.
Ja ha arribat la calor a Londres. Aquest any s’ha fet pregar, però finalment ha fet entrada, I ens ha empresonat a tots.
No és que hagi vingut per sopresa, no, ja feia dies que avisava. De fet, des dels dies de la cendra islandesa que ja donava senyals de vida. I durant aquesta última setmana, a poc a poc, s’ha anat acostant, acompanyada de l’incipient xafogor. Els supermercats han tingut temps d’estocar carbó per barbacoa, graelles d’un sol ús, i packs de diferents tipus de carn tallats especialmente per la brasa a l’aire lliure.
I avui ja la tenim aquí, omnipresent, omnipotent, abraçant cada racó d’aquesta metròpoli, fins cada punt mes llòbrec. El cel immens, ininterromput, d’un blau lluent i un sol encegador, sense filtrar. Vent, el just per acompasar les fulles agradablement.
I la gent de la ciutat… ai, la gent. Com cucs de seda, el calor els fa patir una metamorfosi, però accelerada. I encara més per ser cap de semana. Els londinencs dels trajos de ratlles esquerpes, de camises de puny pretensioses, de mirades altives des del cim financer, de silencis prepotents i cues ordenades, els de l’individualisme consumista, els de l’entrepà per dinar a cuita-corrents i les cotitzacions de les stock-options, els de les corbates amples amb nus Windsor a joc amb el forro de l’americana… tots ells, i tots els que viuen per sota d’ells aspirant a ser ells, tots, tots, com en un miratge, han estat canviats per la calor.
L’atmosfera els impregna una mena de somriure que no sap què fer, es mostren alegres i amables, fins i tot sembla que no pensin en denunciar-te si els dónes un cop involuntari pell carrer. Parlen en públic, i s’han tret l’escombra imaginària que tenen lligada a l’esquena per anar estirats. Estan atrapats per una bonhomía inesperada i desconeguda. I no hi ha pressa !
Envaeixen els carrers, els parcs i jardins. Caminant més pausadament, això sí. Els parcs han perdut la tranquil.litat. Han estat conquerits. Gent prenent el sol, jugant a futbol, al frisbi, corrent amb el gos o amb un cotxet amb un nen marejat inclòs, parelletes amb un pícnic improvisat, parelletes amb un pícnic que duien setmanes preparant, solitaris llegint un llibre amb l’ipod a les orelles per no sentir-se tan sols, grups d’amics fent unes cerveses, grups d’amics sofisticats fent un vins, grans, petits, tots barrejats. Les terrasses i les voreres dels pubs, intransitables. I els interiors dels pubs, buits, tot i que és on probablement s’estigui més fresc ara mateix. Just en aquests moments hi deu haver un bon grapat de metropolitencs drets amb una pinta de cervesa amb poca escuma a la mà, dret en alguna vorera de la ciutat. I tots ells, en algun momento o altre del dia, deuen haverfet algun comentari o tres sobre la calor, retent-li vassallatge.
Però el pitor, ai el pitjor, és la carn. Carn, carn per tot arreu. Carn amb pell blanca, que tot ust avui treu el cap per primera vegada aquest any per saludar al pare sol. Carn i més carn. Pantalons curts, xancles, faldilles curtes, cinturons amples, tirants, biquinis, tops, camises descordades, bruses que han perdut els botons… tots conjurats amb el sol, i amb la horteritat, per castigar la vista del personal tot mostrant piles i piles de carn. Panxes sobressortides plenes de cervesa, cuixams on s’hi juga un concurs cel.lulític, estómacs sobressortits, sotabraços generosos, i , sobretot, pits. Pits cridaners de totes mides, consistències i xures, tots saltant-te als ulls. Tots, en la seva gloriosa atracció, mostrant-se orgullosos. Alguns, no subjectats, dansen al compàs de les passes, saludant des d’un escot allargassat; d’altres de ben ferms i subjectes, segurs de si mateixos, que s’enfaden si no els contemples com escalen entre tirantets. Les àmplies glàndules mamàries britàniques al sol.
El calor, que reclama la carn. Demà será dilluns, i el metro es tornarà a omplir d’americanes i corbates i sabates de taló i faldilles que taparan les carns. Però aquestes carns hauran pogut carregar bateries fins al proper dia de la barbacoa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!