El bou feréstec

1
En Pere Gonell és un jove fort, enèrgic i amb una espatlla robusta. Té dos cavalls perxerons d’anques musculades que molt possiblement són néts dels que el seu pare feia gastar per tal d’arrossegar pins a la muntanya. El 15 d’Agost fou un dia important per a ell. La plaça major del poble, atapeïda de gent, esperava l’arribada del caixò d’un bou ferèstec de 584 quilos i que venia d’una llunyana dehesa de Salamanca. L’expectació era màxima i l’arribada dels animals de tir i dels joves de la penya taurina local va ser rebuda amb un fort clam. Uns minuts després Revoltoso, amb les dues banyes astellades va eixir del minúscul habitacle amb una embranzida potent i prometedora fins que als cinc minuts va deixar de moure’s. Havia passat massa hores sense menjar i sense beure, i de debo que havia perdut unes desenes de quilos. Es trobava fluixot i no sabia que a la nit havia de ser embolat.

Mentre Espanya despertava dilluns passat amb portades a l’uníson de tots els diaris i noticiaris destacant la gesta sense precedents de José Tomás al coliseu de Nîmes, és hora de que al País Valencià fem una reflexió sobre la tradicional festa dels bous al carrer. El mateix dia que el torero de Galapagar exhibia eixe mestratge tan privilegiat que frega el misticisme i passava per l’espassa cinc bèsties amb banyes (un bou de nom Indignado fou indultat), centenars de vaques, vaquetes, bous embolats, bous a la mar, bous amb corda, rodats o feréstecs , corrien pels carrers de desenes de pobles valencians. Es tracta d’una  festa que se n’ha anat completament en orris i que s’ha fet malbé; i a la que les administracions, vist que ara mateix es celebren més de sis mil festejos al país,  no han sabut o no han volgut posar cotes.

Sense haver estat mai antitaurí declarat, haig de dir que solament he estat dos vegades present a una correguda de bous. Un colp em convidà un familiar als Sanfermins i l’altre un compromís professional em va dur a seure a la priviliegiada zona de barrera de la Plaça de Bous de Castelló no gaire lluny d’un personatge d’ulleres fosques conegut a hores d’ara arreu del món per la seva afecció a construir i promocionar aeroports sense avions. Eren les festes de la meva ciutat i el propietari de l’empresa per a la que llavors treballava em va portar dues entrades per tal de satisfer la curiositat d’un d’aquells clients estrangers que carreguen desenes de contenidors de rajoles a l’any. A l’home li va agradar el començament, l’ambient festiu, la desfilada, la música, el paseillo i les primeres veròniques, fins que de sobte ens trobarem davant dels nostres nassos un animalot al que li brotava la sang a borbollons mentre  la punta de pica s’enfonsava en el seu llom. L’estranger em va agafar la mà i em digué que es marejava; que volia anar al bany. Li vaig dir que allò acabava de començar però immediatament va empal·lidir i em va demanar que fotéssim el camp ràpidament. No he tornat mai a anar-hi ni a veure cap correguda per la televisió i vull pensar que la decisió que fa uns mesos es va prendre a Catalunya és més que encertada.

Prosseguint amb l’assumpte de la tradicional festa que celebren, particularment a l’estiu, els pobles valencians; haig de dir que tinc un concepte diferent, senzillament perquè es tracta d’una festa també un tant diferent. Els bous al carrer, que com a exemple es celebren a 129 de 135 municipis de les comarques del Castelló, es poden mantenir però amb algunes lleis que delimitaren el desorbitat nombre de festejos, i alguns dels seus trets. Malgrat que diuen que la seguretat ha millorat molt des de l’any 2000, els pobles valencians acumulen més de 40 morts. Solament 4 en aquest estiu que tot just acabem, però amb un bon grapat de ferits. Cert, que és un espectacle de risc i que com diu el refrany, qui no vulga pols, que no vagi a l’era. Malgrat això, l’evolució d’aquesta festa ha agafat unes dimensions absolutament inadmissibles i desproporcionades, tant per l’esmentat i exagerat nombre d’exhibicions com pel que pateixen alguns d’aquests bous que fan centenars de quilòmetres i moren d’esgotament, com per les vaquetes ofegades als bous a la mar. Cert que, en general, no hi ha un maltractament desmesurat, però no fa gaire anys he arribat a vore bous amb albardes carregades amb coets o d’altres als que se’ls ha enganxat un carro a la matinada.

