El vicari Anton estava astorat. Havia rebut en confessió al Peret de can Jepó, que li havia vingut amb un pecat inconfessable.
El vicari Anton estava astorat. Havia rebut en confessió al Peret de can Jepó, que li havia vingut amb un pecat inconfessable. El vicari Anton, amb posat preocupat, es mirava al Peret a través de la reixeta del confessionari, innecessàriament, ja que era ben fosc i no es veia res de res. Aviam, es preguntava el vicari Anton, arrufant les celles, si un confessant es vol confessar al confessor en un confessionari d’un pecat inconfessable, què hem de fer? Tot el problema ve d’un trist “in”, prefix negatiu i tocanassos. No li sonava d’haver-se trobat amb una disjuntiva semblant en tots els seus anys d’estudi al seminari de la Seu, i això que havia estat molt aplicat ell, que ja li ho va recordar el pare Teòfil el dia que l’enviaven a aquella parròquia, molt ben fet fill meu, un dels millors de la teva promoció. I el futur vicari Anton que sortia de la Seu amb una mà al darrere i una altra al davant, però amb l’orgull ben alt a sobre. Degut a la seva àurea, ben merescuda , de pare culte, educat i il.lustrat, al vicari Anton no li agradava mostrar febleses intel.lectuals enfront dels seus feligresos, així que sempre se les enginyava per tenir respostes per tot. Excepte amb el Peret de can Jepó del dimoni, disculpeu la blasfèmia. El Peret de cal Jepó del dimoni disculpeu la blasfèmia ja se’n penedia, ja del pecat, així que un requisit indispensable per l’absolució ja estava complert. Però faltava saber el pecat en si, si no no podem anar en lloc, redimoni disculpeu la blasfèmia. No podia haver-hi un ergo te absolvo sense una confessió! Que no ho entens, Peret? Sí, pare, però jo vull l’absolució pel pecat que no puc confessar perquè encara no l’he comès, i no sé si el cometré. Redimoni de Peret de cal diable, perdó per la blasfèmia, i com vols que t’absolgui si no sé quin serà el pecat? No et puc absoldre sense penitència, i la penitència va en funció del pecat. No és el mateix mirar d’amagat però lascivament el pitram de la veïna, suada ella, quan està ajupida collint cols al tros, que matar el teu veí perquè estava mirant d’amagat la teva dona, tota suada ella, quan estava ajudpida collint cols al tros. Ah, ja ho veig… i quin és el mínim? El mínim, Peret del dimoni (disculpi la blasfèmia), què vols dir el mínim? No, ho dic perquè em fa una mica de no-sé-què això de la penitència, i a més vull anar a controlar el veí. Així que quin pecat em doneu per dos avemaries de penitènica? El vicari Anton, indignat pel mercadeig mercantil que estava adquirint la conversa, va decidir acabar-la ben ràpid. Au, fora d’aquí, n’estic tip i cuit! Ergo te absolvo i fot el camp! I tres avemaries !
El vicari Anton es va deixar caure relaxat i pesat tot ell com un sac de patates al seu butacó de la vicaria, deixant anar un gran buffff. Al cap d’uns minuts, quan estava a les portes d’una merescuda becaina acompanyada d’un gotet de ratafia, va arribar esbufegant i excitada dona Gertrudis, la seva mojordona, a crits; Vicari, vicari! Vingui corrents, que el Peret ha matat el seu veí!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!