Visions llunyanes

Contes d'amor, de mort i d'altres maldecaps

4 de març de 2009
1 comentari

Dissabte cap a Brusel.les

Aquest dissabte aniré a Brusel.les a la manifestació dels deu mil, convençut que serà una acció molt significativa, important, i justa. El poc ressò mediàtic que ha tingut, la mala premsa en certs mitjans, i el despreci i rebuig per part de certes institucions i personalitats, encara em convencen més de que val la pena participar-hi.

Aquest dissabte aniré a Brusel.les a la manifestació dels deu mil, convençut que serà una acció molt significativa, important, i justa. El poc ressò mediàtic que ha tingut, la mala premsa en certs mitjans, i el despreci i rebuig per part de certes institucions i personalitats, encara em convencen més de que val la pena participar-hi.

La causa per l’autodeterminació de la nació catalana s’ha de reivindicar en molts fronts, als barris, a Catalunya, a Madrid, i també a nivell internacional. Cal que el món conegui la reivindicació catalana i la seva lluita pel restabliment dels seus poders, i que Catalunya tingui veu pròpia arreu. Actualment a nivell internacional Catalunya no deixa de ser una realitat anecdòtica dintre del que és Espanya, reconeguda per la (poca) gent informada com a regió espanyola amb una cultura pròpia, i potser fins i tot amb una identitat pròpia, però en pocs casos amb reivindicacions nacionals d’autodeterminació.

Brusel.les és el principal centre de poder d’Europa, i cal ser-hi i fer sentir la nostra veu. Sóc escèptic pel que respecta a resultats immediats, si és que en té algun, o si influirà en el pensament d’algun parlamentari europeu. Però en qualsevol cas no deixarà de ser un cop d’efecte, i com a mínim ja s’haurà fet el primer pas cap a l’obertura de nous fòrums de reivindicació.

Hi ha qui diu que a Brusel.les s’hi ha d’anar a fer amics, no a molestar. O que Catalunya no s’ha de convertir en el “típic cas particular empipador”. Bé, fins ara s’ha anat fent aixi, i no veig que ens hagi dut enlloc. Les causes es guanyen buscant complicitats, aliats, i dialogant, això és obvi. Però també necessiten de cops d’efecte, d’actes fins i tot de reivindicació pròpia, per creure’s-ho un mateix. Són necessaris els cops de puny a la taula, i les sortides al carrer, i les onejades de banderes. Que potser ens pot tant l’autoodi i l’autoflagelació que ens hem de negar nosaltres mateixos el reivindicar els nostres drets, no fos cas que molestéssim algú? Fins quan hem de seguir negant-nos el que ens pertoca? Quan, en la història, hi ha hagut algun col.lectiu que hagi conquerit un dret demanant-lo si us plau, sense sortir al carrer, demanant perdó, i parant l’altra galta?  

És cert que a Brusel.les hi ha manifestacions dia sí dia també. I que quan no són els ramaders del nord de Grècia són els astròlegs de Rutènia o els apicultors del sud d’Irlanda. I que potser la manifestació del dissabte no deixarà de ser una més. I què? Doncs a mi ja m’està bé. Perquè és a Brusel.les on s’han de dur les reivindicacions internacionals. I és allà on ens han de sentir. Allà i a Madrid. Si no hi som, ningú sabrà que existim.

M’és impossible preveure quanta gent hi anirà, si en seran dos mil, dos-cents, o dotze mil. Com sempre, hi haurà ball de xifres. El que sí que, tristament, puc preveure, és que els grans mitjans catalans (i, òbviament, els espanyols) ignoraran la manifestació tant com podran, en fugiran com de la pesta bubònica. Sols serà obejcte d’atenció si hi ha algun incident, o si no s’arriba als deu mil participants, fet que aprofitaran per vendre-ho com a un fracàs del poder de mobilitzacío del nacionalisme. Passarà com amb les manifestacions del dia 11 de setembre, que només és notícia el fet que es cremi una bandera espanyola, no que hi hagi cinc mil persones amb estelades desfilant pel centre de la capital catalana. De fet, el nombre final de persones que hi hagi és relativament irrellevant. Només el fet que hi hagi un grapat de catalans prou compromesos per anar fins a Brusel.les a reivindicar el dret a l’autodeterminació ja és un èxit.

El que també és significatiu, i molt positiu per la salut política del país, és que l’iniciativa hagi sorgit de la societat civil, no per part de cap partit polític, convertint així l’acte en una acció totalment transversal. El que és una pena, tot i que no per això imprevisible, és el poc recolzament polític que està tenint la manifestació, i el posicionament dels partits catalans. Tothom queda ben retratat, en aquests casos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!