A barlovent. Bloc de Roger Mira

Vespers hi han de molts tipus. Pel que diuen els estudis, les vespes solen construir diferents tipus de vespers en diferents localitzacions depenent de l’espècie  la que pertanyen o inclús al nivell d’activitat cerebral que tenen. Uns els construeixen en llocs oberts i altres en llocs tancats i molt foscs. Tot depenent del nivell cognitiu i relacional de  les societats que conformen perquè entre abelles i avespes sembla que hi han almenys 30.000 varietats diferents al món. Normalment sembla que les vespes socials i més joves tendeixen a abandonar el vesper primitiu per tal de juntar-se amb altres, les obreres i alguna reina, i fundar una nova colònia lluny d’on van nàixer. Complexitats de la vida social d’aquestos animalets, més concretament classificats com a insectes,  que solen amoïnar-nos mentre gaudim d’un dinar d’estiu a la fresca. A mi particularment no em fa gaire nosa quan arriba una i es posa damunt de l’amanida. Observe amb tranquilitat i atenció el seu cos i els seus moviments mentre segueixc gaudint del meu àpat. Per contra solen provocar algún esglai entre els nens i algunes d’aquelles senyores urbanites que a penes han fet vida social al camp o als pobles de la muntanya. 

Entre els humans, però, també hi han vespers. Ocasionalment són potents icones de l’esfera geopolítica mentre que altres cops pertanyen a l’àmbit sociolingüístic d’un territori. El cas és que furgar, remenar o pegar-li foc al vesper ha estat sempre una pràctica habitual entre governants que freguen la desesperació i que de manera covard  s’ho juguen tot a la carta d’estimular l’odi social envers eterns rivals de l’imaginari col·lectiu. Com escrivia Fuster ¨l’odi a l’estranger, al foraster, ha estat sempre i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d’abusos remuneradors. L’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible per a un patriotisme agressiu”.

I és això. Res més que això el que el govern de Rajoy ha orquestrat aquest començament d’Agost amb l’enrenou que s’ha organitzat al voltant del penyal de Gibraltar i que comença a fer riure a mig món. Que si us anem a fotre una taxa d’entrada i sortida, que si les aigües són espanyoles, que si us bloquejarem l’espai aeri. Aneu amb compte pirates anglesos que els espanyols som encara una potència de primer ordre i nungú no gosa vacil·lar-nos. Arrabassada absolutament deplorable i suicida d’uns governants acovardits per la seva impotència davant una crisi a la que varen abocar un estat sancer durant lustres, i més recentment avergonyits davant uns ciutadans que observen com, a sobre d’inútils, han estar còmplices dels escàndols de corrupció més aclaparadors de la història recent de la democràcia espanyola.

Rajoy i Garcia-Margallo han fet com Cristina Kirchner recentment amb  l’intent de llençar, 30 anys després de la invasió de les illes Malvines per part de la Junta Militar, una nova onada d’amenaces cap als anglesos. Inclús aprofita l’arribada d’un Papa Francesco  nadiu del país per tal de demanar-li que faci de mediador d’un conflicte imaginari.  Nacionalisme furibund fruit de la desesperació per tal de tapar els símptomes d’una greu crisis social i econòmica que afecta un país com Argentina on la inflació supera el 30% i la pèrdua del poder adquisitiu esdevé un problema de difícil solució. L’expropiació de Repsol fou una mica més del mateix car l’operació es va assaonar amb una bona dosi de patriotisme front a l’imperialisme espanyol.

Mentrestant el País Valencià pateix d’uns mesos ençà una nova descàrrega d’atacs als partits de l’oposició,  a la llengua i als signes identitaris per part un Partit Popular valencià que observa impotent com les enquestes s’entesten en fer-los fora del govern després de vora a vint anys de mandats ininterromputs. Els seus ideòlegs actuals encapçalats per Serafín Castellano i Jorge Bellver (Blasco ja no hi és) han decidit que és precís tornar a servir-se d’aquell vell recurs que tants bons resultats va donar a la dreta valenciana poc després de la Transició espanyola. Valencians aneu amb compte que podeu caure en mans d’un tripartit radical i catalanista que no dubtarà en vendre el país als veïns del Nord. L’ofensiva ha començat mesos enrere amb la prohibició expressa d’emprar el terme País Valencià a Les Corts Valencianes i a qualsevol document; s’ha continuat amb l’intent de fer-nos creure que l’origen de la llengua està en l’ibèric i poc o res té a veure amb el català, i recentment s’ha produït un intent de comparar qualsevol bandera no reconeguda per les institucions amb una bandera nazi. Es a dir, una senyera quatribarrada d’aquelles que solen representar a la majoria de municipis valencians, és susceptible de ser un símbol del feixisme. Agitant novament el vesper de l’anticatalanisme s’intenta de manera tossuda i irracional cercar la reacció del poble envers l’enemic comú negant la unitat de la llengua, plantejant relectures radicals i distorsionadesde de la història, i ja en l’eterna batalla de  l’àmbit educatiu es desvia el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà a una suposada eliminació del valencià pel català. Els agitadors de la por i de l’odi tracten de previndre el poble davant el possible desembarcament d’un #tripartitoruina que poc o res té a veure amb aquell tripartit que va governar al Principat fa uns anys. Tàctiques miserables i poc democràtiques d’un grup de polítics incapaços, mediocres i esguitxats per innombrables casos de corrupció.