? Ni me’n parlis!

-Com diu? Ah, gràcies. Espero que ens torni a visitar ben aviat, senyor Duran

-Adéu siau.

I el trajo gris, amb el capell ben entaforat, va desaparèixer per la porta.

-Lluïsa! El senyor Duran no esmorza! Ha fotut el camp! Ja és ben estrany, aquest home, no creus?

-Sí, aquests milhomes de ciutat ja saps com són. Per cert, acompanya’m a netejar la seva habitació, que la Caterina avui no es trobava bé i no ha pogut venir.

 

Van entrar a la cambra. La corrent d’aire va fer caure la pàgina del diari del sostre, ja que el seu suport, fixat arran de la làmpada, s’havia assecat durant la nit. Va planejar fins als seus peus.

-Uf, fa una mica de pudor, no trobes, Lluïsa? I aquest diari brut, d’on ha sortit? Òstia, mira al sostre!

-Valga’m Déu senyor! Com s’ho ha fet aquest home per anar de ventre al sostre?

  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!