Visions llunyanes

Segona entrega de les pàgines viscudes de n’Amadeu Duran.

.

Els tres van deixar els capells sobre la taula del cafè. Van encendre un cigarret i van esperar que vingués el cambrer. Dos gotets d’anís i un conyac si us plau. La gent al seu voltant estava nerviosa, tothom discutint les notícies del diari. La ràdio estava engegada, pendents d’alguna novetat important. Era un dia calorós, però bufava una suau tramuntana refrescant sobre Figueres.

Els tres homes havien deixat les seves pesades maletes a l’habitació de la fonda, al pis de dalt del cafè. Feia dies que traginaven per la zona, i tenien ganes ja de poder tornar cap a casa. Estaven contents d’haver-se retrobat. Feia temps que no coïncidien els tres viatjants al mateix indret, tot i que acostumaven a hostatjar-se a les mateixes fondes.

Tots tenien males notícies. Semblava que aquells dies els sastres no volien comprar gènero nou, ningú es feia fer trajos. Tothom estava a l’expectativa. En Jaume Perarnau, el més experimentat venedor de la casa Filatures Ricomat i Fills, de Manresa, explicava incrèdul com des de La Jonquera no havia venut ni una peça. En Joan Graells, viatjant novell de la casa Fontmajor de Granollers, que acabava d’arribar d’Olot, narrava una història semblant. Només l’Amadeu Duran, el millor viatjant de can Sorribas de Sabadell, havia pogut col.locar unes peces a un vell conegut sastre de Palafrugell.

Fins i tot els autos de línia anaven més buits del normal, aquells dies. Semblava que hi havia hagut soroll de sabres al Marroc el dia abans, els havien dit  l’estació d’autobusos. I que quedava lluny, això del Marroc. Tot el que en sabien era que en Perarnau va estar a punt de ser-hi destinat, quan hi va haver la revolta a Barcelona l’any 1909.

Es deia que potser hi hauria un altre cop d’estat contra la República. Aquesta vegada no podran, deia en Duran. Jo no ho veig tan clar, responia en Graells. No ho sé, però em preocupa no poder vendre res, afegia en Perarnau.

–          Però com pot ser que et preocupis pel gènero, estant la cosa com està? S’ha de defensar la República ! – etzibà, indignat, en Graells.

–          Mira, tu ets molt jove. Això és cosa dels polítics. A mi ja m’està bé, la República, i que hagin fet callar als mossèns. Però jo tinc peces per vendre. No puc tornar a Manresa amb la maleta plena ! – va respondre en Peraranau.

–          Escolteu, sigui el que sigui, tothom està amb la República. No serà res. – afegí en Duran.

De cop, el cambrer va fer un crit i tothom va callar. Per la ràdio deien que hi havia hagut un alçament, que havien atacat la República i que es mobilitzava l’exèrcit. Els sindicats cridaven a la resistència davant dels feixistes, i reclamaven armes. A la plaça Catalunya de Barcelona, i per tot el centre, hi havia hagut trets i morts.

–          Merda.

Gairebé tots els clients del cafè van marxar corrents, i en Graells va dir, preocupat, i ara què? Millor que marxem cap a casa, va respondre en Perarnau.

Van veure el cambrer que creuava el bar cap a la porta, amb una bandera republicana a la mà, segurament per penjar-la a l’entrada. Els hi va semblar que de la butxaca dels pantalons en sobressortia una pistola. En Perarnau, murmurant sense dissimular, entredeia ai, que acabarà malament això… va, més val que toquem el dos ben aviat…

Els tres es van aixecar de cop, deixant els gots a mig beure. Cadascú va recollir el seu capell, i van pujar les escales que duien a les habitacions, per recollir les maletes.

–          Això vol dir que ja ens podem oblidar del gènero, oi? – va preguntar retòricament en Graells.

–          Em temo que sí, Graells – va respondre en Duran-. I no saps la gràcia que li fotrà al patró.