La festa res té a veure amb el que vaig presenciar de menut al poble dels meus besavis. Les vaquetes arribàven al poble seguint les dreceres dels pastors i els camins reials. Tothom s’implicava durant dies treballant per tal d’alçar unes barreres de fusta fetes amb troncs o cabirons que lligàven amb cordell d’espart. Els animals s’exhibien un parell de dies i la festa es tancava diumenge amb el repartiment de la carn d’un bou comprat entre tot el veïnat.  La tradició pot tenir continuïtat, però la mesura, la sensibilitat i el sentit comú de les administracions i dels ciutadans hauria de prevaler. Una revisió és, a hores d’ara, absolutament necessària.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ritme i cadència

2
Comentava el president Mas que el procés d’independència dels catalans necessitaria d’un ritme i d’una cadència, és a dir, d’alló que en anglés anomenen el timing. No s’enganya el més mínim. Durant anys he practicat ciclisme de muntanya i de carretera a un cert nivell. Feia gastar un pulsòmetre precisament per tal de no revolucionar-me i gastar totes les forces a l’inici del dia i reservar-ne unes quantes per a les darreres hores. Tanmateix, la meva ceguera era tan gran que vaig instal·lar a casa un corró on, seguint les instruccions del manual, feia seguir la cadència de pedalada més adient al meu pla d’entrenament.  El procés de la construcció de l’estat català ha de dur-se necessàriament amb molta subtilitat, molt de seny i molta mà esquerra perquè malgrat que el recolzamant i el respecte pel sentiment  independentista ha madurat moltissim els darrers anys; els partits catalans i la ciutadania deuen de seguir treballant els propers mesos per tal de que, en cas de celebració d’un referèndum, el si gosara d’una majoria que -com ha comentat Joan Herrera– superara amb excreix el 70 per cent. A partir d’ahí, la societat estaria molt més cohesionada, Espanya s’ho miraria amb altres ulls i la mateixa Unió Europea s’ho prendria amb molta més serietat.

Mentre això passa al Principat, el País Valencià enceta el curs escolar i polític amb les tensions anunciades. Greus retallades a l’educació pública que han suposat l’acomiadament de molts professors interins i l’increment de les ratios d’alumnes per classe, subvencions a col·legis de l’Opus Dei que segreguen els xiquets i les xiquetes pel seu sexe, reducció de beques per a universitaris i preparació del terreny per a la implantació d’un model trilingüe el curs vinent en el que el valencià perdrà hores a les aules a costa de l’anglès. Són exposicions claríssimes d’un model que fa molts anys els populars valencians dissenyaren, i que també, amb el seu ritme i la seva cadència particulars, no té altra pretensió que aniquilar poc a poc la nostra llengua, la nostra cultura o qualsevol tret que ens identifique amb els orígens que compartim amb els altres territoris de parla catalana.

Abocats a que el valencià dispose de menys hores a l’ensenyament, de menys minuts a una Radiotelevisió Valenciana amb un futur incert i que mentrestant subhastarà els seus espais a les productores dels amics, hem hagut de patir també  a sobre el més que possible cop definitiu a les emissions de la TV3 al nostre territori, que després del vot contrari de PP i UPyD a la ILP de Televisió Sense Fronteres podria deixar l’afer definitivament en un atzucac. Les impúdiques, inversemblants  i eternes al·legacions  tècniques, han estat  barrejades amb la crisi per tal de fer palès a tothom que la situació econòmica també ho impedeix a hores d’ara. Tot plegat,  no han fet sinó demostrar una vegada més com la dreta centralista entén la pluralitat, la llibertat d’informació i la llibertat d’expressió.

La darrera setmana ens preguntàvem què ens passaria als valencians l’endemà de la independència de Catalunya. No ha estat precís esperar a eixe dia per tal d’almenys poder fer-ne un tast. Polítics com ara el veterà diputat autonòmic Rafael Maluenda, el conseller Serafin Castellano o el mateix vicepresident de Les Corts, Pepe Císcar  han estat àvids en refermar el seu valencianisme i inclús defensar  l’idioma valencià. La Comunitat Valenciana  corre greu perill, el secretari general dels socialistes valencians Ximo Puig simpatitza amb l’independentisme i treballa maquina un pacte amb els radicals de Compromís i d’EU. El vesper no ha trigat en ser sacsejat i la Batalla de València sembla estar novament servida.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mirant al Nord

0
Sense dubte som molts els valencians que aquestos dies mirem al Nord. Els esdeveniments que s’apropen com ara la Diada de l’11 de Setembre, el rescat demanat pel govern que preseideix Artur Mas, la declaració d’independència d’un parell de viles, el ressò a la premsa internacional i el rebombori generalitzat fan pensar que algun dia Catalunya serà un estar independent. Inclús sembla que el propi Durao-Barroso va reconèixer a Ramón Tremosa que el principat té “el mateix dret a ésser independent que Eslovènia”.

