Visions llunyanes

Contes d'amor, de mort i d'altres maldecaps

8 d'agost de 2010
0 comentaris

I l’endemà de la declaració d’indepdenència, què?

És molt esperançador veure com durant els últims anys i mesos l’independentisme està sortint de l’armari, percebre com ha passat de ser una cosa d’adolescents idealistes a ser un principi defensat també per executius encorbatats. Sens dubte, el comportament i actituds de l’estat espanyol hi ha ajudat força. Com esmentava recentment una enquesta publicada a La Vanguardia, a Catalunya hi ha ja més gent favorable a la independència que en contra.

.

Aquest procés no ha estat degut solament a efectes externs (tribunal constitucional, Cope, falses promeses, etc.), sinó també interns. S’ha madurat un discurs, ha emergit una generació desacomplexada, els tancs espanyols ja no fan por, l’independentisme ha ocupat algunes posicions de poder…

A aquesta evolució cal contraposar-hi també uns canvis en l’espanyolisme, que també s’ha desacomplexat. Des dels deliris imperials asnaristes fins a les celebracions d’èxits esportius, fins a l’expansió internacional de grans corporacions espanyoles, s’ha arribat  un nivell d’orgull ibèric que no s’havia vist des dels tercios de Flandes alatristencs. A més a més, a nivell internacional Espanya cau bé, és simpàtica i ben vista. Des dels turistes que s’enamoren de la sangria, als seguidors de l’Alonso i el Nadal, fins als politòlegs que admiren la transició pacífica i “modèlica” espanyola, l’estat és admirat a molts nivells arreu.

Tot i això, de vegades els espanyols també fan el ridícul internacional, com amb la resposta al suposat recent atac dels “mercats” contra l’economia espanyola, a la presidència amargada de la UE, a l’assistència pidolada al G-8, o la negació de reconèixer la independència de Kosovo (alineant-se amb Sèrbia, Rússia i Xipre).

En qualsevol cas, tant l’independentisme català com l’unionisme/espanyolisme estan evolucionant.

L’eufòria recent en els sectors nacionalistes catalans, els referèndums, i l’aparició de múltiples plataformes, associacions, partits i assemblees que criden a la proclamació unilateral d’independència està tenint un impacte en la consciència col·lectiva, i també està afectant el discurs dels partits tradicionals. El concepte de l’autodeterminació ja no és una idea estranya, sinó que ja és discutida per taxistes i en àpats familiars de diumenge. Aquesta evolució no pot sinó ser positiva, traslladant el debat a la portada de la premsa que fins ara l’evitava activament.

El problema que té aquesta emergència espontània és que està en part buida de contingut pràctic, simplificant el concepte a un sí o no. Es fa palès que la gent no s’acostuma a plantejar (i si és que ho fan, això no es veu en el debat del carrer) què passarà l’endemà de la proclamació d’independència al Parlament. És a dir, un dia, sigui quan sigui, el poble de Catalunya proclama la llibertat de la nació. I llavors què? Què passarà?

D’una banda cal que els ciutadans que un dia hagin de votar sí o no, sàpiguen quins beneficis pràctics tindrà el ser un estat independent, i quines característiques tindrà aquest estat. Hi haurà més hospitals, menys barracons a les escoles? I peatges a les autopistes? Què passarà amb l’impost de successions? S’aplicarà un sistema republicà presidencialista? Es crearà un nou sistema polític amb millor escrutini dels representants elegits? Ens mantindrem a l’OTAN? Hi haurà exèrcit català? Serà millor estar dins o fora de la UE? I de l’Euro? Seria millor reintroduir la pesseta i tenir llibertat monetària? De qui serem aliats internacionals?  Quin tipus de relacions hi haurà amb Espanya? Es tractarà als espanyols residents a Catalunya igual que a la resta d’estrangers? Tot això són preguntes que caldria començar a debatre públicament, per veure cap on es vol anar. Aquestes, i moltes d’altres.

Hi ha dos punts molt importants que obriran moltes escletxes i esvorancs, i dels que fins ara s’ha debatut poc. Un és la qüestió militar. Recentment n’ha parlat en Carod-Rovira a un article a l’Avui, i també s’esmentava el tema en la proposta de Constitució Catalana de Reagrupament. La tradició (curta tradició, de fet) pacifista catalana fa que molta gent receli dels exèrcits per naturalesa. Però de la mateixa manera que Dinamarca, Suïssa i Luxemburg tenen el seu propi cos armat, per què no Catalunya? Volem que sigui com Costa Rica, versió mediterrània? Si es vol que Catalunya sigui un jugador en el concert dels estat internacional, i que pugui parlar de tu a tu amb qui sigui, caldrà tenir un exèrcit propi com el dels altres estats. Catalunya és una nació amb una llarguíssima història bèl·lica, tot i que durant el segle XX s’hagi volgut amagar. Des de Guifré el Pilós fins al decret de Nova Planta, gairebé es pot dir que Catalunya ha passat més temps en estat de guerra que en pau.

L’altre aspecte important, i que cal treballar-lo des de molt abans de la proclamació, és el de les relacions internacionals. Catalunya no té un cos diplomàtic propi. Els diplomàtics catalans que existeixen treballen per Espanya. I el que és de calaix és que qualsevol proclamació d’independència és inútil sense un reconeixement internacional. S’ha vist recentment ambla resolució del TPI sobre Kosovo, o amb el naixement d’Israel, que va requerir els vots de l’ONU. I no només el reconeixement de l’ONU, sinó el de totes les potències mundials, ja que ja es pot dir missa des del Parc de la Ciutadella, que sense aquest suport no servirà per res. Quins aliats tindria la independència de Catalunya en aquests moments? Com hi respondrien Berlín, París, Londres, Moscou, Washington i Beijing? I Andorra, el Vaticà Israel, Iran, Sèrbia, el Congo, i Bèlgica? De ben segur els suports en aquest moment es podrien comptar amb els dits d’una mà.

Reconduir aquesta situació hauria de ser una prioritat absoluta per qualsevol moviment independentista. Sens dubte s’ha avançat en aquest camí a través de les Delegacions de la Generalitat a l’exterior, però encara queda un llarguíssim camí per recórrer fins que les cancelleries mundials no vegin amb recel una proclamació de llibertat. I no ja sense recel, sinó que a més a més li donin suport actiu. Cal no oblidar que l’ofensiva diplomàtica espanyola a nivell mundial en contra  de la proclamació seria a sang i foc. Si ja va ser-ho amb el via crucis del reconeixement de la selecció catalana de hòquei, com serà quan hagin de defensar l’España, una?

És per tot això que cal anar més enllà de veure qui és el primer i el més valent a l’hora d’enarborar una estelada. Cal omplir el missatge de contingut, guanyar la batalla interna i l’externa, i treballar-ho a tots nivells per part de tothom. Des dels carrers, els ateneus, els partits, la diàspora, les associacions, els governs i cadascú des de casa seva. Com deia Renan, la nació és el plebiscit diari de cada individu, que la reafirma amb les seves accions.

Una independència no és un procés lineal, i no n’hi haurà prou amb convocar un referèndum i guanyar-lo.

Obrim debat: quina Catalunya independent volem? Com hi arribarem? Què farem l’endemà?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!