–          Se me’n fum, el patró! Segur que està amb els feixistes ! És un monàrquic, el meu patró. Ara serà el moment d’acabar amb l’explotació, els hi tallarem el cap a tots.

–          Graells, no fotis. T’ha menjat l’enteniment la Soli. O el cabró del Lerroux, vés a saber

–          Senyors, deixem-ho estar. Duran, no li facis cas, que encara és jove. Bé recordo les teves proclames, fa un parell d’anys, quan van empresonar en Companys…

–          Al Companys i a en Macià, que ni me’ls toquin. Ells són Catalunya.

–          Doncs això, agafem les maletes i fotem el camp abans que s’armi, que ja se sent xivarri a fora.

Efectivament, hi havia un fort soroll des del carrer, i crits, que venien de la plaça Major, davant de la fonda.

Es van retrobar al mig de la sala, amb cara neguitosa. Buscaven a l’amo per pagar-li, però no es veia ningú enlloc. Les cadires buides, algunes per terra. Sobre les taules petites de marbre, encara fumejava alguna faria abandonada en un cendrer. Van deixar un grapat de duros sobre la barra, al costat de la caixa. Es van cordar l’americana, totes tres de bona llana, es van etaforir els capells, i van sortir cap a fora, on els va encegar el sol lluent d’un migdia fatídic de juliol.

Van veure un munt de gent nerviosa, cridant, davant de l’ajuntament. Carregant les pesades maletes, s’hi van acostar. Tot d’una un camió va travessar la plaça, a gran velocitat, i es va aturar davant de la gentada. Tenia les portes pintades. Escrit amb pintura blanca, hi posava CNT-FAI. En van sortir dos homes, bruts d’oli negre, amb un mocador roig i negre al coll, que es dirigien decididament a la porta de l’ajuntament, que estava tancada i barrada. Doneu armes als obrers ! Obriu la porta, traïdors ! tota la gentada s’hi va afegir, cridant “volem armes! Volem armes!”. No semblava haver-hi cap resposta des de l’interior. Els tres viatjants estaven al mig de la munió de gent, sense saber què fer. En Graells es va afegir al cor –volem armes! Els altes dos es van mirar, sense saber massa quina cara fer. Tot d’una tothom va callar, al veure que s’obria la porta del balcó de l’ajuntament, i en sortia l’alcalde visiblement nerviós i esporuguit. Suant, va cridar fort perquè el sentís tothom:

–          Ciutadans! No patiu! Aquest pronunciamiento feixista serà liquidat per les forces de l’ordre republicanes. No patiu, tot està controlat ! – d’alguna manera, se li notava a la cara que ell mateix no es creia el que deia.

“Armes pel poble, armes pel poble!” va respondre la gentada, empesos pels dos personatges bruts del camió. “Armes pel poble treballador!” cridaven ara, i totom s’hi afegia, també en Graells. Finalment en Perarnau va fer un senyal a en Duran, i entre els dos van agafar a en Graells per la màniga per marxar d’allà. Quan van aconseguir que el de Granollers, d’esma, els seguís van veure que s’acostaven al galop el que semblaven ser dos guàrdies civils a cavall.

–          Collons, i ara què?! – Va bramar emprenyat en Perarnau

“Camarades, camarades !” venien cridant els del tricorni des dels cavalls. En Duran es va fixar que a la plaça cada vegada hi havia més gent, i moltes bandres republicanes casolanes, unes quantes senyeres i fins a tres estelades. Va somriure. “el cuartel s’ha sublevat! Estan amb els feixistes i vénen cap aquí!” els crits de la multitud es van fer inintel.ligibles. cada vegada més fort, les paraules soltes eren “armes!” “revolució!” “feixistes!” “mort!” “revolta!” “església!” “obrers!” “armes!” “anarquia!”.

Ara sí que d’una estrebada van endur-se a en Graells, direcció vers un carreró que sortia d’un cantó de la plaça.

–          Mireu! Han obert la porta de l’ajuntament ! – va cridar en Graells, visiblement excitat, mirant enrere.