L’enrenou és immens i la cosa -malgrat que trobe que passaran un anys, i que els mecanismes són més complexes del que hom pensa- sembla agafar forma i fer que un munt de gent es plantege quin escenari ens quedaria als valencians l’endemà de la independència dels veïns al nord del Sènia. El sociòleg Vicent Flor ens ha deixat una magnífica reflexió aquesta mateixa setmana en altre mitjà digital provocant el nèguit entre molts ciutadans desitjosos de saber què ens presentaria un esdeveniment d’aquest calibre, com ho viuria la nostra societat i com ho digeriria la nostra classe política.

Ho he comentat en algun altre fòrum o conversa privada: sóc dels que pensa que la societat valenciana tendiria a fragmentar-se més encara i a polaritzar les seves sensibilitats. Una bona part del blaverisme integrat al si del Partit Popular valencià faria l’impossible per atiar el vesper de l’anticatalanisme més brutal. A ells s’hi afegiria eixa part de la població que es sent més espanyola que valenciana i, tot plegat, podriem trobar-nos davant polítiques encara més devastadores amb la nostra llengua i la nostra cultura.  D’altra banda, és ben plausible que  davant un marc tan regressiu el valencianisme polític i de progrés, representat a hores d’ara pel Bloc i per la Coalició Compromís ,es refermara com a força i gaudira d’un recolzament molt més ampli.

Partits com ara Pspv-Psoe i EU que obeixen a Madrid vorien com bona part de la seva gent tenderia també a demanar posicionaments més clars pel que respecta al País Valencià i la defensa dels seus trets identitaris.

Malgrat totes aquestes suposicions, vull pensar també que un percentatge important de la població maduraria cap a un estat de pensament reflexiu;  i que amb el pas del temps inclús aniria adquirint posicions raonables i sensates vers eixe nou estat independent i pròsper, que gradualment incrementaria el seu nivell de benestar, el seu PIB o la seva renda per càpita. De debo que molts passarien a mirar-s’ho d’altra manera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El procés

2
Publicat el 29 d'agost de 2012
La meva germana, que treballa com a investigadora a l’Institut Carlos III de Madrid, em comentava recentment que una part considerable dels seus companys i companyes es consideraven progressistes. Gent que no vol saber-ne res del Partit Popular i les seves polítiques retrògrades en matèries com ara el matrimoni entre homosexuals, l’avortament o els  recolzamanents incondicionals a la gran banca, a l’Esglèsia i als poders de Frau Angela Merkel. Companys i treballadors públics que s’indignaven també amb les retallades per tot arreu que està patint la sanitat i l’educació a l’estat espanyol, i com no, les restriccions i els entrebancs que ells com a professionals de la recerca han sofert des de fa molts anys amb governs dels dos partits majoritaris.

En resum, sembla que entre els investigadors més brillants que hi ha a Espanya, hi predominen els que es consideren progressistes, i que els conservadors representarien una insignificant minoría. Vet ací, però, que no tot és una bassa d’oli a l’hora d’anar a fer el café. Aquesta gent tan crítica, tan respectable, tan viatjada, tan qualificada i tan presumptament respectuosa amb les idees dels demés acostuma a enfurismar-se en escoltar qualsevol notícia o comentari que tinga algo a veure amb els nacionalismes de la perifèria. I no diguem l’enuig i la urticària que arriben a sentir quan l’interlocutor d’origen valencià o català, tracta d’explicar-s’hi i de fer palés el seu punt de vista personal del que passa a la comunitat autònoma on va nèixer: “s’encenen en flama i no atenen a cap raonament”, comenta en Marçal, bioquímic d’Alfafar (Horta Sud) que treballa també al mateix centre.

I és que si ens atenim als esdeveniments dels darrers mesos, ens adonem que estem davant una regressió democràtica brutal. El govern del Partit Popular que encapçala Rajoy no ha deixat d’encebar l’afany dels sectors del mass media més reaccionaris, afavorint la difusió d’un discurs on l’Estat de les Autonomíes ha fet fallida i és el causant de totes les desgràcies que pateix el Regne d’Espanya. La potència del missatge és, tan forta, que ha fet saó entre la clientela tradicional però també entre bona part de la progressia.

Eixe moviment polític, tan ben definit i tan ben articulat, anomenat espanyolisme o nacionalisme espanyol que referma el caràcter nacional prevalent i únic d’Espanya sobre qualsevol regió de la perifèria està d’enhorabona i l’embranzida dels periodistes, politòlegs i públic en general al carrer i a les xarxes socials està més que justificada. I sort que les estadístiques assenyalen que un 60% del dèficit fiscal espanyol correspón al Govern Central, i sols un 35% a les Autonomíes .

