Va llençar el casc brut sobre el que intentava ser una taula, esbufegant. Entre el fang sec i la pols del casc fosc, semblava entreveure’s una creu vermella sobre fons blanc.
.
Va llençar el casc brut sobre el que intentava ser una taula, esbufegant. Entre el fang sec i la pols del casc fosc, semblava entreveure’s una creu vermella sobre fons blanc.
Amb veu assedegada, es planya del sol; Quina calda, algú té aigua? De sota un tendal que feia de parapet mal girbat i foradat, uns metres enllà, cridà una veu; Sí, infermer, cap aquí!
En arribar-hi, en Duran es va acomodar tant com va poder sobre una pedra que feia de cadira.
– Salut, company. Gràcies per l’àigua. On para l’oficial? – va dir, tornant la cantimplora al soldat.
– De res, camarada. T’oferiria una mica d’aiguardent, però la tenim racionada.L’oficial ha sortit d’exploració. No crec que tardi a arribar.
– Perfecte. Així anirem sense presses. Com estan les coses per aquí?
– Ui, ara fa dies que molt tranquils. Des que vam avar unes noves trinxeres més fondes, que no hem tingut cap baixa.
– Aixi he pujat amb el camió hospital per res? M’hagués pogut escurçar la ronda…
– Sembla que sí. Fa tres o quatre dies que gairebé ni disparen. Aquests feixistes es deuen ahver quedat sense munició, o s’han avorrit… o potser s’han escaquejat!
– Millor, millor. Tot i que també podria dir que s’estan reservant…
– Reservant?
– Sí, per una ofensiva… no seria la primera vegada.
– Ui, no ho crec pas. Des d’aqeust turó dominem el pla, i ells estan a l’altre turó d’enfrente. Per venir fins aquí haurien de travessar la vall i els pobles de baix, i els veuríem i els aniquilaríem, que tenim noves metralladores.
– Sí, però no teniu ni un morter. De fet, ningú en té, en aquest front mort. Només els fatxes.
– Doncs si cal, amb pedres. I els fusells també ens van prou bé.
– Així us han arribat els nous fusells russos? O encara aneu amb les quincalles alemanyes de la guerra de Crimea?
– Nosaltres rai, que encara ens encaixen els fusells i la munició. Hi ha batallons que ni això, i no poden disparar ni tan sols un tret.
– Sí, sí, es pot ben dir que esteu de sort. Com et dius, company?
– Geroni Fenoll, de l’Ampolla, per servir-lo. Encarregat de municions.
– Amadeu Duran, de Sabadell. Oficial infermer. I no cal pas que em serveixis. Costa de creure que aquestes milícies funcionin sene haver de dir a sus órdenes!
– Ja ho saps, camarada. Les milícies no admetem rangs. Ja és molt que tinguem algun oficial.
– Aí, sí, les milícies anarquistes són encara pitjor. Qualsevol acció l’han d’aprovar en assamblea, i quan s’han decidit els feixistes ja els estan apuntant i encerclant. No és manera de fer una guerra…
– Has sentit els rumor sobre la creació de l’exèrcit regular? Diuen que ens dissoldran !
– Sí, ja ho he sentit. A Lleida m’ho van explicar. Diuen que així serem un exèrcit de veritat, i podrem fer front als feixistes com Déu mana.
– Ja, però així aniquilen la Revolució, i els anarquistes i els del POUM mai hi estaran d’acord.
– Si no s’integren, tindran problemes. Si hem de fer cara a un exèrcit feixista, necessitem un exèrcit regular, no una colla de milicians mal organitzats i indisciplinats. Primer cal guanyar la guerra, llavors ja parlarem de la revolució.
– No ho veig tan fàcil, jo, doncs. I nosaltres, què? Què passarà a la columna Macià-Companys?
– Doncs ens haurem d’integrar, si volem tenir alguna possibilitat de guanyar aquesta maleïda guerra.
– Potser sí, però llavors ens dissoldran, i haurem de barrejar-nos amb els comunistes!
– Com a mínim aquests són organitzats, no com els anarquistes…
Un soroll sorrenc, que augmentava de volum, va sortir de de l’altaveu de l’emissora de ràdio. En Fenoll s’aixecà amb mandra, i prengué l’auricular.
– Batalló 12-F! Posició N4, 1AE! Sí, senyor! Comprès, senyor. Així procedirem, senyor. Ho comunicaré a l’oficial així que torni.
Deixant l’auricular, va tornar esbufegant al costat d’en Duran.
