Visions llunyanes

Contes d'amor, de mort i d'altres maldecaps

19 de gener de 2011
0 comentaris

El meu vell poble de Lles de Cerdanya

Recentment vaig tornar, després de molts estius, al preciós poble de Lles de Cerdanya. Trescant per una carretereta de massa corves que surt de Martinet, i gaudint de fotografiables vistes del Cadí i la vall cerdana, creuant Travesseres, l’afortunat visitant arriba finalment a Lles. Un poblet menut, que hi cap a la butxaca, i que en vint anys s’ha metamorfosat desconegudament.

Recentment vaig tornar, després de molts estius, al preciós poble de Lles de Cerdanya. Trescant per una carretereta de massa corves que surt de Martinet, i gaudint de fotografiables vistes del Cadí i la vall cerdana, creuant Travesseres, l’afortunat visitant arriba finalment a Lles. Un poblet menut, que hi cap a la butxaca, i que en vint anys s’ha metamorfosat desconegudament.

En els meus primers anys hi anava amb els pares i els avis, a passar-hi les setmanes de calor. Ens estàvem a l’hotel Mirador, l’únic del poble, i em passava els dies jugant a la piscina, o al pati del davant, o als gronxadors. Tot i ser jo tan petit, ja hi apreciava a l’hotel un aire decadent i màgic, llavors ja era vell i un toc atrotinat. Hi havia la sala de la tele,  plena de sillonets d’escai de color crema, el bar de la llar de foc, i la sala de ping pong; els dijous servien truita de riu pescada allà aprop, i als llits hi havia uns cobrellits grocs i negres que feien olor de resclosit. Al pati descampat de davant de l’hotel vaig aprendre a anar amb bici sense rodetes. I també vaig aprendre que si toques les ortigues sense respirar, no et piquen. Constantment se sentia la remor d’un torrentet que corria per darrere l’hotel.

Al poble  hi havia una única botiga, on venien una mica de tot, també xuxes. I hi havia una font immensa, d’aigua gelada, que de fet era un abeurador de bestiar. Ens hi havíem d’enfilar per arribar al doll d’aigua que sortia neta. Les cases del poble eren construccions velles d’alta muntanya, de pedra i fusta antiga, que havia passat molts anys combatent el fred. Moltes d’elles tenien una cort amb bestiar, i gallines, que espiava a través de les escletxes de les portalades de fusta negra i sàvia. Els marcs de les finestres, els balcons, les portes, les recordo molt vivament mig fetes malbé, molt gastades amb el pas de les gelades. I el més divertit de tot, cada dos per tres creuaven el poble ramats de vaques. Lles era un poble eminentment ramader, i la seva banda sonora eren les esquelles i els muus. Ens divertíem identificant el bou del ramat, i a cridar-li l’atenció i intentar emprenyar-lo una mica. Per sort, mai cap d’aquells monstres blancs ens va envestir. Tant tràfic boví deixava el seu rastre, i de fet jugàvem a caminar pel carrer mirant de posar el peu només en espais nets de tifarades de vaca. Tot el terra era una catifa de cagarades en diferents grau d’assecament. Al costat de l’hotel hi havia una plaça, tocant a l’església. La plaça estava degradada, sempre bruta, i en un cantó hi havia una font que probablement mai havia funcionat i estava plena de deixalla. Això sí, era perfecta per enfilar-s’hi.

Per arribar al poble agafàvem l’Alsina Graells, i des de Puigcerdà o Martinet ens pujava l’únic taxi ocasional de Lles. Un cop allà, anaves a peu a tot arreu, o havies d’esperar algú que baixés a Martinet i et volgués portar. L’aire era sempre fresc, amb una especial fragància de natura i de vaca. Els del poble no et feien massa cas, i es dedicaven al seu bestiar o terres. Seguint la carretera, uns pocs quilòmetres enllà del poble, hi havia un edifici gran, de dues o tres plantes. Deien que era una caserna de la guàrdia civil, tot i que jo mai vaig veure cap tricorni, per allà. I prop de la caserna grisa, també solitaris, tres o quatre xalets moderns, grans i bonics, i amb poca consonància amb el paisatge.

Durant la meva visita recent vaig tenir una experiència agredolça. Ha canviat molt, el poble. D’entrada, ja ni se senten esquelles ni hi ha tifes pel carrer. Hi ha més cases, tots xalets nous, alguns solitaris i alguns adossats. Ja hi ha més d’una botiga, i més d’un restaurant. Les cases del poble ja no tenen ni gallines ni ovelles ni vaques a la cort, sinó que ara han estat refetes, canviant la fusta, afegint vidre, i s’han convertit en establiments de turisme rural o hotelets. El gran hotel també l’han arreglat, i suposo que han canviat els cobrellits. La gent de la vila ja no són  els pastors, ni els treballadors del camp, sinó que es dediquen a servir els de ciutat que vénen a respirar l’aire fresc (ara sense fragància bovina). L’únic que segueix igual és la font de la plaça, que segueix sense funcionar, tot i que l’han adecentat una mica.

Mentres que d’una banda s’agraeix que el poble hagi evolucionat econòmica i socialment, i segueix viu i amb vigor, de l’altra és una tragèdia que s’hagi perdut aquell mode de vida, les vaques, i que ara s’aboqui a la servitud dels visitants ocasionals. Com molts altres pobles de muntanya o de costa del nostre país, han transitat del sector primari al terciari en molt poc temps, amb conseqüències negatives per la seva essència. Tot i així intentaré tornar-hi un dijous a menjar truita de riu, encara que sigui de piscifactoria, i hi portaré la meva filla i la bicicleta amb rodetes.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!