Inclús un polític del Partit Popular a València, com l’ex-conseller Vicent Rambla denunciava a principi de 2012 el dèficit de més de 8.000 milions d’euros que arrossegava el País Valencià i parlava clarament de la ineficàcia del model de financiació autonòmic actual i els danys que això hi provocava. Val a dir que el Govern Valencià, com ja s’ha difós arreu del món, ha estat l’exemple més clar de mala gestió, malbaratament de recursos i corrupció, però Catalunya, malgrat patir un dèficit sensiblement superior, s’ha excedit també en la despesa pública fins a trobar-se en la posició de no poder fer front al dèficit marcat pel Govern de l’Estat hi haver de demanar el maleït rescat.

La situació és greu i el camp està sembrat per a que la pressió mediàtica vaja en augment i en un o altre lloc la corda acabe per seccionar-se. Arengats pel discurs del govern, pels rescats a les CCAA, i per la dèria de polítics populistes, demagogs i feixistes com ara Toni Cantó, Rosa Díez, Enrique de Diego o Mario Conde, les goles de llops esteparis i de molts espanyols de bé comencen a demanar sang i a degotar odi.

L’Estat Autonòmic que valencians i catalans hem anat construïnt a la llarga de trenta anys està patint el atacs més ferotges que possiblement hem viscut mai i les polítiques que condueixen a un procés regressiu i centralitzador estan despertant simpaties en amples segments de la societat. És moment de reflexionar i de trobar consensos entre els qui sempre hem defensat la democràcia i els drets històrics de la terra que habitem. No ens podem deixar arraconar perquè senzillament no m’imagine tornant als carrers, ara  amb les meves filles, per tal escridassar de nou allò de Volem l’Estatut o Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El passat està tancat i els esdeveniments han deixat clar que moltes coses no es feren bé ni a Catalunya, ni a València, però la voluntat d’un poble que lluita per una causa justa ha de ser suficient per a redreçar la situació en el futur.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La banalització de la corrupció

0
Publicat el 20 d'agost de 2012

Durant els darrers quinze anys he tingut ocasió de viatjar per diversos països àrabs, tant a l’Orient Mitjà (Palestina, Jordània o Turquía), com al Nord d’Àfrica (Marroc, Tunísia i Egipte). Són viatges dels que, en general, guarde un bon sabor de boca, tant pel tracte i l’hospitalitat de la gent (insuperable quan vas per feina) com pel xoc i el contrast que suposen la llum, el paisatge i el caos urbà.  I es que al circular amb el cotxe per un barri de Ramallah, per l’extraradi de Sousse o per les afores d’Aswan, les sensacions i el panorama són pràcticament els mateixos: fem i enderroc per tot arreu, clavegueres i obres sense acabar, carrers a meitat asfaltar i enormes cases de pedra blanca mig abandonades o també a meitat construir.Es a dir, resulta senzill per al visitant deduir que per als governants d’aquelles terres, l’urbanisme i la salubritat de les ciutats no estan entre les seves prioritats, com no ho semblen estar tampoc l’educació, la sanitat o el respecte per les regles més essencials del joc democràtic.

Van haver de produir-se les revoltes a Tunisia, a Egipte  i a Síria per a que Occident es fera ressò de la situació real de la població en alguns d’aquestos països àrabs, la qual certament res tenia a veure amb allò que ens presentaven a les pàgines webs, als follets turístics de les agències de viatge o al paper couché de les revistes de saleta d’espera.

Els europeus que no han estat allà comencen, per moments, a adonar-se de que aquelles idil·liques destinacions turístiques plenes de resorts, monuments i hotels de luxe, no eren més que els aparadors de règims militaritzats i cleptòcrates encapçalats per reis i dictadors que durant dècades s’havien dedicat exclusivament a vetllar tant pel seu propi enriquiment com pel de cohorts senceres de familiars, parents i aduladors que  ocupaven els principals càrrecs, tant a les administracions públiques com a les més prominents empreses privades, i en base als quals havien estat sempre atrinxerats. Eren règims on imperava la por, la manca de transparència, la desinformació, la mentida i la falsa aparença, i on qualsevol guia turístic tenia prohibit parlar dels seus governants.

No massa lluny del Magrib hi ha un xicotet país on el clima cada volta és també més desèrtic, la terra més àrida, i on el cement i els desastres urbanístics fa temps que comencen,  dissortadament, a formar part del seu paisatge urbà. Un tros de territori on la taxa d’atur segueix creixent a costa d’uns empresaris i d’uns autònoms que no tenen accés al crèdit per a emprendre i crear llocs de treball perquè algú un dia va malbaratar els seus diners i algún altre va vendre les seves caixes. Un país que porta ja lustres governat per una classe política que ha bastit el seu poder amb pràctiques tan fosques i poc democràtiques com la corrupció desmesurada, el clientelisme, l’aparença de que tot és meravellós, l’engany al ciutadà i el control dels mitjans públics de comunicació.