– Era el cuartel general. Diuen que estan reorganitzant el front, que els feixistes s’estan movent, i que hem de deixar aquesta posició. Hem d’anar més cap al Sud.
– Ah, sí? Deixar aquest turó? No ho entenc massa, tan ben protegit com està…
– Jo tampoc. Diu que els feixistes també es reorganitzen, però no enten perquè els hem d’anar seguint. Potser és una trampa, com deies. A l’oficial no li farà gens de gràcia.
– Qui és, el vostre oficial?
– És del meu poble, de fet. Era el barber de l’Ampolla.
– Barber? Caram…
– Sí, i quan sàpiga que hem de deixar le nostre turó, amb lo que ens ha costat de guanyar-lo i fortificar-lo, voldrà pelar algú…
– Doncs sort que estic aquí, per recollir els morts.
Dient això, en Duran es va treure un petit estoig de pell, amb tabac ressec. Un cigarret?
– No, gràcies. Ja se m’emmerden prou els pulmons amb la pols que hi ha per aquí. És que no hi plou mai, en aquest cony de muntanyes?
– Sí, com a mínim si hi hagués un rierol per aquí aprop… però bé, i ara què hem de fer? Esperar que tornin, suposo… com a mínim voldria parlar amb l’oficial abans d’anar fins a la següent posició… potser necessiteu alguna medicina… i ja me’n tornaré cap avall.
Van passar una boan estona intentant resguardar-se del sol tòrrid del migdia. No se sentia res, només la fressa dels arbustos secs sacsejats pel vent.
Al cap d’una hora, dues, tres, es van girar al sentir el soroll inconfusible d’un grup d’homes corrent i intentant no fer soroll. N’eren deu o dotze, empolsegats i cansats. El que anava davant, amb gorra de capità i una pistola al cinyell, devia ser segurament l’oficial.
– Capità – li digué – , sóc el… Amadeu Duran, del batalló mèdic. Venir a fer la ronda de rutina.
– Ah, molt bé, molt bé – va respondre l’oficial -. Doncs ja te’n pots entornar, que aquí estem tots la mar de sans i forts.
– D’acord, perfecte. Heu de menester algun material, o provisó de medicaments?
– Bé, deixa’ns una mica de botiquí, si pots. I alcohol, ens anirà bé per si de cas.
– Entesos. Ara ho descarrego del camió.
I s’enretirà cap al seu hospital mòbil, maleïnt aquella calor. La pols s’anava enganxant a la suor.
– Fenoll, com ho tenim, això? – Preguntà el capità, dirigint-se impacient al de l’Ampolla.
– Tenim notícies, Pere.
– Cony, Fenoll, t’he dit que no em diguis Pere ! Que estem en guerra, i ens hem de formalitzar! Aviam si s’organitza l’exèrcit regular d’una punyetera vegada, que aquí falta disciplina!
– Perdó, Pere. Perdó, vull dir, capità… Pere. Ui, capità, capità ! – i va xiuxiuejar – buf, collons… Ara sí! Comunicació de la base. Hem de deiar la present situació i desplaçar-nos a la N19 3QU.
– Que dius que què? Però que s’han begut l’enteniment, aquests il.luminats? Amb el que ens va costar de defensar això? T’han donat alguna raó?
– Sí, capità. Es veu que els porcs s’estan movent, i els de la base volen reorganitzar el front. Falten batallons, així que hem de ser nosaltres que ens desplacem.
– Però quins collons que tenen ! Aquests aficionats no tenen ni idea del què es diuen! Els feixistes no es mouran d’on estan! Deu ser una trampa!
A tot això, la resta de soldats que hi havia pel voltant, divertits i preocupats alhora, s’anaven enretirant lentament, espantats per la mala llet del capità. En Duran ja tornava cap al parapet amb una caixa a les mans, i anava seguint la discussió d’un tros lluny. No gosava interrompre aquella magnífica mostra d’enfurismamenta.
– D’aquí no ens mou ni Déu ! – seguia el capità – Connecat’m amb la base, Fenoll !
– Ara mateix, capità – va respondre aquest, amb la mateixa veu nerviosa.
– D’això, capità – digué, des d’una distància prudencial en Duran -, on voleu que us deixi l’avituallament?
– Què? Com? Ah, sí, fot-ho tot allà baix, al magatzem. Garcia ! Acompanya al metge !
I un noi jove, malgirbat, s’acostà a en Duran. L’uniforme li venia gros, i anava amb espardenyes de betes. El magre bigotet que duia intentava dissimular la seva pubertat. Es posà ferms davant d’en Duran; seugieixi’m siusplau. I es van apartar, seguint un caminet entre arbustos i sacs de sorra, pendent avall. De fons se sentien els crits del capità a la ràdio.
– Així sembla que ens haurem de moure, oi? – preguntà en Garcia.
– Sí, això sembla – respongué en Duran -. Tot i que és estranya, aquesta mobilització dels feixistes.
– Sí, i tant. Quan vam fer les millores d’aquesta posició era perquè semblava que els tindríem al davant un bon temps. A més, des d’aquí on són podrien arribar fàcilment al poble, si no hi fóssim nosaltres per defensar-lo.
– Molt raro, sí. Però bé, potser preveen que amb l’exèrcit popular aviat etarem millor i s’estan retirant…
– Ja ho veurem, això del coi de l’exèrcit. Aquí ningú vol deixar la columna Macià-Companys – va replicar, aturant-se en el caminet -. Ja hi som. És aquí dins. Dóni’m la caixa.
I va entrar dins un cau excarvat amb pocs miraments dins el turó. Dintre, una munió de caixes de fusta mig obertes i mal col.locades, amb poc espai per moure’s. Un sotrac sord i sec els va sacsejar, tombant-los per terra i fent caure’ls les caixes per sobre entre un núvol de pols i terra. L’estrèpit el van sentir al cap d’uns segons, quan ja estaven caiguts i estussegant.
– Collons! Merda! Cagomsonpare! Fills de puta! Està bé, metge?
Amb el cap donant-li voltes i amb les orelles xiulant-li, amb la boca plena de sorra, en Duran pogué respondre;
– Sí, sí, estic sencer, em sembla. Cuita, sortim d’aquí dins.
Un cop fora de la cova, tot era pols, crits, corredisses i caos. Tornant cap al parapet dalt del turó, on havien deixat el capità, el veien cridar ordres.
– Protegiu-vos! Carregueu els obusos! Prepareu les granades! Ja ho deia jo que era una trampa! Fills de puta fatxes lleparosaris ! A cobert, que en cauran més!
Es veia el fum dels canons de les bateries de les muntanyes d’enfront, i al cap d’uns segons se sentia el xiulet esgarrapador, seguit de l’explosió al fer impacte. Tota la muntanya tremolava.
– Aviam si apunteu bé, fatxes de merda ! Aficionats! – Seguia el capità. En Duran, a cobert entre sacs de sorra, el buscà amb la vista al notar que havia parat de cridar. Va veure com un núvol de pols envoltava l’oficial, fent-lo desaparèixer. Al cap d’uns segons, al dissipar-se pel vent, tan sols s’hi veien dues botes amb dos trossos de cama drets que en sortien. La resta del cos del capità s’havia fulminat.
– Pere ! Noooo!! – es sentí que esgaripava en Fenoll, prop d’ells. No es podien moure d’on estaven a cobert, cada vegada les bombes queien més intensament. Algú, uns metres enllà, cridà; Fenoll, avisa a la base! Ens hem de retirar! Altres crits i renecs eren ofuscats pel so de les bombes. En certs moments, entre explosió i explosió, semblava regnar un silenci i una pau tètrics.
Al cap d’uns minuts que es feien inacabables, les bombes van callar. En Duran va veure com la ferralla del seu camió-hospital fumejava. Ara sí que l’hem cagat, va remugar. Alguns soldats intentaven disparar els obusos contra les posicions enemigues, però el seu abast era massa curt. No tenien artilleria, i només els quedaven un parell d’ametralladores senceres, de les russes, que ho agauantaven tot.
En Garcia, que encara estava al costat d’en Duran, l’estirà pel braç, senyalant al cel. I ara encara l’hem cagat més, remugà de nou en Duran. El soroll mecànic, brunzint, cada vegada més fort dels bombarders feixistes acompanyava aquella visió de mort industrial. Alguns soldats van començar a sortir del recer de les trinxeres, i començaen a córrer muntanya avall. En Garcia s’hi va afegir, cridant a en Duran que el seguís. Veient el caos general i la desbandada, en Duran es posà dempeus i començà a seguir en Fenoll, que també fugia, però va donar mitja volta, corrent cap a les restes del parapet. Va recollir el seu casc del terra, i ja trescava muntanya avall amb el casc posat quan el començaven a atrapar bocins de parapet i pedres i fustes per les explosions de les bombes aèries.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que li passa al Duran?