La nit encantada

El Ramonet de Cal Ferrer de Vilafranca de Riuderes no podia somniar.

El Ramonet de Cal Ferrer de Vilafranca de Riuderes no podia somniar.
Els seus companys de jocs al carrer major, o al jardí de l’església, explicaven els seus somnis, però ell feia molt i molt temps que no n’havia tingut, i els nens del poble el començaven a mirar malament.
Cada nit, just abans d’aclucar els ulls, quan la mare li havia fet el petó de bona nit i tapa’t, i havent resat el parenostre, s’esforçava a imaginar-se una aventura amb dracs i pobles emmurallats, intentava iniciar un somni, però al matí ja no recordava res de res. Es trencava el cap, buscant un petit borrissol de memòria somniada, però se l’enduia el vent de la incertesa.
 
Un dia el Perot, el boig del poble, li va parlar, a cau d’orella, d’uns turons emboirats a dos dies de camí a l’altra banda del riu, on hi vivia una vella sàvia, anomenada Margot, que deien que curava els mals d’esperit. I què era la falta de somni, sinó un mal d’esperit? A més, li havia dit en Perot, hi havia hagut algú altre del poble que deia que també feia dies que havia deixat de somniar. Era contagiós, això? Li dirien que havia sigut culpa d’ell? El seu pare, geniüt com era, l’estovaria de valent amb l’espardenya, com quan no es portava bé a missa? Una vegada havia sentit explicar que fa molts i molts anys hi havia hagut un gran mal contagiós, i que molta gent en va morir. En deien la pesta negra. I si ara era el mateix?

Així que un vespre de dissabte cap al tard, al sentir que son pare roncava a la màrfega, i que la mare no feia cap fressa, va agafar un sarronet amb pa sec i formatge, una espasa de fusta, un gaiato i una jeca de llana mal cardada, i va sortir per la porta del darrere la casa a buscar la sàvia Margot.

Mai no havia anat sol pel poble de nit. Era nit freda per ser abril, i hi havia una mica de boira. Baixava pel carrer major, amb les cases de fusta i pedra a banda i banda. Tenia por, però sabia que era valent, com el cavaller de l’escut negre, en qui recordava haver somniat feia molt de temps. Agafava l’espasa de fusta amb força. No hi havia gens de soroll, la gent ja dormia. Per alguna finestra veia un rajolinet de llum que sortia de la llar de foc. L’únic brugit que se sentía era el de la taverna, on els homes que no eren com el seu pare cridaven i cantaven. El bordar sobtat d’un gos el va espantar, però ell seguia endavant, a poc a poc i amb les orelles ben parades. De cop va sonar el cop sec d’una porta que es tancava. Era el seu pare que sortia a buscar-lo? Va començar a córrer carrer avall, per escapar-se de qui fos.

El carrer feia baixada, en direcció al pont, al final del poble. Enmig de la foscor va sentir una veu, seca i forta, “On vas, Ramonet, tan ràpid? De qui fuges !?”. Es va quedar glaçati. Va veure que se li acostava una figura alta i cepada, amb un bastó ben gros, que sortia del no-res. “Tranquil, Ramonet, sóc el Perot”. I el Ramonet es va calmar, a poc a poc. “Vas a buscar la vella Margot, com et vaig dir?”. “Sí, Perot, l’haig de trobar, si no diran que és tot culpa meva, i jo vull tornar a somniar amb el cavaller de l’escut negre”. “Doncs au, vés i vigila, i cuida’t. Jo ja sé el què em dic, que no sóc tan boig com us creieu tots. Has de trobar la Margot, que s’acosta el mal”. “El mal?”. “Sí, ve un gran mal des de ponent. Au, vés, corre i no tinguis por”.

Preguntant-se què devia ser aquest gran mal, i sense saber si el Perot estava boig del tot o no, el Ramonet va creuar el pont, i va seguir el camí que s’endinsava pel bosc.   

El bosc era espès, i en aquella nit emboirada en Ramonet no podia veure-hi més enllà d’un o dos metres. Intentava seguir el camí com podia, i de tant en tant s’entrebancava amb alguna pedra o algun sot. Havia de reconèixer que tenia una mica de por, perquè li havien explicat moltes històries i llegendes sobre el bosc de nit. Algunes de fades, de bruixes, de monstres, unicorns, i també de bandolers. La por se li convertia en curiositat per veure què s’hi trobaria, i quines aventures viuria. Sentia com si estigués tornant a viure un somni.

Va estar caminant una bona estona, no sabia si una hora o tres o quatre. De tant en tant s’aturava, per veure si sentia algun soroll estrany. De sorolls i fressa n’hi havia, causada pel vent, el fregar de les branques, i per algun animal nocturn. Un moment li va semblar sentir una òliba, i un altre un udol llunyà, potser d’algun llop. En Ramonet s’anava repetint que no tenia por, i ja s’anomenava a si mateix “en Ramonet Sense Por”.