Un País Valencià que, per a la nostra desgràcia,  s’ha ficat en molts aspectes al mateix nivell  d’alguns dels països àrabs esmentats, i en el qual, tal i com ha passat a l’Orient Mitjà, al Nord d’Àfrica i inclús a la Itàlia de Berlusconi, la corrupció ha arribat a formar part del sistema passant a ésser assumida, digerida i banalitzada per una bona part de la població.

Fins no fa gaire temps,  és poc possible que aquest tipus d’article d’opinió despertara el més mínim interés entre  tota eixa col·lectivitat. Pressento que algo està canviant i que, tips d’observar els resultats de tota una manera d’entendre la política, cada dia que passa hi ha més gent que es resisteix a seguir recolzant un Consell que permet que fins a onze imputats s’asseguin a Les Corts  mentre continua afavorint els interessos econòmics, educatius o sanitaris d’unes minories penalitzant els de la majoria, i que, a sobre, atempta contra el nostre territori, la nostra llengua i la nostra cultura pròpies. És per tot això que cal mantenir la tensió a les institucions, als mitjans i al carrer,  i fer-li veure a la gent del nostre entorn que deixe a una banda el clàssic meninfotisme  valencià i se n’adone de que les coses necessàriament han de millorar alhora que de cap de les maneres hem de permetre-nos la més mínima pèrdua d’autogovern. La desfeta que, encara a hores d’ara, segueix perpetrant  la dreta ofrenadora ha estat ja suficientment sagnant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’odi, l’entorn, l’educació

2
Publicat el 8 d'agost de 2012
En uns dies en que al País Valencià el Consell ha aprovat -un colp més sense consens- un decret on es dupliquen les hores d’ensenyament en anglés a costa de reduir les hores de valencià en l’enèsim atac al nostre maltractat patrimoni lingüistic, la incomparable finestra que suposa la celebració d’uns Jocs Olímpics ha permés entreveure el món sencer com se les gasta una bona part de la població espanyola envers qui pensa de manera diferent respecte al concepte mesetari de nació.

L’atac que ha patit el jugador de hockei Àlex Fàbregas, per part d’allò que anomenen la caverna mediàtica, però molt especialment els atacs i amenaces que ha rebut a les xarxes socials fan palesa de la idea i el pensament retrògrad, anti-democràtic, ple d’odi i contrari a la llibertat d’expressió que afecta a una considerable fracció de ciutadans de l’estat espanyol. Fàbregas, com a ciutadà lliure que habita a l’Europa del segle XXI, ha comés el greu error de fer públic el seu pensament mentre es deixava fins l’última gota de suor lluitant per la samarreta d’un país que no considera seu. Possiblement ha proclamat allò que molts altres mai s’atreviren a revelar durant dècades convençut de que la societat on habitava gaudia de certa maduresa i que malgrat existiria la possibilitat de rebre algún atac, hi hauria una part de la població discordant que almenys hi seria un tant respectuosa.

La ferocitat dels atacs, les amenaces de mort i els aldarulls que s’han aixecat a la xarxa han fet que mitjans de diversos països i continents s’hagin adonat de la dimensió que arriba a tenir l’odi espanyol vers els nacionalismes de la perifèria i les seves llengües. Sense voler, Àlex, ha donat a conèixer al món un fenòmen que els qui hem estat educats en una llengua diferent a la castellana i els que no ens sentim necessàriament espanyols, venim patint des de fa dècades.

I precisament, a sobre de l’entorn i dels mitjans, l’educació hi té moltissim a veure. Els darrers anys treballe i passe centenars d’hores d’avió i de cotxe amb dos companys als qui admire pel seu entusiasme i per la seva dedicació. Joves professionals universitaris, formats i competents, que tenen un munt de coses en comú però als qui l’entorn on han crescut i les empreses on desenvolupen la seva activitat laboral han fet que la seva visió d’un país i una llengua que no són les maternes en cap dels casos siguin completament antagònics.

Javier, s’ha criat al Grau de Castelló fill de mare gaditana i pare cordovés. Van arribar a principi dels anys setanta per tal de treballar a les plantes petroquímiques que aleshores s’instal·laven a un districte marítim on sempre s’ha escoltat el valencià al carrer. Arribaren a aprendre una llengua que a penes fan gastar en els temps que corren i malgrat reconèixer haver crescut com a  fan del Barça, a hores d’ara  reivindica sovint la seva espanyolitat, el seu anticatalanisme i, fins i tot, el que el Partit Popular ha fet tant a Castelló com a la resta del País Valencià. El Juanjo, per contra, es va criar a Ripollet. La mare era de Jaén i el pare, nascut a Còrdova, havia trobat feina com a peó de la construcció. Ell mateix reconeix haver treballat també de peó per les nits per tal de pagar-se els estudis i a hores d’ara té una posició important a una destacada multinacional catalana. Fa gastar sempre el català tant com fa visible l’agraïment i el respecte  per un poble que va acollir la seva família i que els hi ha ofertat a tots oportunitats. I això que es seguidor declarat del Reial Madrid. Freqüentment es sorprén, i fins i tot, s’indigna pel que veu que ocorre a València; pel deteriorament de la llengua o per la corrupció, els abusos i el malbaratament dels recursos que hem hagut de patir per estes comarques.