Es veia la gentada com intentava entrar, a empentes. A la vegada, se sentia, de lluny, pel carrer que donava a la plaça des de la banda de l’església, el ressò del galop de cavalls. “Au, fotem el camp d’una punyetera vegada” va etzibar en Perarnau, i van tirar carrer avall, en Graels girant-se cada dues passes, i en Duran, dissimuladament, també. Intentaven córrer, tot i la feixuguesa de les maletes, direcció a l’estació. Els carrers estaven buits. Mirant amunt, veien molts balcons guarnits amb símbols republicans i catalans. D’una finestra en penjava un retrat d’en Macià. Les balconades s’estaven tornant reïvindicatives ràpidament.

Tot i que cada vegada estaven més lluny de la plaça, el soroll que en sentien era el mateix. Es van quedar glaçats, immòbils, al sentir el que segurament eren trets. Des de la plaça, aquell so sec va ressonar per les façanes del carrer. Primer va ser-ne un de solitari, i després tres, quatre, vint, cinquanta… es van posar a córrer, decididament.

–          Collons, ens haguéssim hagut de quedar a ajudar el poble !

–          Sí, i que et foradi la closca la guàrdia civil o l’exèrcit, no et fot ! que carallot que ets, Graells ! Au, corre !

En Duran va restar callat tota l’estona.

Anaven avançant pels carrers desèrtics, i el terrabastall de la plaça sonava cada cop més llunyà. Les portes de les cases del barri de l’estació, normalment obertes, estaven ben fermades, així comtambé totes les finestres. Tampoc semblava haver-hi ni una ànima a l’esplanada davant de l’estació. Van entrar, suats i esbufegant, maleint el gènero de les pesades maletes. Al bestívul no hi havia ningú, tampoc.

–          Colló, ens ha anat de ben poc ! – va fer en Graells – maleïts feixistes llepa-rosaris…

–          Calla, calla. No sabem què ha passat encara. Espero que no hi haurà problemes amb els trens, ara. – respongué en Perarnau.

–          Ens haguéssim hagut de quedar amb els companys, i carregar-nos els benemèrits i els soldats.

–          Millor quedar-nos aquí. Estem lluny de casa i no ens hem de ficar en merders. Vaig a buscar si hi ha el cap d’estació, vejam si sap alguna cosa. – i en Perarnau va desaparèixer estació endins.

–          I tu què, Duran, no dius res?

–          Jo? Què vols que digui? Prou que pateixo, per tot plegat. Espero que a casa no hagi passat res, i que el meu pare estigui bé.

–          El teu pare?

–          Sí, mon pare és el conserge del Círcol Republicà de Sabadell.

–          Caram, quin home!

–          Sí, i té a casa una foto d’ell amb en Macià. És el seu orgull.

–          Sí, molt bé, però no deixa de ser un explotat pel sistema.

–          Explotat? Au, calla, no exageris. Tu i els teus amics eixalabrats només sabeu que tirar bombes i tocar els collons de la gent de bé.

–          Tot és per l’alliberació dels treballadors oprimits! I no em diguis que calli, que tu també ets un servent dels senyorets!

–          Graells, deixem-ho estar que encara acabarem malament, tu i jo.

Va arribar en Perarnau, corrents.

–          Nois, m’ha dit el cap d’estació que ha pogut parlar amb l’ajuntament just abans que se’ls tallés la línia. Sembla que els soldats s’han rendit. Volien ocupar l’ajuntament, però la gent ha aconseguit agafar armes i els han pogut aturar. Alguns guàrdies civils han ajudat als de la plaça. De moment està tot sota control, però no està clar com està la cosa a altres llocs. I falta veure què faran la resta de soldats del castell de Sant Ferran..

Els altres dos van bufar, alleugits.

–          I t’ha dit si hi ha trens cap a Barcelona?

–          Diu que no ho sap. Un hauria hagut d’arribar fa mitja hora, però no n’hi ha ni rastre.