Un dels cops que es va aturar, li va semblar sentir un soroll que venia de lluny, però que s’anava apropant. Semblava que era un cavall. Ràpidament es va apartar del camí, i es va amagar darrere d’un arbre,per veure què era. Va deixar el sac i el gaiato a terra, i va prémer ben fort l’empunyadura de l’espasa de fusta. El soroll del cavall s’anava sentint cada vegada més fort. No anava al galop ni al trot sinó que semblava anar a poc a poc. L’espera es feia molt pesada. Finalment va veure que s’acostava pel revolt del camí. Tot i la foscor, va poder percebre que el cavall era negre, i el genet també anava fosc. Duia una caputxa, i semblava que duia també un escut negre. En Ramonet va sortir corrents de darrere l’arbre, i es va plantar al mig del camí, davant del cavall, cridant “el cavaller de l’escut negre !”. El cavall, espantat, va renillr, va parar de cop aixecant les potes del davant, tant, que el genet va caure de mala manera per terra tot fent un crit. En Ramonet s’hi va acostar, decidit. “Cavaller, us he fet mal?” ”Ai, ai ai, l’esquena !” va ser la resposta. “Cavaller, cavaller, disculpeu-me”. “Que et disculpi? Però qui t’has cregut que ets, espantant a la gent d’aquesta manera? Qui redimonis ets, i què vols?”. “Sóc el Ramonet Sense Por, cavaller!”. “Ramonet Sense Por? No et conec pas. I no sóc un cavaller, sóc un frare. El frare Miquel, de Valldaura”. “Així no sou el cavaller de l’escut negre? I aquest escut que dueu?”. “No duc cap escut, nen xaruc, no veus que és una tapa de cassola?”. “Ai mare, ara sí que l’he fet  bona… no li direu res al meu pare, oi, de tot això, frare Miquel?”. “El teu pare? No sé ni qui és el teu pare, però si el conegués prou que l’hi diria, què t’has cregut, espantant a la gent pel camí al mig de la nit d’aquesta manera. No veus que m’he fet mal?”. “Ho sento molt, frare, em disculpeu? Us he confós amb un cavaller. Teniu, voleu un tros de pa amb formatge? És molt bo, fet per la meva mare”. “Au doncs, dóna-me’l i seiem una mica, aviam si em refaig”.

Es van asseure apartats del camí, i el frare Miquel es va menjar tot el que portava el Ramonet. No se’l veia mala persona, i el noi de seguida li va agafar confiança i li va explicar la seva missió. Al frare no li va fer gens de gràcia, i li deia que la vella sàvia era una bruixa, i que no se’n fiés, que el portaria pel mal camí. “Mala fi farem tots”, deia, “si anem fent cas de les bruixes”. Tampoc li va fer gens de gràcia que s’hagués escapat de casa, i el va intentar convèncer que tornés al poble abans que els seus pares s’adonessin de la seva absència. Van decidir fer nit allà mateix, ja que la nit era massa negra per anar enlloc. El frare li va confessar al Ramonet que també feia setmanes que no somniava, i que era estrany, ja que acostumava a somniar sempre en grans tiberis amb molta carn sucosa…

L’endemà al matí el Ramonet es va despertar a trenc d’alba, després d’haver dormit malament pels roncs del seu nou company. Va pensar que quan el frare es despertés el forçaria a tornar al poble, així que va aprofitar que aquest encara estava roncant per marxar silenciosament. El Ramonet estava mig endormiscat encara, es notava fatigat per les trifulgues i sorpreses del dia abans. Sabia que era de dia, però en canvi era fosc. Semblava com si el matí s’hagués convertit en capvespre, i el sol no hagués acabat de sortir del tot. “És el gran mal, que s’acosta”, va pensar en Ramonet. “Haig de seguir endavant sense parar, o se’ns menjarà a tots”.

Va estar caminant tot el dia, feixuc, sense trobar-se a ningú ni poder menjar res de res, fins que va arribar a un riu que no coneixia. Baixava molt ple i ràpid, feréstec. No va veure cap pont per creuar-lo, i no el podia travessar nedant. Es notava fatigat, rebentat després dels esforços dels últims dos dies.  No sabia pas com arribaria a l’altra riba. Es va asseure arrepenjat a la soca d’un arbre, mirant el riu ferotge com baixava. Ja no s’aguantava dret. Es preguntava com seria la sàvia Margot, i com la reconeixeria, si no l’havia vista mai. Com sabria que és ella, i no una dona vella normal, com la senyora Aurèlia de cal Moliner? Entre pensament i pensament va aclucar els ulls, pesats i esgotats com estaven.

De cop els va obrir, al veure una velleta que sortia del riu, com una aparició del no res. Es va aixecar ben dret, amb els ulls com taronges, fent-se el valent. Era la vella Margot? La dona estava xopa, i duia un sac misteriós que semblava estar ben sec… sense saber massa ben bé per què, s’hi va acostar, i ple de curiositat, va agafar el sac i el va obrir. En va sortir brunzint un eixam d’espurnes tot al seu voltant, que desprenien una llum de colors i que van anar pujant cap als núvols.

La vella Margot va desaparèixer. On havia estat abans ara hi havia un escut negre, i a la vegada el sol va sortir, radiant, d’entre els núvols foscos. El Ramonet no hi cabia d’alegria. Va agafar l’escut del cavaller negre, content i orgullós d’haver acabat amb el gran mal, i sabent que a les nits tornaria a somniar en castells i dracs ferotges. El Ramonet Sense Por podia tornar a casa fet un heroi.

 

Nota: podeu llegir el revers d’aquesta història aquí:  http://www.davidvilairos.blogspot.com/   

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *