Acabo de sortir de visitar el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sóc a fora a la terrasseta, assegut acompanyat d’un cafè. Davant meu es desplega Barcelona, una remor de fons i un mantell de llum amb el rerafons de la gairebé negra nit, amb els núvols reflectint un tènue resplendor. És la primera vegada que contemplo Barcelona de nit. Haig d’admetre que la vista és molt maca, fins i tot captivadora.
Acabo de sortir de visitar el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sóc a fora a la terrasseta, assegut acompanyat d’un cafè. Davant meu es desplega Barcelona, una remor de fons i un mantell de llum amb el rerafons de la gairebé negra nit, amb els núvols reflectint un tènue resplendor. És la primera vegada que contemplo Barcelona de nit. Haig d’admetre que la vista és molt maca, fins i tot captivadora.
El museu i el seu entorn m’han impressionat. Pujant per les escalinates em senti endut a un temps llunyà, benestant, il·lustrat, noucentista. M’he sentit immers en una cultura, un temps, una ciutat i un país en plena exuberància artística i estètica.
Una ciutat, un país, ple, segur de si mateix, avantguardista en la seva època. M’és difícil copsar-ho en paraules, inclús datar-ho. Un univers de neoclassicisme, potser amb indicis de modernisme, tardodecimònic. Em trasllado a una època de barrets de copa, recuperació de l’essència catalanista, lluita de classes, bombes al Liceu, i exposicions universals.
Em recorda l’antiga estació dels catalans de Sabadell, el mateix estil de baranes i ornamentació (avui substituïda per una aberració simple d’obra vista); em fa pensar en la passió pels avenços industrials, confrontat amb una recuperació de l’ideal de plenitud romàntica catalana medieval. El món innocent d’en Massagran, la recuperació folclòrica d’en Joan Amades, i un Pompeu Fabra ordenant la llengua. Sóc conscient que estic barrejant lliurement èpoques, moments i moviments.
Qui va escriure allò de m’enamora el nou i m’apassiona el vell (o quelcom semblant)?
El Museu és fantàstic, il·luminador. Catalunya, a la seva mida, ha capturat tots els moviments artístics internacionals, se n’ha impregnat i hi ha col·laborat. Som totalment homologables a qualsevol altra nació normal. Desconeixia el paisatgisme de l’escola d’Olot, i no preveia pas veure tants frescos romànics. Necessito visitar, sentir, palpar, Taüll, el Pallars, aquest bressol feréstec de Catalunya del Pirineu. He vist un impressionisme, un realisme, un romanticisme, catalans, fins ara per mi majoritàriament desconeguts. Per primera vegada he vist els quadres dels cromos d’art català que va editar l’Enciclopèdia Catalana quan jo era petit.
M’adono, pesarosament, que vivim en un país diferent del que reflectien aquells cromos. Potser la Catalunya que copsava a través de Cavall Fort i Sebastià Sorribas era irreal? O si més no, potser era només una part essencial de la nació? Quanta gent, del centenar de persones que veig al meu voltant, saben qui són el Jep i en Fidel? O l’Ot el bruixot? O la revista Tretzevents? O l’Eric Castel? O, fins i tot, la Monyos, la dolça Neus, o la Colometa?
Sento enyorança d’una realitat viscuda a través d’en Joles Sennell, un Barça amb Maradona, una TV3 de presentadors amb bigoti, uns cançoners d’esplai, i una classe on hi havia un nen que parlava castellà. Al tocadiscs de casa hi sonaven Llach, la Trinca i Raimon, i la cançó de la Flauta dels sis barrufets. Llegia Tintín, Astèrix, Yakari, i en Jan i Trencapins. El multiculturalisme de l’escola era tan sols un nen negre que una família havia adoptat. Recordo un dibuix que vaig fer a l’escola on hi havia mon pare brindat el cap d’any del 1986, cridant que ja érem europeus.
Vist amb perspectiva, i amb una sobredosis de realisme, em sembla que hagués viscut un país irreal, llunyà del que percebo en aquests moments. Em sento desubicat, forani. Com si m’haguessin bescanviat el país durant el meu llarg exili. Però potser sempre hi he viscut, en l’exili.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!