Estic segur que un colp acabades les vacances, ú tractarà de fer-me empipar amb algun comentari sobre el Fàbregas. L’altre, discretament, obviarà la circumstància i si espontàniament surt el cas a la conversa defensarà el dret de l’esportista a expressar-se lliurement.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Indulgència plenària

0
Publicat el 3 d'agost de 2012
Sembla que el President de Les Corts Valencianes, Juan Cotino, ha fet una passa més per tal de guanyar la indulgència plenària. Com que ésser  membre prominent de l’Opus Dei, assistir a Missa diària, i tenir despatxos i domicilis farcits de crucifixes i marededéus  potser no siga suficient, convé de vegada en quant passar a l’acció directa i contundent.

En una setmana en que el Ministre de Justícia espanyol, Alberto Ruiz-Gallardón anunciava modificacions substancials i manifestament retrògrades a la llei de l’avortament per a després de l’estiu, Cotino, que no estava convidat al col·loqui, ha decidit sumar-s’hi de bon grau proclamant
que les dones haurien de veure una ecografia en 3D del fetus abans d’avortar.

Malgrat quedar bona part de l’opinió pública, un colp més,  estupefacta davant les declaracions del polític de Xirivella, qualsevol que hagi seguit una mica la trajectòria d’aquest talibà de la política valenciana no hauria de resultar sorprés per tal bestiesa, perquè el solc que ha deixat al seu entorn els darrers anys és llarg, fosc i pudent. Es comenta que no és precisament un gran gestor, però tot i això la seva mà -juntament amb la de Blasco, Ricardo Costa, el Bigotes i algun altre- ha arribat possiblement prou més lluny que qualsevol mà de de Déu ho hagués pogut fer mai a les clavegueres de la política valenciana.

Ha estat capaç de barrejar com pocs política i negocis, i Sedesa, l’empresa familiar regentada pel seu nebot Vicent Cotino Escrivá, obtingué sustanciosos contractes durant els governs de Camps. Exactament va facturar 830 milions d’euros a la Generalitat Valenciana durant un període de 10 anys. Anys d’abundància i d’ostentació en els que l’exitòs nebodet viatjava amb un jet privat en el que passejava a directius de Radiotelevisió Valenciana o a capos de la Gürtel mentre obtenia adjudicacions d’importants obres en ocasions sembla que  sense passar pels pertinents concursos públics. Així no és d’estranyar que a hores d’ara la mateixa mercantil estiga implicada, juntament amb altres destacades constructores,  en la financiació il·legal del Partit Popular al País Valencià.

Ensuperbit pel seu poder, es va atrevir fa un parell d’anys a insultar greument la diputada de Compromís Mònica Oltra inclús en un plenari de Les Corts en afirmar que “probablement no coneixia el seu pare”, mentre que aquest mateix estiu i en la seva condició de President del parlament valencià va expulsar Mireia Mollà per discrepar amb la miserable política de prevenció d’incendis del Consell.

Déu proveirà i els valencians ho patiran. Perquè malgrat que el casc de la nau popular valenciana està greument badat, encara ens queden anys de treball que facin possible el tan necessari canvi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Exercici d’hipocresia d’en Vargas Llosa

4
No fa gaire temps que algú em va regalar El somni del celta, darrera obra de qui fa unes setmanes ha estat distingit amb el prestigiòs Premi FAES a la Llibertat 2012, En Mario Vargas Llosa. Cal dir que l’escriptor hispano-peruà (a hores d’ara possiblement més hispano que peruà) és un gran narrador i no vaig a discutir-ho jo ni ací, ni ara,  perquè per alguna raò la seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda arreu del món. El cas és que en començar a fullejar aquest llibre tan ben escrit, tan ben enquadernat i presumiblement tan ben documentat, aviat em vaig quedar quasi trasbalsat en adonar-me de  la pràctica d’incoherència i de cinisme que representa el seu argument vers la ideología de l’escriptor.

