Visions llunyanes

Contes d'amor, de mort i d'altres maldecaps

28 d'agost de 2008
0 comentaris

Búnquers oblidats a Mallorca

El passat dia 16 d’agost vaig estar a la platja de Sa Coma, a la costa oriental de Mallorca, en l’aniversari del desembarcament del destacament català que pretenia alliberar l’illa de les forces franquistes que l’havien dominat des de l’alçament, un mes abans.
.

El passat dia 16 d’agost vaig estar a la platja de Sa Coma, a la costa oriental de Mallorca, en l’aniversari del desembarcament del destacament català que pretenia alliberar l’illa de les forces franquistes que l’havien dominat des de l’alçament, un mes abans.

És un episodi molt poc conegut de la història recent, i vist l’estat dels escasíssims vestigis històrics que en queden, ignorat per la població local, i encara més per les institucions de l’illa.

L’única alegria me la va donar estar a la platja, fullejant el diari Avui, i veure-hi a la secció d’opinió una columna de l’Oriol Junqueras esmentant l’efemèride. Em vaig veure sol, en aquella platja on 72 anys abans havien desembarcat 8.000 homes, retent-los homenatge anònim, enmig de turistes i forasters, ignorants de la sang que s’havia vessat en la sorra que ells trepitjaven.

 

L’únic record d’aquella fita el configuren dos búnquers, presumiblement construïts per les tropes feixistes, per defensar la platja. En desconec la utilitat i la data de construcció. El dubte és; si eren allà abans del desembarcament, és perquè sabien que arribarien per allà? O potser els van construir posteriorment, per evitar que es repetís el desembarcament en aquelles platges.

Un dels búnquers es troba a l’extrem nord de la platja, a tocar de l’espai natural de la Punta de n’Amer. Està en un espai de pocs metres quadrats acordonat, ple de sorra, al costat de dues muntanyetes de sorra d’un metre i mig d’alçada. Tan ignorat està, que tota la gent que hi passa pel costat ni es deu adonar que es tracta d’un búnquer. L’entrada superior està tapiada, i la posterior també. L’únic tret identificable és l’obertura de vigilància principal, que dóna al mar. L’interior està ple de brutícia i deixalles. Careix de qualsevol tipus d’indicació o informació del què és, què hi fa allà ni quina utilitat va tenir. Vist l’estat de deixadesa, em sorprèn que l’hagin mantingut on és, i que ningú no l’hagi simplement enrunat.

 

A l’hora d’investigar el lloc del desembarcament, l’única informació relativament assequible que vaig trobar per internet va ser d’una ruta a peu per l’Àrea Natural d’Interès Especial de sa Punta de n’Amer, que esmentava que en una punta de la ruta, a l’alçada de la platja de Sa Coma hi havia aquest búnquer. Totes les altres referències turístiques que he investigat sobre Sa Punta, mentre sí que parlen del castell que hi ha al mig, ignoren totalment els búnquers.

 

Sorprenentment, vam descobrir que existeix un segon búnquer, que no surt referenciat enlloc. Es troba seguint per la línia de mar, deixant la platja de sorra i trescant per roques, uns cinc- o sis-cents metres cap al Nord, ja dins de l’Àrea Natural. Com el primer, estava tapiat i ple de deixalles. Curiosament, l’obertura de vigilància enfocava no cap al mar obert, sinó cap al Nord, resseguint la línia de mar.

 

Vaig estar contemplant el mar, imaginant com van desembarcar tots aquells homes, enarborant banderes llibertàries i de llibertat catalanes, pujant per la platja, intentant establir un cap de pont per entrar cap a l’illa, primer per Manacor i seguint fins a Ciutat de Mallorca.

Un dels vaixells components de la petita armada catalana s’anomenava, adientment, Jaume I.

Pel que he pogut investigar, no està del tot clar què va fer que al cap de pocs dies arribessin ordres des de la capital de la República d’abandonar l’atac, i retirar-se cap a Barcelona, tot i que el destacament va sofrir nombroses baixes. En Junqueras indicava als tics espanyolistes-centralistes del govern republicà, especialment de la mà d’Indalecio Prieto, ministre de Marina i reconegut espanyolista, que no podien veure amb bons ulls que destacaments catalans alliberessin Mallorca amb l’intent d’establir-hi el règim estatutari del que gaudia el Principat.

 

Si s’hagués persistit amb la lluita per l’alliberament, i s’hagués guanyat, segurament hauria tingut un efecte molt important sobre el desenvolupament posterior de la guerra. Sense una Mallorca franquista, s’hagués pogut millorar i ampliar el control naval republicà en la costa mediterrània, i els italians de Mussolini no haguessin disposat d’una base aèria prop de la península des d’on dur a terme els bombardejos que tant van castigar, sobretot, Catalunya. I sense aquestes dues avantatges, qui sap com hagués evolucionat el conflicte bèl·lic?

 

A nivell d’anècdota, comentar que el militar que va comandar l’atac català, Albert (o Alberto, depèn de la font) Bayo, posteriorment va emigrar a centreamèrica, on va estar en contacte amb grups polítics revolucionaris, i va ser un dels entrenadors en tàctiques guerrilleres de Fidel Castro i en Che Guevara i els altres revolucionaris cubans.

 

 

En qualsevol cas, resulta molt trist que un episodi tan significatiu com aquell, l’intent d’alliberament de Mallorca de les grapes feixistes, tot i que fracassat, no tingui el més mínim reconeixement a l’illa, i sigui ignorat tan descaradament. Ni que fos des d’un punt de vista d’orgull isolacionista illenc, ja que fou l’últim desembarcament bèl·lic que van veure aquelles costes, i s’hauria de recordar d’alguna manera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!