–          I la ràdio, què diu?

–          Res de clar. Hi ha aldarulls a tot arreu, sobretot a barcelona. Però tot és molt confús. Estan esperant un comunicat d’en Companys.

Se’ls va acostar el cap d’estació, sense la gorra ni la jaqueta reglamentària.

–          Aviat arribarà el tren de Portbou, m’han comunicat. Els del sindicat diuen que hem de seguir treballant amb normalitat, si podem.

–          Si podeu? – va preguntar en Graells, estranyat.

–          Sí, si cal hem de defensar-nos – i va ensenyar, ufanós, un revòlver antiquat – . Era del meu avi, de la carlinada.

–          I així doncs, a l’ajuntament està tot tranquil?

–          Sembla ser que ho han pogut controlar. Els revoltats rebran una bona lliçó. Ara estan preparant la defensa per si surten més soldats del cuartel del castell.

En Duran va espetegar: – que us funciona el telèfon? Hauria de trucar a Sabadell.

–          Feu, feu. No crec que a la companyia li importi – i en Duran va desaparèixer.

–          No hauríem de tornar a la plaça, Perarnau? – preguntà en Graells.

–          Xicot, no, quedem-nos aquí a esperar el tren. Jo també friso per tornar. I no tinc ganes que em fregeixin a Figueres.

–          Sí, jove, més val que us quedeu aquí. La situació es pot emmerdar en qualsevol moment.

–          D’acord, d’acord. De fet, jo també tinc ganes de tornar a casa, que estic patint.

Mentrestant, en Duran cridava pel telèfon, que se sentia tallat.

–          Jaume! Em sents? Sóc en Duran ! com estan les coses per aquí? Sóc a Figueres, no sé si podré tornar !

–          No et preocupis, Duran que ha trucat en Balsach des de Lleida, que està igual. Per aquí també hi ha hagut merder, però ara diuen que la cosa està calmada.

–          Sí? Què ha passat?

–          Encara no està clar del tot. Diuen que la guàrdia civil aquí Sabadell està amb la República, i que no hi ha perill. Però tot i així els vapors estan buits, els obrers estan pels carrers i hi ha hagut merder a la plaça Major. Aquí al despatx només en quedem quatre o cinc.

–          I els amos?

–          Aquests han sigut els primers a tocar el dos. Es veu que han anat a trobar-se tos al Cercle Industrial…

–          A conspirar…

–          Sí, ves… deuen estar discutint què fer.

–          I dels meus? En saps alguna cosa?

–          Sí, sí, no et preocupis. He enviat el botones a casa teva, i la teva dona està bé, amb la nena. Ha tancat la perruqueria. I diu que ton pare també està bé.

–          Bé, bé… quin descans.

–          No et preocupis pel Círcol Republicà. Estan agitats, però no hi ha hagut problemes.

–          Gràcies, Jaume, te’n dec una. Intentaré venir així que pugui, amb tren, i si no amb l’auto de línia.

–          D’acord. Vés amb compte.

–          Ho faré. Fins aviat !

Visiblement alleugit, va deixar l’auricular i va tornar cap a l’andana.

–          Tot controlat a casa. Friso per tornar – va dir.

–          El tren deu ser a punt d’arribar, ja. – afegí el cap d’estació.

–          I si ara esclata una guerra? Què passarà, ara? – preguntà en Graells.

–          No, jo ve, no. Si cal, esclafarem ràpidament als feixistes aquests – replicà, brandant el seu vell revòlver, el cap d’estació –. Serà cosa de dos dies.

–          No ho sé, no ho tinc clar. Potser no serà tan senzill. Però potser haurem de lluitar per la República i per Catalunya. Ara que estaven anant prou bé les coses…

–          Au, Duran, no fotis tu, ara, també – s’hi afegí en Perarnau -. Ja s’ho faran, els polítics. Jo tinc una família per mantenir, així que no em toquin els nassos.

–          Oita, ja ve el tren !

 

 

 

 

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!