El somni del celta ens relata la vida d’un nacionalista irlandés anomenat Roger Casement que va viure entre la fi del segle XIX i el principi del XX. En el llibre, l’autor fa un exercici d’exalçament absolut de la figura i la trajectòria vital d’un protagonista que, després de treballar per al Foreign Office anglés i ser testimoni dels abusos del colonialisme al Congo i a Sudamèrica (precisament al Perú), torna a la seva Irlanda natal per tal d’unir-se als qui lluitaven per la independència de l’illa esmeralada, la qual cosa acaba per costar-li la vida al 1916. En eixa segona etapa de la seva vida, Casement treballa activament  junt a altres herois irlandesos per alliberar el país de la repressió anglesa, s’esforça en aprendre el gaèlic i en promoure el seu ensenyament, en recuperar la literatura i el teatre propis o inclús la pràctica dels  esports autòctons (futbol gaèlic i hurling) front als originaris de la Gran Bretanya

Resumint,  el senyor Vargas Llosa, aquell que mai ha dubtat d’alinear-se públicament amb el nacionalisme espanyol més cavernari per a criticar i menysprear el nacionalisme català, l’ensenyament de l’idioma català o qualsevol mesura de les administracions per a protegir la nostra llengua, ens fa una proposta literària en tota la regla on tracta com a un autèntic heroi, literari i real (el personatge va existir) a algú que va lluitar fins a la mort pels seus principis, per la seva llengua i cultura diferenciades i per la llibertat del seu poble. A qui llegisca la novel·la  li recomanaria que veiera la película When de wind blows the barley del director anglés Ken Loach, la qual ens transporta directament a l’època i als esdeveniments que relata el Nobel de Literatura en el seu penúltim exercici d’hipocresia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Canal Nou. Breu història d’un despropòsit.

11
Quan a hores d’ara hom no s’ha redreçat del rebombori que l’exabrupte de la diputada popular per la  circunscripció de Castelló, i -veges tu- circumstancial veïna estival Andrea Fabra ha provocat, no solament a esta terra, sinó arreu de l’estat espanyol, et trobes que la vertiginosa successió d’esdeveniments a les comarques valencianes provoca haver d’establir prioritats.

Dit això, cal reconèixer que l’esposa de l’ex-polític del PP i Eisenhower Fellow, Juan José Güemes, ha aconseguit juntament amb qui és el seu pare i també fins no fa gaire totpoderós virrei de la Plana, que el nom d’aquest tros de terra siga novament assenyalat al bell mig del mapa mundial de les notícies. La nissaga dels Fabra ha fet més que ningú pel turisme castellonenc i algun invident desagraït es nega a més a més a reconèixer el mèrit de tan impagable tasca.

Vet ací que el que cal prioritzar avui són els episodis que s’han viscut, no sols en aquest trist dilluns de juliol, sinó a la llarga de quasi vint-i-tres anys, per dintre, per fora, i pels voltants de Ràdio Televisió Valenciana.  

Els qui habitàvem aquell País Valencià de finals dels anys 80 disposàvem ja d’una televisió en la nostra llengua. Gràcies a l’esforç d’Acció Cultural del País Valencià i de milers de ciutadans que compraren bons a fons perdut, es va crear una xarxa de repetidors arreu del territori que ens permetia gaudir de la TV·3. La programació era de qualitat i molts començarem a fer-nos fans de les seves sèries, informatius i retransmissions. Malgrat això, no acabava d’identificar-se amb una bona part de la població, i l’arribada de les emissions de Canal 9 amb una fonètica més nostra i amb una programació més propera al territori, s’albirava com un projecte que despertava una certa expectació entre la població.

Recorde aquells primers informatius que presentaren els aleshores joves periodistes Xelo Miralles i Diego Braguinski, les primeres pel·licules doblades al valencià, el show de Joan Monleón i algun partit d’un C.D. Castelló que tot just havia pujat a Primera. L’administració socialista fruïa d’una majoria extensa però les pressions de la dreta blavera i regionalista estaven sempre presents.

Sense estar capaços d’oferir una graella de qualitat, sí que s’havia conformat un grup de joves professionals que treballaven amb il·lusió, però que aviat començaren a patir tisorades i coaccions tant a l’inici per part  d’un personatge infaust anomenat Amadeu Fabregat, com més endavant  per la caterva de càrrecs directius populars que el va succeïr.

Maltractat, polititzat i saquejat fins al límit de trobar-se en fallida tècnica des de fa més de deu anys; l’ens públic arrossega un deute acumulat de més de 1.200 milions d’euros. Aquella emissora que naixqué amb l’objectiu de portar més pluralitat i més oferta als mitjans, de fomentar la nostra debilitada llengua i d’esdevenir un bon referent lingüistic per als valencians, no va tardar molt en convertir-se en un eina al servei dels qui gaudien del poder, engreujant-se tal circumstància amb l’arribada dels conservadors a la Generalitat  fa vora a disset anys.

El sectarisme, la manca de transparència i l’enxufisme passaren a un primer plànol i, mentre augmentaven els contractes amb productores amigues, els professionals dissidents amb les noves polítiques eren destinats a Punt 2 (Nou 2), a Ràdio Nou, o acomodats en llocs on no foren gaire visibles. Fornades senceres d’empleats que arribaren recomanats, començaren a copar absolutament tots els càrrecs de confiança o responsabilitat, alhora que es triplicava la plantilla en molt pocs anys.

Hui l’ERO de dos terços dels treballadors esdevé inevitable per tal de reduir la despesa, però a l’empar de la crisi, i com a fons, hi ha també la decisió absolutament política d’aprofitar per tal de  fer una mena de neteja ètnica amb el clar propòsit de mantenir el control de l’ens amb els 500 adeptes, familiars i amics que hi seguiran treballant

És la trista història que hi ha al darrere de l’espurna que ha desembocat amb la decisió insòlita i valent ld’invadir els platós per part d’un grup de treballadors. Ells no es mereixen el que han hagut de patir. La gran majoria de la població valenciana tampoc.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els “altres” indignats valencians

5
No llueixen rastes al pèl ni previsiblement fan gastar piercings o tatuatges. Tampoc se’ls veu a les places, a les manifestacions amb pancartes i xiulets o al carrer tapant-se la cara amb la típica kufiyya àrab. Es troben físicament bastant lluny del jovent anti-sistema i  d’aquells anomenats indignats que, en ocasions pacíficament, i en altres amb aldarulls, ompliren les places el 15M del 2011 i recentment ho han tornat a fer com a conseqüència de les retallades que Rajoy acaba de fer públiques.

Els altres indignats són gent moderada, d’aquella que no crida l’atenció a ningú i que porta allò que diríem una  vida ordenada. Persones que en la majoria dels casos pertanyen a la classe mitjana, que en bona mesura són a la franja d’edat també mitjana i que tenen les més diverses professions. Predominen aquells que tenen càrrecs intermedis a l’empresa privada o a la banca, encara que també abunden  xicotets empresaris i comerciants o professionals liberals com ara advocats, agents comercials, farmacèutics, arquitectes, psicòlegs, dissenyadors i tants d’altres. Persones en molts casos que han dedicat molt de temps a formar-se i que han arriscat invertint en uns despatxos professionals o uns negocis que ara es troben també davant la possibilitat de passar-ho magre en bona mesura per la situació del territori on desenvolupen la seva activitat. 

Ciutadans que després d’una temporada de neguit i de dubtes es decideixen a escriure’t, a  telefonar-te, o que sobtadament un dia s’acosten a tu i amb entusiasme et diuen que d’açò ja en tenen prou,  que s’avergonyeixen d’haver votat repetidament el PP tant al País Valencià com a Espanya i que els agradaria saber-ne més d’aquell projecte polític en el que et trobes immers perquè la situació és senzillament insostenible.

Unes trucades, uns cafés, tertulies o converses amb gent a la que havies perdut de vista des de feia anys però que a hores d’ara resulten molt gratificants. Per a mí les persones sempre han estat per davant de les seves ideologies, però tenir ocasió de poder seure a parlar amb coneguts -i desconeguts també- absolutament indignats amb uns governants valencians que durant lustres han permés el conreu extensiu de la corrupció i han malbaratat els recursos econòmics d’una administració ja d’inici maltractada amb un dèficit fiscal important, esdevé realment satisfactori. I aqueixa satisfacció arriba en adonar-te de que hi ha ciutadans, amics o companys que han decidit fer una passa endavant, dir la seva i d’enfrontar-se a les opinions d’un entorn pròxim farcit de persones que simplement no volen pensar puix que es troben còmodes amb un establishment valencià on les coses els hi han anat bé.

Vivim uns anys, uns mesos i unes setmanes transcendentals per al futur d’amplis sectors de la població que tracten de trobar respostes al seu desencís, a la seva ràbia, impotència i indignació. Que una part significativa d’una societat valenciana maltractada durant gairebé trenta anys d’autonomía bipartidista es trobe tipa d’un model polític esgotat i es decidisca a cercar nous estils d’entendre la política resulta gratificant i encoratjador. I a la gent, a dia d’avuí li agrada el model polític de baix cap a dalt; aquell que viu en contacte amb la realitat del carrer, aquell que escolta i que s’interessa pels problemes reals d’un país  on l’atur i l’índex de pobresa són cada dia més alts, i on les classes mitjanes veuen amenaçades un estat de benestar que havia costat dècades d’aconseguir.

La primavera valenciana no ha estat sols present al carrer sinó que sembla haver començat a escampar pels estrats més diversos i aparentment impensables de la societat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari