El futur immediat de Compromís. (EL MUNDO ed.Castelló 8/8/15)

4
Publicat el 20 d'agost de 2015

Mucho se viene escuchando y especulando en las últimas semanas alrededor de un posible pacto entre Compromís y Podemos de cara a las elecciones Generales que tendrán lugar a final de año. La formación de Pablo Iglesias pierde fuelle conforme pasan las semanas y su cúpula de gurús y politólogos se apresura a cerrar pactos con diversas fuerzas de ámbito territorial a fin de amortiguar la caída en la medida de lo posible o asegurarse los votos que a otros les ha costado un esfuerzo de años consolidar. Así pués, mientras en Catalunya ya se ha conformado la coalición “Sí que es pot”, que aglutinaría al propio Podemos, a EUiA y a una ICV que ha sufrido importantes escisiones a nivel interno, en un principio de cara a las elecciones catalanas del 27S y con toda probabilidad también de con la vista puesta en las Generales; en el País Valenciano las miras están puestas en seguir tejiendo complicidades con la formación que obtuvo el crecimiento más espectacular en los comicios autonómicos y municipales del pasado mayo. En aquellas elecciones Podemos esperaba convertirse, como poco, en la tercera fuerza del arco político valenciano. Los resultados sin embargo catapultaron a la formación que lidera Mònica Oltra a conseguir más de 450.000 votos, por los apenas 250.000 de la formación que por estos lares ya encabezaba Antonio Montiel. Una decepción que sumada a los pobres resultados obtenidos en Andalucía y a la incesante caída en todas las encuestas que miden la intención de voto, ha llevado a un partido que aspiraba a revolucionar la política estatal y a convertirse (al menos cuantitativamente) en una especie de aquel PSOE que arrasó con todo en el año 82 a reflexionar, tanto en su posicionamiento político, como en su estrategia a corto y a medio plazo. No pueden ir solos, no es permisible seguir acumulando decepciones y hay que buscar socios a toda costa.

Por su parte Compromís ha consolidado un espacio propio en esta tierra donde cohabitan el Bloc, Iniciativa del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista y un sinfín de personas que se han ido sumando a la cooperativa política como adheridos o Gent de Compromís. Posiblemente gente que se siente identificada plenamente con todas las sensibilidades de ese proyecto común. Y es que el éxito radica precisamente en eso: en la transversalidad del proyecto. En un valencianismo progresista que siempre ha defendido la política hecha desde aquí y sin sumisiones a los partidos de corte estatal y que ha sido la primera voz que ha reclamado bien a las claras las mejoras en la financiación autonómica. En una fuerza que no ha dudado en señalar como de importante resulta el Corredor Mediterráneo para el futuro de nuestras pymes; o que, primero desde el municipalismo, y después desde Les Corts Valencianes, se ha destacado por luchar contra la corrupción y las redes clientelares que los populares han venido tejiendo durante más de veinte años. También ha sido, desde aquí, los primera formación en luchar contra los desahucios y proponer alternativas, en ponerse al lado de las víctimas del accidente del metro de Valencia, o al reclamar los derechos de las personas dependientes. Los que más fuerte protestaron en su día contra los barracones escolares o los que más se han destacado por reclamar una transparencia que los ciudadanos venían exigiendo a las instituciones y a la clase política.

Para consolidar un crecimiento que ha llevado prácticamente a triplicar los porcentajes obtenidos en 2011 es absolutamente necesario continuar haciendo política en clave valenciana, desde aquí y para la gente de aquí. Acudir a unas elecciones Generales de la mano de Podemos es una aventura de demasiado riesgo puesto que ni se va a producir una suma aritmética de votos, ni se van a poner en común una serie de sensibilidades, de maneras de entender el funcionamiento de las organizaciones políticas o de concebir nuestras peculiaridades, nuestras problemáticas y nuestras prioridades presentes y futuras. Nuestro marco político es el País Valenciano, su gente, sus estructuras, su financiación, su territorio, su lengua, o su identidad; y por ello somos muchísimos los militantes, los simpatizantes y los cargos orgánicos o institucionales, los que pensamos que ni es viable ni es conveniente ligar el futuro inmediato de la coalición a una formación de corte estatal y crecida al calor de las televisiones que tiene como objetivo primordial colocar a su líder en la Moncloa. Compromís no puede defraudar a su militancia ni a sus nuevos electores, y la independencia y la valencianidad del proyecto han de seguir siendo valores referenciales para la consolidación del proyecto a largo plazo.

Roger Mira fue Cabeza de lista de Compromís por Castellón en las Generales de 2011.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els hippies del Penyagolosa

3
Publicat el 17 d'agost de 2015

montleo1

Van arribar a la fi dels 70 i a principis dels 80. Venien majoritàriament de les comarques centrals i del Cap i Casal. Fregaven la trentena i una majoria havia anat a la universitat i tenia estudis superiors. Inclús hi havia molts que en acabar els estudis havien tingut durant uns anys un treball com cal. Professors, advocats, treballadors de la privada. De tot hi havia. Dels qui sabien el que era treballar i dels que no havien fotut un brot. De bona família o de famílies humils senzillament va arribar un dia en què van decidir fotre el camp i anar-se’n a la muntanya amb la parella o amb alguns coneguts. Havien escolat Dylan, Baez i Cat Stevens i encara vivien ancorats en l’il·lusori món que el 1969 va projectar al món el festival de Woodstock. El rebuig pel sistema establert, per la religió, pels convencionalismes, per l’educació rebuda i l’entorn en el qual havien crescut. Si més no, la rebel·lia i la no acceptació dels deures i obligacions que calia assumir per a viure en una societat occidental i benestant.

Cap a la segona meitat dels 80 en vaig conéixer uns quants. Havien ocupat diferents massos abandonats. En uns casos sense saber-ne dels propietaris o sense preguntar-hi,; en altres, demanant permís als hereus d’aquelles edificacions que amenaçaven runa rodejades de boscs de pi o de carrasca i de bancals solsits. Masos dels termes d’Adzeneta, de Llucena, de Xodos, de Vistabella del Maestrat, de Villahermosa o inclús de Puertomingalvo (Terol). Massos construïts als segles XVIII i XIX com el Gargant que cinquanta anys després d’haver estat abandonats recuperaven la vida. Com el Mas del Regall, el Mas de Sanaüja i el Mas de Vela; o com els que hi havia al naixement del Riu Carbo, un indret idíl·lic amb cascades naturals rodejades per enormes pedres atpeïdes de molsa i basses d’aigua abundant, cristal·lina i fresca.

Com he dit adés la majoria dels nouvinguts eren provinents de València o dels pobles del voltant. Tanmateix, però, també havia algun que fugia de la capital de la Plana o d’algun altre poble de Castelló, però els més exòtics i cridaners possiblement eren els d’orígen anglés, holandés o belga. En recorde molts de rossos, alts, eixuts, perfectament desacurats, perfectament vestits de hippie. Armilles, albarques, camises velles i descolorides, collars i polseres de cuir, barbes llargues i cabellera també sovint llarga. Feien la vida al mas però un colp per setmana s’assomaven pel poble que més a prop els agafava per tal de socialitzar una miqueta i comprar els queviures més essencials. Si hi hi havia festes també era una bona excusa per deixar-se vore. Era un espectacle veure’ls arribar amb un parell de landrovers o renaultsquatre sorollosos, polsegossos i vells amb les seves indumentàries i sovint també amb la canalla que es criava amb ells al mas i a la que , segons ells, educaven a la perfecció. A nosaltres, adolescents de capital, ens provocaven una barreja d’enveja i d’admiració quan aconseguíem intimar una miqueta i començaven a contar-nos les seves vivències o els perquès del seu èxode del món convencional. N’érem incondicionals d’aquella manera de viure. Era fantàstic viure així. Sense haver d’estudiar. Sense haver de matinar tots els dies. Sense haver de sotmetre’s a cap horari. Sense haver de pagar cap impost. Sense haver de donar explicacions de res a ningú. Ni pasturaven ovelles, ni treballaven encara en l’agricultura biològica i aquestes coses tan modernes. Vivien absolutament al dia. Administraven els estalvis, alguna petita herència possiblement, i ocasionalment feien algun jornal a la zona si s’esgotaven els recursos. Parlaven de meditació, d’energia positiva, de fer ploure (em va commoure que sapigueren fer això) mentre s’agafaven de les mans amb força i sortia del pit una energia poderosa que arribava fins al cel. Dissertaven sobre la pau, la llibertat, el sexe lliure i l’estima per les nostres muntanyes; sobre una imaginària simbiosi amb la natura. Recapitulant: es tractava d’un grup de gent que aleshores s’imaginava perdurablement feliç mentre passava el temps vivint amb ben poc i sense cap lligam social.I òbviament sense fotre colp.

tipiindio

Una vegada vaig conéixer Johan el belga. No recorde com m’havia assabentat de la seva existència, però algú ens va parlar d’ell a un amic i a mi i allà que ens aventurarem una vesprada de final de l’estiu a tractar de trobar el lloc exacte on podia viure. Després d’un parell d’errades vam donar amb la pista correcta que feia punta al seu mas. Era al fons del barranc del Riu Montlleó, que és un riu que separa les províncies de Castelló i de Terol. Allà baix de tot, molt a prop del lloc on a l’estiu passa un fil d’aigua vam vore les teules rosades d’un mas (possiblement un antic molí a tocar del llit del riu) de tamany mitjà on veia l’esquena suorosa d’un home que feia d’obrer. Quedava molta feina per reconstruir aquella masia. Efectivament, Johan era tal com ens l’havien descrit. Alt i ros, eixut i amb la pell clara i els ulls blaus. L’accent acabava per fel palés que no era un home del país. A poqueta nit ens va dir que l’acompanyarem a casa i que podíem sopar amb ell i fer nit allà. Caminarem uns centenars de metres barranc avall entre pedres rodones, tolls i penya-segats, fins que ens va sorprendre la presència d’un parell de cavalls blancs amb taques marrons (o negres) que semblaven salvatges i un tipi o tenda d’indis idèntica a les que ixen a les pel·lis del Far West. Allò era el cau del Johan. El lloc on feia la vida. On cuinava (encenia el foc al bell mig de la tenda,en un clot amb pam i mig de fondària) i on passava les nits mentre avançava en la reconstrucció del mas. Passarem la nit acompanyats dels estels, del silenci, del vent, del bram d’algun d’aquells cavalls que créiem salvatges; de l’herba i de les històries d’un estranger que havia fet punta a una inhòspita raconada del Maestrat. Possiblement una de les nits més colpidores i emocionants de la meva adolescència.

Passada una dècada jo havia deixat de ser un adolescent i treballava per a un prominent rajoler de Castelló. Una vesprada (també) d’estiu em va convidar a berenar a una urbanització anomenada El Balcó, que era on l’empresari tenia la seva segon residència. Vaig trucar la porta i em va obrir la seva parella. Uns metres més endavant, a la meva esquerra, vaig reconèixer aquella esquena blanca i entresuada que havia vist anys enrere al fons del tot del Barranc del Montlleó. Era el Johan. S’havia casat, havia tingut fills i havia deixat la dura vida de masover. Un colp instal·lat a un poble de la comarca de la Plana Alta, compaginava el treball de jardiner amb el de predicador evangelista o algo per l’estil. I és que a la vida tot té un principi i tot té un final; i la supervivència a les muntanyes del país de pedra seca semblava no era tan senzilla, idíl·lica, avinent i confortable com uns els havien contat al altres ni com els altres als uns. A poc a poc, durant els anys 90 la presència dels hippies va anar baixant, i malgrat que alguns van tractar de resistir-s’hi, la majoria d’aquestos masos es van anar buidant altre colp fins no quedar ningú o pràcticament ningú.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre la violència masclista. (En record a Sònia Rubio).

0
Publicat el 14 d'agost de 2015

lindas-flores-de-jardin-7760

Imagine que tots estem una miqueta aborronats amb el l’assassinat de dues joves a Conca aquestos dies. Un crim eixecrable comés per un personatge amb precedents per maltractament i segrest d’una anterior parella. Algú que, si més no, per aqueixa raó i per l’aspecte (encara que no siga de rebut jutjar per l’aspecte) xulesc i desafiant de cabell rapat al zero i musculitos, similar al d’alguna fauna que habita qualsevol gimnàs; i obseït per mostrar al món un bíceps contundents desenvolupats a colp de manquernes i esteroids anabolitzants, reunia un grapat de condicionants per a cometre un dia algo tan repulsiu. Clar, que potser són coses tan abominables i imprevisibles que ningú mai no imagina que arriben a passar.I molt menys que ens toquen de ben a prop. Això ho hem vist a la tele, va passar no sé on, ací a a la cantonada no podria passar mai. Hi ha aquest boig, aquell xulet, l’altre d’eixes mirades que no m’agraden gens i aquelles pintes que tan poca gràcia em fan. No, però coses així no passen al meu poble. És impossible. I heus ací que ara tenim, no només la petita societat de Conca consternada pel crim, sinó un estat sancer on es succeeixen esdeveneiments semblants durant anys i anys.

Un estiu de fa ara vint anys un fet semblant em va colpejar a Castelló. Bo, em va colpejar a mi i crec que a tota la societat valenciana. Sònia Rubio era una bona amiga. Havíem anat a l’escola junts. També al mateix institut. Els darrers dos cursos a la universitat anàvem junts a classe, inclús seia tot just darrere meu. El darrer any crec que ella fou triada delegada i jo sotsdelegat. Ens anàrem junts amb vuit o deu companys més a estudiar uns mesos a Liverpool i ella va començar a eixir amb un xicón de Sheperd’s Bush, un barri de Londres. No recorde el nom del xicón però sí que era molt fan del QPR, o Queens Park Rangers, un equip d’eixos que funciona com un ascensor i alterna la Premier amb la segona i la tercera divisions angleses. Sònia era alegre, vital, rossa, gamberra, bromista i molt brillant. Possiblement la persona amb l’expedient més brillant d’aquella primera promoció de Filologia Anglesa de la Universitat Jaume I de Castelló. Completada la llicenciatura crec que se’n va tornar a viure a Anglaterra amb el seu xic. Potser a fer classes, potser a millorar el seu anglés fluid, perfeccionar l’accent o fer cursos per convertir-se en una millor docent. Qui sap.

No sé si fou un any després d’acabar els estudis o n’havíen passat ja dos. Estàvem a principi de l’estiu. Possiblement era la darrera setmana de juny o la primera de juliol i la canícula començava a pegar de valent. El divendres per la vesprada havía tornat a casa per passar unes setmanes amb la familia. A la nit va decidir eixir a sopar amb els amics i anar a ballar a una discoteca que hi havia als baixos d’un conegut hotel de Benicàssim. De matinada i mentre caminava cap a l’apartament dels pares pel que es coneix com la Gran Avinguda un cotxe es va aturar i es va oferir a portar-la a casa. Ja ningú la va vore mai més.

Recorde les portades dels diaris de Castelló, les diverses hipòtesis que hi circul·laven sobre la desaparicio, els telediaris estatals, els noticiaris de Canal 9 fent-se ressò a totes hores i entrevistant amigues i amics meus i també antics companys de classe. La impotència generalitzada, els cartells amb la seva cara penjats per tot arreu pels coneguts, les batides per buscar-la. Inclús les acusacions sense fonaments vessades per alguns periodistes incendiaris , miserables i interessats cap a un grapat de joves que no sabem si d’aleshores ençà s’ hauran pogut recuperar moralment de l’escarni i l’ombra de la sospita a la que van ser sotmesos durant un temps en una societat tan xicoteta com la nostra.

Van passar molts mesos fins que el cos de Sònia va ser trobat. Com en el cas de les joves de Conca va ser llançat a un secarral que en aquest cas a penes estava separat uns pocs centenars de metres d’urbaitzacions habitades i tres o quatre quilòmetres del lloc on va ser vista per darrera vegada. Uns mesos després fou detingut l’assasí. Un tal Ferrándiz que treballava de pèrit a una asseguradora de Castelló i que portava una vida de lo més normal. Una persona amb la que havíen estat sopant uns coneguts meus i que semblava d’allò més correcta i agradable però que va tallar violentament la vida d’una bona amiga i va matar també dues o tres dones més. Un assasí en sèrie que passats vint anys i pel seu bon comportament sortirà al carrer en llibertat d’ací a un any quan encara no haurà fet la cinquantena i amb plenitu de facultats físiques per tornar a maltractar, a assassinar, o a cometre qualsevol atrocitat. I jo no hi estic d’acord. Perquè els estudis diuen que aquests monstres difícilment hi canvien mai.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Compromís és de la base

4

mitin
Diversos són els marcs conceptuals en els que es mou Compromís, els partits que integren la coalició i la seva gent. Tots diluïts, però, en les dòsis ideals que han condimentat el brou comú i juntament amb els fets cojunturals, la notorietat de la marca i l’inestimable lideratge de Mònica Oltra, han conduït l’organització política a un èxit que ha excel·lit amb escreix les previsions més optimistes dels analistes i dels altres partits de l’arc polític valencià a les recents eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig passat.

El marc nacional. Eixos marcs conceptuals dels que parlem aglutinen diverses tradicions democràtiques i diversos punts de vista d’allò que ha de ser i representar el País Valencià per si mateixa com a institució dotada d’òrgans de govern propis i als que s’hi ha accedit amb força, però també d’allò que en ell llarg termini uns i altres volem que siga en relació a l’actual estat espanyol. I és que mentre al Principat –i també a Espanya– hi ha la percepció estesa de que Compromís és una força política eminentment nacionalista, la realitat interna demostra que les concepcions del marc nacional són bastant diverses. Si el Bloc i la seva militància es mouen en el marc del sobiranisme; Iniciativa, els Verds i els adherits estarien –hi ha molts sobiranistes també al si d’aquestes tres potes de la coalició– molt probablement pel federalisme. I m’agradaria que si fos així, l’aposta per un federealisme asimètric que ens dotara de les màximes possibilitats d’autogovern, de reconeixement de la identitat pròpia com a poble, i d’una finançament harmoniós amb les nostres necessitats, estigués fora de qualsevol dubte. Possiblement els habitants d’aquest tros de terra allargassada de l’est de la Península Ibèrica no gaudeixen en aquestos moments de la maduresa necessària per a caminar cap a un projecte de construcció nacional com el que estem visibilitzant a Catalunya. Amb el creixement d’un Compromís que fins i tot ha rebut un trasvassament d’entre 70.000 i 80.000 vots provinents del propi Partit Popular, ha quedat ben palés, però, que sí que hi ha hagut una voluntat d’una part important de la població per decidir-se per una força d’estricta obediència valenciana. Ciutadans que se n’adonen de que solament enfortint-nos com a poble i situant veus potents que se n’obliden del servilisme a les institucions, podem albirar el fer-nos forts envers un estat que ens ho ha estat negant tot durant anys i anys. La percepció de que per primera vegada el valencianisme polític ha fet un pas endavant quantitatiu i qualitatiu comença a ser assimilada per la societat amb absoluta normalitat; i de debò que s’han posat els fonaments per crèixer sense menystenir ni un segón aquest eix. No ens ho podem permetre.

El marc social. D’altra banda hi trobem el marc conceptual social. I ací les coincidències són màximes. Les actuacions dutes a terme durant la passada legislatura s’han destacat per posar-se des del primer moment del costat de les persones: amb els desnonats, amb els depenents, amb les víctimes del metro, amb els menjadors escolars o els qui pateixen els barracons. En una situació d’urgència com la viscuda i com la que encara estem vivint tothom ha jugat la mateixa partida i ha deixat a banda moltes altres reivindicacions.Però a hores d’ara i en l’avantsala d’unes eleccions estatals previstes per a la fi de novembre,on es suposa que hi haurà novedosos actors de pes, i on la Coalició Compromís també aspira a crèixer quantitativament, aquestos eixos “nacional-social” –o “social-nacional”– tornen a cobrar-se una rellevància especial a nivell intern; i el debat sobre allò que som i allò que volem ser s’engrandeix imparablement quan diversos altaveus comencen a fer públic un posible pacte amb la formació que lidera Pablo Iglesias a l’estat espanyol. El que tantes vegades hem sentit, el que tantes voltes s’ha tractat d’estendre amb l’habitual pedagogia interna, seria suficient per justificar el pacte electoral: “les reivindicacions nacionals són justes, però ara no toca, hi ha coses més urgents. Cal fer fora Rajoy, toca rescatar la societat, calen reformes democràtiques profundes”.

I heus ací que som moltíssims els que pensem que no es poden condicionar unes demandes a les altres, a les nacionals, a les identitàries. Res té a veure una cosa amb l’altra. La gent que militem al Bloc també volem eixos canvis radicals. Però volem fer-los sent el què som, es a dir, valencians. No podem entrar en aquest dilema: o valencians o d’esquerres. És massa típic i tòpic. A més cal posar en valor tant la tasca duta a terme aquestos anys per Joan Baldoví, com visibilitzar les necessitats del nostre País. No tenim per què renunciar sempre a nosaltres. Tenim dret a ser prioritaris o almenys iguals. A que el marc nacional dintre de Compromís es trobe en el mateix plànol o en el mateix esglaò que el marc social. I això, vullgam o no, no serà possible amb la submissió a un partit d’àmbit espanyol frisós per tancar pactes territorials vist que cada dia que passa hi ha més dubtes de que puga esdevindre guanyador de res.

L’eficiència electoral. L’eficiència electoral parla de que “units som més”. Que la nostra oferta electoral és molt semblant i que pactant amb Podemos podem a passar per davant al PP i al PSOE. Tot això està molt bé. Però hi ha vàries formes d’atacar-lo: Podemos és competidor electoral nostre al País Valencià. ¿Anem a anorrear-los políticament amb aquest pacte?, o ¿van a servir-se ells de la marca local i d’esquerres més potent que hi ha a l’escenari polític valencià ara mateixa?.¿Podem permetre’ns el luxe de que una marca que ha costat tantíssim de consolidar quede dissolta sota el paraigües de la marca d’un partit de matriu estatal?. ¿Estem siguent respectuosos i conseqüents amb la nostra militància?.¿I amb els notres votants?.1+1 no sempre sumen 2. 2+2 no sempre sumen 3. Quan venim d’un escenari on Compromís, entre altres coses degut a la seva vertebració territorial, a les circumstàncies esmentades al principi d’aquest article i al treball ingent de les seues bases durant un grapat d’anys,ha estat a prop de duplicar els vots de Podemos a les eleccions de maig, no seria desassenyat esperar uns resultats molt diferents a les estatals. Més aviat al contrari: és podria perdre una certa credibilitat i no s’ajudaria massa a fidelitzar el vot.

La concepció vertical. Finalment sembla que el referèndum es farà solament al si del Bloc. És a dir, allò tan estés del baix cap a dalt i de la nova política participativa, assambleària i que escolta a les bases, solament serà dut a la pràctica al si d’una part de la coalició. Respecte la cultura política vertical de les altres formacions, però som molts els qui no podem compartir que aquesta manera-de-fer s’allargue a tota la coalició i per això vàrem llançar fa una setmana el manifest “Per una veu pròpia a les Corts Valencianes” que ja ha recollit 2000 signatures de persones, de militants i de càrrecs molt significatius. En posicionàvem en contra del pacte amb la formació d’Iglesias adduïnt un grapat de rons de pes i demanàvem eixa democràcia participativa interna per la que tant hem lluitat totes i tots, i que tant ens hem vantat de vendre de portes a fora en els nostre actes i en els nostres programes electorals. Perquè en el marc de la democràcia hi ha un fet innegable i per a molts innegociable: Compromís és de la base, dels activistes, de les persones que volen decidir el que fan a casa seva.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PER UNA VEU PRÒPIA VALENCIANA A LES CORTS GENERALS

9

1280px-Senyera_nacional_valenciana.svg
PER UNA VEU PRÒPIA VALENCIANA A LES CORTS GENERALS

Les persones que signem aquest manifest, ciutadanes i ciutadans del País Valencià, ho fem per expressar el nostre suport a l’articulació d’una candidatura valenciana liderada per Compromís a les pròximes eleccions que aspire a ser una veu pròpia valenciana a les Corts Generals i que assumisca com a repte la constitució per primera vegada d’un grup parlamentari valencià.

L’any 2011 l’elecció de Joan Baldoví i Roda com a diputat marcà una fita històrica per al valencianisme progressista, ja que el mestre suecà ha estat el nostre primer representant al Congrés en 75 anys, amb l’únic precedent de l’acta de diputat obtinguda per Vicent Marco i Miranda del partit Esquerra Valenciana en les últimes eleccions a les Corts de la Segona República Espanyola.

Sense menystenir la legitimitat democràtica de la resta de representants valencians al Congrés i al Senat, el treball de Baldoví durant els quatre anys de legislatura, que considerem altament positiu, ha fet palés com d’important i necessari és enviar a Madrid un grup de parlamentaris i parlamentàries que hi traslladen les inquietuds dels habitants de la nostra terra, de Vinaròs a Pilar de la Foradada, del litoral mediterrani a l’interior.

La reivindicació que presentem no és en absolut incompatible amb la vertebració d’un projecte plural i obert. De fet, l’actual Compromís ja aixopluga aquesta pluralitat des d’una perspectiva valencianista, d’esquerres, ecologista i que aposta per la regeneració democràtica. No volem tancar la porta a la incorporació de nous actors a aquesta coralitat però sí oposar-nos a qualsevol tipus de subordinació a projectes de matriu estatal.

La participació de Compromís al Consell de la Generalitat i als governs de les administracions locals obri un camí d’esperança a la construcció d’un País Valencià més just i solidari i que, dins de l’heterogeneïtat que ens caracteritza com a poble, pose en valor la nostra llengua i cultura pròpia.

No obstant això, aquest camí presenta també una sèrie de dificultats contra les quals difícilment alçaran la veu els diputats que depenguen d’un partit amb seu a Madrid. No es tracta d’un prejudici, ni tan sols d’un judici o d’una opinió, sinó d’un fet contrastat: les diputades i els diputats valencians de les dues principals forces d’àmbit estatal, fins ara totalment hegemòniques en la política valenciana, potser han pres una actitud reivindicativa quan era l’altra pota del bipartidisme la que governava Espanya, però han silenciat les mateixes reivindicacions quan l’inquilí de la Moncloa tenia el carnet del seu mateix partit.

Vora un terç de la població en situació de pobresa o risc d’exclusió social, prop d’una quarta part de la població activa valenciana aturada segons l’EPA, augment de la desigualtat, una renda per càpita un 14 % inferior a la mitjana espanyola, falta d’inversions en infraestructures… L’enumeració de problemes de caire social que patim les valencianes i els valencians és llarga però, mentrestant, tant el finançament autonòmic com les inversions territorialitzades que rep el País Valencià se situen clarament per baix de la mitjana per habitant del conjunt de les comunitats autònomes.

Un canvi en la gestió de les nostres institucions d’autogovern, després de vint anys monopolitzades pel Partit Popular amb un resultat molt negatiu, és un dels ingredients bàsics per a redreçar el nostre país. Una veu pròpia valenciana a les Corts Generals ho és també. Una veu pròpia oberta a col•laborar amb els altres projectes de regeneració democràtica i progrés social i ecològic, però que no calle quan toque reivindicar els interessos propis valencians.

LISTAT DE PERSONES SIGNANTS: http://x1veupropia.blogspot.com.es/2015/07/llista-de-signants.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Diglòssia a la piscina

1

piscina-2-dh
Tenim veïns nous a l’apartament. Se’ls nota que són nous perquè passen moltes hores a la piscina, perquè tenen molta cura amb la manera de vestir-se precissament per a baixar a la piscina i perquè sovint -com si així hagueren d’amortitzar el cost del lloguer o de la compra de la seva nova residència d’estiu- ho fan a eixes hores en que les xixarres canten al vent amb més força.

Vicent, un jove industrial nascut a Ribesalbes i hereu d’un petit grup d’empreses del sector del vernís duu sempre el monyo ben llepat i un banyador de licra ajustat amb unes lletres enormes d’aquelles que fan la marca ben visible.El vaig coneixer fa un vintena d’anys a la fira de Las Vegas, i mentre jo li parlava en valencià, ell -em degué trobar un xic fi i de bona família- s’esforçava en respondre’m en castellà. La seva dona és Conxa, una simpàtica rossa de l’Alcalatén de cara rodona i pits turgents que baixa sempre niquelada atapeïda del seu pareo i que porta cada pèl al seu lloc alhora que, mentre sosté el cabàs, fa equilibris sobre una mena de xancles que eleven el seu cos una quinzena de centimetres sobre el terra. Com sól fer habitualment es tomba a l’hamaca a prendre el sol -no acostuma a banyar-se mai- encara que no treu ni un instant la mirada amatent de l’aigua. Allà s’hi troben el Jacobo i el Pelayo, dos nanos vius i sorollosos d’una pell més bruna i més fosca que el cor negre del taulell. Mentre s’escapbussen i juguen s’intercanvien alguna paraula altisonant, fins que cap a les cinc surten de l’aigua i li demanen el berenar a la mare. Ho fan en castellà. En un castellà molt correcte. Són alumnes del prestigiós Colegio de Fomento Torrenova y Miralvent, un col·legi vinculat a l’Opus Dei i impulsat per un grup de prominents empresaris, que segrega els alumnes en funció del seu sexe i que els darrers anys, possiblement per la caiguda en picat del nombre de matriculacions arran de l’esclat de la crisi econòmica, ha estat rebent ajudes de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana.

Hui és divendres per la vesprada i quan el sol ja comença a estar de baixada arriben els iaios. Els nanos s’hi afanyen en anar a abraçar-los mentre assenyalen amb orgull com de gran és eixa bassa de dotze metres amb forma de renyó. Acompanyen els gestos amb una ràfega de paraules en castellà que el iaio Pasqual a penes alcança a comprendre i en adonar-se, el net major s’hi passa sense problemes al valencià. Té interioritzat que la llengua de prestigi, la que li ensenyen a l’escola, la que veu a la tele i la que fan gastar tots els seus companys uniformats és el castellà, però que els iaios són -com els pares- valencianoparlants. D’alguna manera Jacobo ha assumit que l’ús de cada una de las llengües es limita a una determinada circumstancia particular de la vida i que aquella que sempre fan servir els iaios o la majoria de la gent del carrer del seu poble, no val per al pati de l’escola o per a la piscina de l’apartament. Perquè la situació torna a reproduir-se quan fa acte de presència la Joana, una xiqueta de deu anys que sí que parla a diari valencià, tant a casa com a la línia en valencià del col·legi. Tan extrovertida com és ella es presenta als iaios, als pares i als xiquets nous, i no dubta a fer-ho en la llengua que ella mateixa entén com la llengua de prestigi. O com la llengua que és més important, tant s’hi val. I a últim hora s’hi afegeixen a la festa el Pau i la Daniela, veïns de Badalona i que fa anys que estiuegen ací amb nosaltres. I ràpidament es llancen a l’aigua. I s’hi presenten als altres. I també ho fan en llengua cervantina assumint de manera absolutament inconscient que ací, al seu lloc d’estiueg del País Valencià, la llengua que fan gastar tots els xiquets i xiquetes i que té una mena d’estaus social més elevat, és el castellà. I allà juguen i riuen i criden i naden. I ho fan innocents i joiosos. I el terrible bucle monolingüitzador no s’acaba mai.

Passen els anys i no m’hi acostume a estes coses. Gent que, si fa no fa, és de la meva generació, que s’ha criat a casa en valencià. Inclús coneguts que han crescut a pobles de comarques valencianoparlants de l’interior i que, estranyament, han decidit optar per la deslleialtat lingüistica i educar als fills en castellà. La realitat político-social ha tingut moltíssim a veure per al desenvolupament del fenòmen al País Valencià, però amb el bolc electoral de les darreres setmanes l’horitzó s’albira esperançador. Si més no, el panorama ja no és tan fosc com ha estat durant anys i anys, però caldrà mantenir la tensió en les polítiques educatives i lingüístiques i, sobretot, fomentar-ne l’ús des de les administracions recolzant una indústria cultural i editorial en llengua pròpia que ha estat menystinguda durant almenys un parell de dècades. Finalment, la recuperació d’una oferta mediàtica, televisiva i radiofònica oberta, de qualitat, que no caiga en sectarismes innecessaris i que ens faça sentir orgullosos esdevé absolutament necessària per tal de conduir-nos cap a la normalitat com a poble.

Han estat massa anys de foscor i d’entrebancs. De patiments, d’humiliació i d’autoodi. D’autodestrucció i d’una manca d’orgull considerable per algo tan propi com és la llengua, com per a ara pensar en què tot açò no és prioritari. Perquè la nostra supervivència com a societat i com a poble no passa només per la millora del finançament, per aconseguir el Corredor Mediterrani, per denunciar les injustícies, per millorar la situació dels depenents o per trobar un sostre per als desnonats. Em sent tan europeu com ciutadà del món, però possiblement per davant de tot això em sent valencià, i no he deixat de sentir-me així ni quan en diverses èpoques he estudiat als Estats Units i he hagut d’ofrenar en veu alta a primer hora i amb la mà al cor aquell “I pledge allegiance to the flag”. Si hem recuperat les institucions, toca recuperar el país. I poques coses ens faran sentir tant d’orgull com recuperar la nostra llengua i la nostra identitat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA PARADOXA GREGA

0
Publicat el 20 d'abril de 2015

soldado griegoQualsevol persona que conega com funciona l’empresa privada sap ben bé que el primer que fa un mal empresari és financiar-se amb els proveïdors i els creditors. Habitual és el cas on es deixa de pagar a un proveïdor de matèries primeres que ha tallat el subministrament i es recorre a un altre de nou, negociant un pagament aplaçat (“reestructuració del deute”) amb l’antic, o el més habitual: deixant-li el bony per sempre més. Amb Grècia passa exactament el mateix. Al país hel·lè Europa li ha tancat l’aixeta dels diners fins que no confirme una sèrie de reformes i ha decidit buscar nous proveidors, la Xina i Rússia. L’esquerra radical de Syriza associant-se amb dos gegants del capitalisme ferotge, la corrupció i la manca de respecte pels drets humans més essencials. I tot això després de que Europa (nosaltres també) li fes una quitança del 53% del deute en 2012. A la Xina li entreguen el control del port del Pireu, un dels més importants de la Mediterrània; i a Rússia li facil·liten la instal·lació d’un gasoducte que travesse el país. I mentrestant ací seguim amarant populisme i demagògia, i ens enlluernem amb un personantge amb la insolència d’un Varoufakis que es passeja per Europa amenaçant de no pagar nimgú quan no té ni per fer front a les nòmines dels seus ciutadans del mes següent.

I és que és molt fàcil no assumir responsabilitats tirar les culpes als demés. Perquè, primer, l’administració grega ha estat gastant durant anys i anys el que no tenia: sector públic unflat, jubilacions anticipades ridícules, despesa militar desmesurada, Jocs Olímpics i infraestructures innecessàries, etc. I segón: el frau fiscal desbocat esdevé un fet cultural tan arrelat que és impossible de controlar, estimant-se que l’economia submergida representa fins el 40% de l’economia del país. I d’això en tenen la culpa els propis grecs. Desenes de milers de familiars de morts cobrant pensions durant anys, 2/3 parts de professionals (metges, advocats, cirugians, arquitectes..) que no declaren més de 12.000 euros bruts, 50% de benzineres il·legals o que no tributen, distribució del tabac il·legal i no gravada, frau immobiliari, impunitat absoluta dvant els delictes econòmics. I a tot això podem afegir que l’evasió fiscal està absolutament descontrolada i que la corrupció es troba d’allò més estesa entre la classe política i un percentatge elevat de funcionaris que reben comissions per agil·litzar qualsevol tràmit.

Un país on el frau fiscal té una incidència tan elevada mai en la vida podrà disposar dels recursos de que precisa per financiar un sistema públic que sempre serà molt més deficitari d’allò tolerable. I un fet tan greu solament es pot solventar a llarg termini, i com ací, amb un sistema d’educació pública de qualitat on es pose en valor la responsabilitat social de les persones, la racionalitat, la solidaritat o el respecte al pròjim. Educar en eixos valors és necessari, allà i ací; com també es precís que les futures generacions tinguen la capacitat de ser crítiques i exigents amb els qui els governen; i de no banalitzar mai més la corrupció o la mala praxis dels seus governants. Perquè, siguem seriosos, a la fi el que hem vingut patint a Espanya, a Grècia o a Itàlia són governs corruptes (cleptòcrates no sé si és adient o exaggerat), balafiadors, i que han servit els interessos d’uns pocs; i la complaença d’una part de la societat a la que ja li ha anat bé convivint amb el clientelisme i el frau. A sobre, la innacció de la resta ha acabat per fer-ho tot mes fàcil.

És cert que els rescats estan subjectes a interessos, que hi ha una banca que s’ha enriquit considerablement (¿quina banca no s’enriqueix amb interessos abussius?); però repetir una i altra vegada que la situació d’aquestos tres països és producte de l’opressió i sotmetiment dels països del nord d’europa envers els del sud és, com a poc, una miqueta agosarat. Polaritzar tot aquest escenari entre bons i roïns, rics i pobres, opressors i sotmesos resulta bastant infantil. I no voler adonar-se de com s’han produït els esdeveneiments els darrers anys, no és de rebut. Perquè els governs grecs dels últims lustres han estat un irresponsables que s’han estafat els uns als altres, entre altres coses, no reportant el dèficit real; que han enganyat Europa amb informes falsejats i que no han deixat de gastar el que no tenien sense acometre cap reforma. I ara, els qui tot just han arribat per a canviar-ho tot (després de pactar amb l’extrema dreta ortodoxa i antieuropea) no fan sinó defugir bona part de les seves responsabilitats i associar-se amb xinesos i russos. Tot plegat, massa decebedor per als qui pensem que en política no val tot.

Diuen que els valencians necessitem un Varoufakis. Desconec si tenim cap economista amb un curriculum tan extens per aquestes contrades per tal d’assumir la cartera d’Economia en un futur Govern, la qual cosa també ens aniria bé. Si es tracta d’algú que sàpiga plantar cara a Madrid per a que rebem per fi el finançament que ens pertoca, no hi tinc cap dubte. O rebem el que ens correspón i deixem de permetre que el dèficit fiscal acumulat es faça cada colp més gros, o difícilment eixirem de la foscor en que ens trobem. I no sé qui tindrà la responsabilitat de fer el paperot del conegut ministre grec, però particularment no crec que l’haja de representar una sola persona, sinó més aviat un govern de progrés fort que vetlle d’una vegada pels interessos dels valencians i deixe de ser esclau d’aquells que posen i lleven presidents des de la metròpoli.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llengua no és de dretes ni d’esquerres

2

rolling-cat1¿Per què una parella valencianoparlant originària d’un poble de les comarques de l’interior decideix educar els fills en castellà quan es trasllada a viure a la capital?.¿ Per què un matrimoni de classe mitjana i que sempre ha escoltat el valencià a casa opta perquè la canalla ha de ser educada en castellà?. ¿Com és possible que un grup de xiquetes de deu anys que fan la línia educativa en valencià, es passen al castellà quan surten al pati a jugar?. ¿Per què hi ha persones que parlen valencià a casa amb els pares i els avis però en acabant no el gasten a la feina o amb les seves amistats?.¿I els pares que porten als nens a la línia en valencià i després els hi parlen en castellà a casa?.

Han passat 30 anys des de que l’aplicació de la Llei d’Ús del Valencià va entrar en vigor, però aquestes situacions i moltes altres de semblants que ens segueixent fent reflexionar al voltant de les amenaces i els entrebancs que a diari pateix la llengua per a de veritat arrelar i normalitzar-se en una societat que no acaba de tenir clar si vol acceptar-la. La llengua no té ideologia i està per sobre d’interessos i de classes socials. La llengua no és d’esquerres ni és de dretes, dels industrials o dels llauradors, dels professors o dels comerciants. La llengua, com a nexe fonamental d’unió d’un poble, és de totes i tots; i solament mitjançant un esforç ingent per part de les administracions i de la pròpia societat per a posar-la en valor podem albirar una consolidació futura en un entorn sotmés a moltes dècades d’hostilitats.

Els atacs que la llengua ha patit darrerament al País Valencià amb la supressió per part de la consellera d’Educació Maria José Català de diverses línies en valencià o l’intent per part de l’executiu de Bauzá a les Illes de fer recular la llengua pròpia a la normativa vigent són fets molt preocupants. Són ideologia pura i dura que per a res són fruit de la ignorància. Són la constatació, una vegada més, de que per a la dreta uniformadora i centralista les llengües “regionals” són algo secundari; algo que sempre ha d’estar un esglaó per sota d’eixa llengua gran i veritablement important i vehicular que és el castellà.

Afirmava el professor Rafael Ninyoles que realment sí que es produeix una tensió dins de l’estructura social en què “la llengua simbolitza l’antagonisme”: és a dir, un subjecte que ha crescut com a valencianoparlant a casa, és capaç de reafirmar-se com a castellanoparlant davant la societat per tal de que aquesta l’identifique com una persona d’un cert status o possiblement amb “afinitat pels populars” o, si més no, sense cap seducció pels partits d’esquerra. D’altra banda remarcava Ninyoles que una de les manifestacions ideològiques més habituals en els conflictes lingüístics és “aquella que intenta emmascarar-los o negar-los”.I això ho hem observat en primera persona quan se’ns hi nega que la supressió de les línies en valencià obeeix a causes ideològiques, i que es tracta fonamentalment d’una qüestió de números.Per no parlar de la Llei Wert o LOMQE que ha entrat en vigor en aquest curs 2014-2015 i que va a suposar una reducció de les hores lectives del valencià de fins al 36%.

Un panorama descoratjador que al País Valencià solament podem tractar de revertir amb un canvi de govern després de 20 anys de mandats d’un Partit Popular que, salvat d’algunes excepcions, ha maltractat i denigrat la llengua; o ha jugat a servir-se d’ella per tal de fer revifar el secessionisme i intentar treure un miserable rèdit electoral davant un futur electoral previsibelent desfavorable. Perquè ells sí tenen clar quina llengua els identifica com a grup i com a classe, quina té prestigi i valor, i quina és prescindible. Fins i tot recorde el cas d’una persona que fou molts anys conseller, que es va criar a casa en valencià, que el parla a la perfecció i que mai va arribar a emprar-lo en cap de les seves nombroses intervencions a Les Corts Valencianes. Perquè si ens referim a qüestions de valor tenim els qui usen el valencià, però no el valoren; els qui el valoren, però no l’usen; els qui l’usen i el valoren, i els qui ni l’usen ni el valoren. I ells, començant pels diferents presidents de la Generalitat i acabant pels alcaldes de les principals ciutats el País, han demostrat sobradament que ni l’usen, ni el valoren. Més ben dit, ni volen usar-lo, ni volen posar-lo en valor davant la societat.

I tornant a l’inici és ahí on rau la qüestió principal : la necessitat imperiosa de prestigiar la llengua i posar-la en valor, algo que s’hauria de dur a termini per mig de consensos -possiblement estem demanant massa- entre totes les forces de l’arc parlamentari valencià senzillament perquè la llengua d’un poble és patrimoni de totes i tots com ho poden ser els seus monuments, les seves platges i els seus parcs naturals. Perquè la seva supervivència és clau per a la convivència de tots, per a la cohesió del País, i per al futur dels valencians.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El drama de la immigració

1
Publicat el 2 d'agost de 2014

lampedusa

Sembla que les darreres setmanes les televisions ja no esbomben imatges d’immigratns tractant de saltar la tanca de Ceuta o la de Melilla. El Marroc possiblement ha endurit l’accés fins els punts més conflictius i la cosa s’ha calmat.   On no s’aturat un instant l’arribada massiva d’immigrants és a països com ara Grècia o especialment  Itàlia, que ofereixen una  costa i un grapat d’illes bastant properes a llocs de conflicte com Syria o la pròpia Lybia, acumulant el país transalpí la xifra de 64.000 refugiats en lo que portem de 2014. Les pròpies autoritats italianes afirmen que podria haver més de 800.000 subsaharians que aguaiten el moment de fer els salt a Europa, bé acampats en algún lloc de la costa nordafricana, bé barrejats entre la població local. Si afegim uns altres centenars de milers que tenen en ment arribar a les costes del sud d’Espanya, la xifra pot arribar a nivells aborronadors.

I darrere de cadascún hi ha un drama particular. Ciutadans de l’Àfrica negra que recullen tots els estalvis de la familia i que durant un any –o dos anys– travessen com poden els deserts del Mali, del Txad, de Marroc o d’Argèlia per tal d’arribar a qualsevol port costaner. Que sovint són arrestats o empressonats per circul·lar indocumentats; que pateixen tortures o que després de la seva detenció són abandonats “ex-professo” al bell mig d’una zona àrida de qualsevol desert per part de les autoritats marroquines o algerianes. Si més no, un bon nombre arriben a contactar amb les màfies que els han de traslladar cap a Europa, i en abonar l’import del “bitllet” per al  trajecte, no en tornen a saber res. És a dir, són estafats. Però no es rendeixen i comencen el camí de tornada cap a les seves vil·les pert tal de treballar i tornar a estalviar; o reclamen unes famílies incondicionals que els enviin els diners necessaris per tal de tornar a intentar-ho. I arriba el dia que ho aconsegueixen i s’embarquen apilotats en inestables pneumàtiques o antigues barques de pescadors camí dels somni europeu. Centenars, potser milers d’ells –ningú té dades fiables per oferir una dada aproximada– s’han ofegat durant 2013 i el que portem de 2014 a les portes d’Europa, estant el punt més crític la costa sud de Lampedusa, un àrid tros de terra de 20km2 que queda a poc més de 100 quilòmetres de distància de les costes de Tunisia i de Lybia; i que malgtat que geogràficament pertany a Àfrica, politicament és territori europeu. Allà la marina italiana rescata alguns dies centenars de persones extenuades. D’altres recobra les restes d’algún naufragi i un grapat de supervivents. I d’altres el que fa és obligar les pasteres a pegar mitja volta abans de que abandonen les aigües internacionals i les proes travessen aigües de jurisdicció europea.

A la tasca de rebuig o de “push-back” de les pròpies autoritats d’Itàlia, de Grècia o d’Espanya per tal de posar fre a aquestes onades d’immigrants, s’hi suma la pujada de les forces d’extrema dreta a les darreres eleccions al Parlament Europeu, on han passat a ocupar un 13% dels escons. La crisi econòmica i l’atur han propiciat que l’Europa acollidora, pacífica i –més o menys– civilitzada de sempre canvii el seu punt de vista envers el immigrants i més concretament envers magrebins i subsaharians, que pel que siga són els que més nosa fan i més entrebancs pateixen per accedir a un lloc de treball –tendeixien a ser considerats immigrants de segona o de tercera– en comparació als qui arriben de sudamèrica o dels països de l’est d’Europa.

A les comarques de Castelló, per exemple, estem veient com molts romanesos, sudamericans i magrebins estan tornant cap a casa o tractant d’acomodar-se en altres destinacions. I no sols això. Ciutadans que havien arribat de La Manxa o d’Andalusia al caliu de la construcció o d’una indústria ceràmica que –a banda de tancar forns– ha millorat tecnològicament i precisa de menys mà d’obra,  estan tornant a les seues vil·les d’origen perquè allà amb menys, o amb l’ajut de la família,  poden viure. Ací han passat mesos o anys aguaitant una nova oferta de treball, acudint als bancs d’aliments o inclús als menjadors de Càritas i n’han dit prou. Un territori amb un 28% d’atur (un 50% entre els menors de 30 anys) difícilment pot absobir més immigrants en un moment en que el mercat laboral es troba absolutament col·lapsat. Si a d’això li afegim les brutals retallades en sanitat (28.000 empleats públics menys el darrer any) i en educació cal ser prudents i seriosos a l’hora de fer un anàlisi quan parlem de polítiques d’immigració; i imagine que davant aquest nou escenari ha de ser la pròpia Unió Europea qui determine juntament amb els governs autonòmics els contingents d’estrangers que cada territori pot assumir. I aquestos contingents dissortadament i realísticament res tenen a vore amb els de fa dos o tres lustres.

Trobe surrealista i demagògic el missatge populista d’alguns partits polítics, que servint-se de les imatges televisades durant les setmanes prèvies a les eleccions europees de centenars de subsaharians tractant de saltar les tanques de Ceuta o de Melilla, aprofitaren per proclamar que al seu parer era necessari obrir les fronteres a tothom. L’estat espanyol acull a hores d’ara al voltant de cinc milions d’immigrants. Posem per cas que fem cas a eixe missatge polític, obrim les tanques a Ceuta, a Melilla o a Algesires. ¿Com absorbeix el sistema l’arribada sobtada d’una onada de centenars de milers de vides humanes? ¿Com s’ho fa el nostre maltractat sistema sanitari públic per atendre les seves necessitats? ¿I el sistema educatiu? ¿ Quin habitatge podem oferir a tota aquesta gent? ¿ O quin lloc de treball?.

La complexitat del problema és brutal i el dilema moral per als que ens considerem progressistes encara ho és més. Però de vegades el rigor, l’anàlisi pausat, i el sentit comú crec que s’han d’imposar a missatges populistes que queden estupendament de cara a una bona part de l’opinió pública però que senzillament no s’aguanten per enlloc. Imagine que cal ser una miqueta seriosos, esperar a que l’economia es recupere i a que es torne a crear ocupació per tornar a ampliar els contingents d’immigrants. Eixa pobra gent té el mateix dret que qualsevol de nosaltres o que qualsevol ciutadà del món a gaudir d’una vida digna, però crec que ni l’estat espanyol ni molt menys el País Valencià es troben a hores d’ara en condicions d’oferir eixa possibilitat a un allau de persones que s’hi sumarien a les que ja transiten desnutrides i desnortades pels nostres pobles i les nostres vil·les. I si algú té una solució ràpida i plausible per a aquest drama, de debo que seria ben acceptada per al debat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El conflicte etern

8
D’això deu fer 18 o 19 anys. Era una vesprada assolellada d’hivern i l’Ali (amb “À” tònica)  i jo circul·lavem per una carretera dels voltants de Ramallah. Si fa no fa, el paisatge no era massa diferent del d’algunes comarques de l’interior del País Valencià. Parets de pedra seca, oliveres, argelagues i algún ramat de cabres o d’ovelles. Malgrat haver estat un dia tranquil de feina jo ja tenia ganes d’arribar a l’hotel de Jerusalem Oest. De sobte, i mentre baixàvem una pendent bastant pronunciada, l’Ali aturà el cotxe en sec i, mentre li canviava el semblant, començà a amollar per la finestreta un seguit de paraules en hebreu que jo no podia entendre. Al costat d’on ens havíem aturat havia uns bancals polseguerosos on un centenar de soldats de l’exèrcit israelià havia instal·lat un campament militar. Hi havien tendes i vehicles tot-terreny que es camuflaven a la perfecció amb aquell paisatge sec i àrid. L’Ali em va dir que l’esperés allà quet mentre eixia del cotxe encés en flama. Vaig vore com s’adreçava a un soldat amb armilla anti-bales i un fusell enorme al coll i feia aspavents en les mans. Al moment va arribar altre militar, suposadament al càrrec d’aquell campament i la situació es va tibar més i més. Jo no tenia ni idea de què anava tot allò, però els meus ulls observaven immòbils un petit home d’origen àrab, i que a penes faria 1,60 metres d’alçada, discutir acaloradament amb un grapat de militars hebreus. Passats 10 o 15 minuts va tornar al cotxe i, després de brofegar una estona en àrab, va aconseguir calmar-se i explicar-me en anglés què era el que volia dir tot allò.

Aquells camps de secà, els mateixos camps de secà on havia un campament de soldats, eren seus i de la seva família. Camps que tenien ara mig abandonats però que eren herència directa d’avis, rebesavis i quarts avis. Bancals que la seva familia havia conreat durant generacions i que de sobte i sense demanar permís a ningú havien estat ocupats per a temps indefinit per l’exèrcit d’un estat que no era el seu. L’Ali accelerà el ritme i després de passar algún check-point d’aquells (on no era difícil trobar-se amb noies de 16 anys amb immensos fusells carregats)  i acostar-nos a una zona urbana, s’aturà davant una mena de contenidors que la policia israeliana feia servir de comissaria. Allà sí que em va fer baixar, i mentre jo seia a un banquet a prop de l’entrada, ell va passar a un despatx des d’on abans d’un minut van començar a escoltar-se fortes escridassades.I allà entrava i eixia gent. A voltes homes vestits de civils, a voltes policies armats com mai havia vist abans. Supose que alguns entraven i canviaven el torn. I va passar un hora, o dos hores, ja no ho recorde. No hi havien telèfons mòbils, ni internet, ni facebook; i jo que a penes acabava d’incorporar-me al mercat laboral em trobava enmig d’una situació tan incòmoda com estranya. De la incertesa en algún instant vaig passar a la por mentre em preguntava per què havia acceptat el repte de viatjar a un país on ningú de l’empresa havia volgut anar abans. . Finalment, ja de nit, el meu amfitrió va eixir d’aquell quarto amb cara de pocs amics. Em va comentar que havia explicat el comissari que l’exèrcit havia ocupat les seves terres sense cap permís per temps indefinit, que volia explicacions i volia posar una denúncia. Pel que em va contar no li van aclarir res i amb l’habitual supèrbia no li van acceptar cap denúncia. Aproximadament vaig entendre que van passar olímpicament d’ell i de donar-li cap explicació; mentre observava com poc a poc baixava el to i es resignava a acceptar aquella situació quasi inversemblant.

L’Ali era un home de món amb una certa cultura i que es dedicava als negocis. De jove, però, havia estudiat lleis a El Caire i parlava i escrivia a la perfecció l’àrab, l’hebreu i l’anglés. Era un ciutadà palestí que també tenia la nacionalitat israeliana, la qual condició era indispensable per a poder entrar i eixir d’Israel més fàcilment, o per a fer negocis amb els seus clients hebreus. Tanmateix el seu vell Mercedes portava placa israeliana, encara que penjava granadura religiosa al retrovisor de dins o emprava algún tipus de contrasenya quan visitava les petites vil·les rurals de la banda de Cisjordània. Em comentava que recolzava la causa palestina i que ell i els seus germans havien donat molt de diners a Arafat, personatge a qui no dubtava un instant en titllar de corrupte i de mal governant. Malgrat que no albirava un futur optimista per a la causa del seu país, era un home vitalista, hiperactiu, i a qui els afers i la vida mateixa havien obligat a relacionar-se de manera fluïda i natural amb àrabs, hebreus, drussos o cristians ortodoxos d’origen àrab. De vegades feia palesa de la seva tristesa o impotència, però no deixava que l’odi i la rancúnia s’apoderaren dels seus sentiments.

Aquells dies, però, s’acostava un període electoral. L’horitzó es presentava negre amb l’aparició a l’escena política d’un personatge reconegut per les seves proclames vers l’ANP, Arafat i els palestins;  i pel seu extremisme dretà. Benjamin (“BB”) Netanyahu i el Likud s’acostaven al poder i la mefiança s’apoderà dels qui albiraven avanços en els processos de pau. Un parell d’atacs suïcides acabaren per desnivellar la balança a favor de Netanyahu front a Shimon Peres, i l’home més temut pel poble palestí accedí per primera vegada al poder.

Pel viatge de la vida, particularment durant diverses estades als Estats Units, he gaudit de l’hospitalitat d’amics de la comunitat jueva, de les seves festes, cerimòmies religioses o gastronomia. Sempre m’he trobat a gust. El mateix amb àrabs palestins o àrabs cristians ortodoxos. O amb cristians catòlics ací, al costat de casa. No sóc creient, però em sent a gust amb la gent que em fa sentir a gust, i fa molt de temps que vaig decidir anteposar l’amistat i els sentiments a la religió o la ideologia senzillament perquè la vida és massa curta com per a barallar-se o trencar lligams amb persones estimades que no pensen el mateix que tu. El qui es queda ancorat en el sectarisme sabrà si li paga la pena o en treu alguna cosa de profit. Amb tot açò vull dir, que el meu amic palestí crec que pensava igual que jo; i que anteposava l’amistat, i la bona voluntat de la gent a la radicalitat dels  seus sentiments més profunds tractant de romandre sempre objectiu i crític amb qui n’era mereixedor a una banda i a l’altra del conflicte. Amb la corrupció al si de l’ANP i amb el terrorisme de Hamàs o amb els mètodes repressors i abusius de l’exèrcit israelià. I d’abús de poder n’havia patit un exemple en primera persona aquells dies. Jo ho vaig viure just al seu costat i òbviament -què voleu que us diga-  des d’aquell dia vaig prendre partit per la part més dèbil.

Els darrers anys no s’han caracteritzat especialment per un acarnissament del conflicte. No hem sentit parlar massa d’atemptats suïcides als autobusos públics o a mercats; com tampoc s’han desvetllat atacs als infames i creixents assentaments (altre exemple de provocació i d’abús de poder del govern) habitats per una part de la comunitat jueva més radical. Malgrat tot, les autoritats israelianes no han deixat en cap moment de posar entrebancs al comerç amb Cisjordània i Gaza ja que les mercaderies solen arribar als ports de Tel-Aviv, Ashod o Haifa i els controls que han de passar abans d’arribar a la seva destinació final no són senzills. I si el trànsit de mercaderies no és senzill, el de persones o el de medicaments o d’aliments de primeríssima necessitat resulta encara més complicat, particularment a una franja de Gaza controlada des de fa temps pels radicals de Hamàs. 

Mentre l’ANP i el govern de Mahmud Abbas amb seu a Ramallah controlen administrativament i militarment Cisjordània; han reconegut l’estat d’Israel i han demostrat i seva voluntat negociadora, els senyors de Hamàs s’han fet els amos absoluts d’eixe xicotet tros de terra que és  Gaza i on viuen amuntegats un milió i mig d’habitants en unes condicions bastant miserables. I si cerquem una mica d’equanimitat i per una banda destaquem que Israel és un estat opressor, provocador i repressor; no és menys cert que Hamàs també provoca sovint l’enemic, i el que és més terrible de tot, fa ús de la població com a escut humà. Abans dels terribles atacs de l’exèrcit israelià que han costat ja vora a 200 morts, els senyors de Hamàs s’han tirat unes quantes setmanes llançant coets i més coets de manera indiscriminada en direcció a l’altra banda de la frontera. Obviament, els escuts anti-míssils de l’enemic, en alerta permanent, han fet la seva tasca i han interceptat qualsevol coet abans de que caigués  sobre el seu territori o al bell mig de qualsevol nucli urbà. Hamàs no ha deixat un instant de provocar, i a sobre, ha col·locat les bateries de llançament de coets entre les cases dels seus veïns amb dos objectius ben clars: a) l’esmentat abans de gastar els ciutadans com escuts humans i b) esperar que Israel causara un bon nombre de víctimes per poder mostrar-les al món.

Eixa pobra gent que té les bateries a la porta de casa o al terrat té instruccions de quedar-se allà esperant que li caiga la corresponent bomba damunt del cap. Perquè per a Hamàs les víctimes, tant s’hi val si són homes, dones, infants o nadons, són uns màrtirs més de la causa i tenen el paradís assegurat. I això sí que qualsevol persona que estiga posicionada a favor dels Drets Humans no ho hauria de tolerar. M’és indiferent que siga de dretes com d’esquerres: el que està fent Hamàs és inadmissible. Possiblement l’exercit de l’ultradretà Netanyahu se n’està passant. Possiblement no ha tingut la temprança necessària per a contenir-se i no atendre a les reiterades provocacions, però en aquest cas -què voleu que us diga- jo, que no tinc res de pro-sionista i que em considere més aviat defensor del dèbil i de la causa palestina, no hi trobe manera humana de defendre el que Hamàs està fent amb la seva gent aquests dies. Això sí, de debò que ha aconseguit superar amb escreix l’efecte mediàtic internacional que desitjava.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De Tiananmen al capitalisme més ferotge

0
Guarde emmagatzemades al palau de la memòria les imatges de Tiananmen. Imagine que deuen estar allà dins, compartint espai amb  altres imatges televisives d’aquelles que hom no pot oblidar mai: el colp de Tejero, la caiguda de Ceaucescu, les Torres Bessones o el propi enderrocament del mur de Berlin. Ha passat molt de temps però recorde a la prfecció l’estudiant que, desafiant, gosa fer front a un immens tanc  que amenaça amb xafar-lo. De vegades el veig amb  els braços pegats al cos, a voltes amb els braços estesos, com si així fos més senzill barrar el pas d’aquell monstre de color verd fosc situat un parell de metres al front i de la filera que hi arriba al darrere. La imatge, com el propi temps,  semblava congelar-se, i els televidents admiràvem l’heroïcitat del jove durant uns segons que es feien eterns. El xafarà o no el xafarà. ¿L’hauran atropellat al final? ¿Què n’haurà segut d’aquest pobre valent que gosa posar pals a les rodes de la maquinària de tot un poderós règim sencer?.

Aquest darrer mes de juny s’han complit vint-i-cinc anys de la revolta de la plaça de Tiananmen on s’hi aplegaren milers de joves tips de la repressió d’un caduc i vell sistema comunista tan tancat, tan opac i tan repressor que no els permetia albirar un futur de vida digna en un país que llavors tenia una renda per càpita similar a la de Guinea Bissau. Durant aquells dos mesos de protesta van perdre la vida centenars -algunes fonts diuen que milers- d’estudiants i de treballadors. Joves innocents que a les acaballes del segle XX reclamaven democràcia, progrés i drets socials, trets elementals i bàsics per a qualsevol societat moderna i que amb les seves vides pagaren el preu més alt que hom pot pagar. Acabat el bany de sang, el Partit Comunista Xinés, al·lergic a qualsevol tipus de dissidència, va moure fitxa bàsicament convençut de que calia prendre mesures per tal de continuar perpetuant-se en el poder. ¿I quin tipus de reformes devia o podia permetre’s dur a termini un arcaic i robust règim comunista per acontentar aquell turba de vestits majoritàriament blancs, grisos i negres; i millorar la qualitat de vida de la societat i la imatge del país a ulls d’una comunitat internacional que sobtadament l’havia posat en el punt de mira? 

La Xina segueix sent políticament un estat oficialment comunista i, malgrat que el jovent d’avui en dia gaudeix d’unes llibertats més amples que les dels seus predecessors, les llibertats d’expressió o d’informació  tal i com la entenem els occidentals segueixen un patró no gaire distant del de fa cinc lustres. L’obsessió pel control dels mitjans segueix estant una qüestió vital per a un estat que no vol que el món en sàpiga massa de les seves sentències de mort; de les campanyes a favor dels drets dels treballadors i de les dones; de qualsevol acte de protesta contra polítics regionals o nacionals; o d’accions punitives envers les comunitats budistes del Tíbet o musulmans d’altres indrets del país.

Eixe estat políticament comunista ha esdevingut, però, la segona potència econòmica mundial. El bol d’arròs estatal ha passat a la història i la industrialització de les grans ciutats, compassada de la construcció de gratacels, xarxes ferroviàries i de carreteres ha acollit desenes de milions de de camperols que vivien en la misèria més absoluta i que a hores d’ara gaudeixen d’unes condicions de vida més confortables. La Xina, diuen, ha esdevingut la fàbrica del món, però no tot lo món n’és conscient de que és una fàbrica d’aquelles on el treballador a penes té dret a res. No té dret a fer vaga, a associar-se en una protesta amb els companys; o a reclamar una paga extraordinària; o un horari digne i raonable; o unes mínimes condicions de seguretat i de salubritat. És el que té el capitalisme més ferotge que directament ofega els drets més essencials d’una força laboral maltractada, mal pagada i poc respectada. Tinc amics que hi treballen allà o que sovint viatgen per tal d’assessorar empreses locals o fer controls de qualitat. M’han contat experiències terribles. Treballadors de fàbriques de vernís sense mascaretes protectores dels productes químics que floten en l’ambient i que dormen allà mateix al terra, al costat del forn o de la línia de producció. O d’altres, que han perdut les emprentes dactilars dels dits perquè agafen directament amb les mans peces de ceràmica que surten dels forns a 300 ºC de temperatura. O aquelles indústries manufactureres de joguines amb productes químics de provada toxicitat. Per no parlar-ne de les jornades de treball de 12 hores diàries, 6 dies a la setmana o de la contractació irregular de menors per jornals d’apenes unes desenes d’euros al mes.

A tot això podem afegir la manca de respecte als més essencials codis internacionals de comerç. A l’abús de confiança, a la trampa o a les pràctiques ocasionals de dumping que alguns sectors industrials han denunciat a la Unió Europea i que han portat a establir controls més ferms a les importacions provinents del gegant asiàtic o a establir mesures aranzelàries molt més dures. 

En general, no hi ha dubte, la qualitat de vida ha millorat allà i l’estat planeja seguir desenvolupant més i més zones metropolitanes per tal de seguir potenciant el formigó i uns sector de la construcció que ha de generar més i més milers de llocs de treball. Els camperols del segle XX esdevindran els consumidors del segle XXI, el bucle no s’aturarà i la renda per càpita no deixarà de crèixer. És el projecte d’un exemplar estat comunista que gaudeix a hores d’ara  d’un potentíssim sector immobiliari que ja representa el 16% del PIB. La Xina ambiciona liderar aviat l’economia mundial. Això sí, sembla no haver-se aturat a pensar què podria passar si, com ha passat a tants i tants llocs, la bombolla immobiliària fot un esclafit.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Construcció, il·lusió, optimisme.

0
Publicat el 24 de juny de 2014
Potser estem parlant d’allò que en diuen llocs comuns, però sovint he escoltat dir que els valencians, a sobre de ser vitalistes, emprenedors, amants del foc, de la festa, o de la pòlvora, som un poble optimista per naturalesa. Possiblement no és res antropològic però l’optimisme envaeix les vides i el pensament de bona part dels ciutadans que habiten esta terra i això els duu a ser inconformistes, a rebel·larse front a l’adversitat, a tirar endavant en èpoques d’una crisi o d’una repressió brutal. A creure que les coses poden millorar al seu entorn. Si no hi ha il·lusió, no hi ha optimisme i a l’inrevés. Més recentment ha portat a molta gent a implicar-se en política i a  lluitar amb fermesa envers la injustícia i els peatges que les errònies decisions de l’establishment bipartidista han provocat en una societat absolutament convulsa. Aquesta terra que ens ha vist nèixer arrossega ja una dècada de misèria, d’empobriment de les víctimes de l’economia, de l’especulació i de la manca de seny i de responsabilitat d’uns governants que són paradigma de l’amoralitat i de la perversió. Alguns com Francisco Camps, Carlos Fabra o Rafael Blasco ja han estat condemnats per la justícia. Altres, com el cas de l’alcaldessa d’Alacant Sònia Castedo, el president de Les Corts Valencianes, Juan Cotino; o l’alcalde de Castelló de la Plana, Alfonso Bataller, aguaiten les determinacions d’una justícia desesperadament lenta i excessivament tova amb aquesta conlloga de personatges. 

La crueltat d’un cicle econòmic regressiu s’ha vist agreujada de manera virulenta en un territori on fa tan sols vuit o deu anys es lligaven els gossos amb llonganisses. Els valencians érem l’enveja de la resta de l’estat espanyol. Ens havien venut que aspiràvem a ser la Florida d’Europa, el cement tirava del carro amb potència, i l’administració afegia els necessaris jocs d’artifici amb la Fòrmula 1, l’America’s Cup i l’univers calatravià. La festa no acabava mai, i tots havíem de ser propietaris car l’habitatge es revaloritzava un vint per cent a l’any següent. “Compra, no sigues imbècil que fulano s’ha guanyat quatre milions de passe”. I així picàvem. I compràvem pisos i apartaments en plànol a algún especulador que no havia lliurat un cèntim encara però al que la laxitud de la banca permetia finançar el cent per cent del seu castell de fum. I després de la casa ens féiem una segona residència que també era un valor segur. I el cotxe de luxe. I els viatges a la neu i a la Polinèsia francesa amb l’esperança de veure uns taurons que mentrestant ja ens havien fotut un mos a la cama. I ara alguns ho han perdut tot i viuen amb els pares, o amb els avis. I tenim un 30% d’aturats. I diuen que si s’està legislant per a poder declarar una persona física en concurs de creditors.

L’optimisme, en aquest cas una mena de fals optimisme,  s’estenia de tal manera que afectava per igual totes les classes socials. A penes hi havia atur, i la possibilitat de fer centenars d’hores extra alimentava les il·lusions de les classes baixes per convertir-se en mitjanes, mentre aquestes albiraven fer el salt al status més alt de la piràmide social. I mentre la bombolla punxava, l’hèrnia de hiatus i la gastritis començaren a tibar les entranyes d’una administració que havia malbaratat en excés, que recaptava cada colp menys i que havia hagut d’endeutar-se pràcticament de per vida. La gastritis es feu crònica i a partir d’aquell instant la classe política dominant començà a fer palesa de la seva manca de sensibilitat amb una societat a la qual havia deixat absolutament desatesa i abandonada.

La supèrbia, l’estultícia i  manca de transparència o de respecte als més elementals principis democràtics s’han vist intensificats i agreujats durant el darrer curs polític valencià.Els qui ens governen arriben als exàmens de juny sabedors de que després ve setembre, però conscients de que al 2015 hi ha una revàlida que difícilment podran superar senzillament perquè la nau fa massa temps que va a la deriva i perquè el poble està tip d’un capità mediocre, incapaç i manipulat; i d’una tripulació que vegeta, i que pega tombs sense un rumb determinat. Ja ni tan sols el GPS funciona i el compàs magnètic difícilment alcança per a trobar el Nord. Enough is enough, adéu, good bye, hem tingut prou.

Si als 60 un grup de joves d’ideologia heterogènia s’aplegava -fonamentalment- al voltant de la Universitat Literària de València per a debatre quin país volien i necessitaven, a la segona meitat dels 70 i principis dels 80 el seu optimisme, formació i obstinació els dugué a fites quasi impensables uns anys enrere. Les dissonàncies i el decurs de la història van deixar aquelles aspiracions incompletes i la insatisfacció i el pessimisme tornaren a instal·lar-se en les vides de molta gent. A la llarga de la meva existència he conegut moltes d’aquelles persones que lluitaren per un País Valencià més digne, més just, més democràtic i més habitable.També, és clar, per un país més respectuós amb els seus orígens, la seva llengua i la seva història. Hi havia una miqueta de tot: democristians, comunistes, socialdemòcrates, ecologistes; potser fins i tot algún liberal. Però a la fi, hi havia un objectiu comú, que és el que compta. Diguem-ne que era una amanida prou completa i variada de persones que, en molts casos, anteposaren interessos personals o inclús carreres professionals, al servei d’un país, el seu, que s’estimaven, i que volien construir. Aquella construcció no va acabar mai. Més aviat, bona part dels fonaments de l’edifici van ser enderrocats, arrassats per immenses màquines Caterpillar

Hui, a un any vista dels comicis electorals previstos per a la primavera del 2015 eixe grup de gent heterogènia però igualment compromesa  formada, il·lusionada, assenyada i optimista només el trobe al voltant d’un projecte, i aqueix projecte s’anomena Compromís. Eixa gent està ahí, amb ganes de batre’s en la contesa per tal de regenerar la democràcia des de la base i redreçar el rumb d’un país que ha patit massa per culpa de la indecència i els interessos privatius i grollers dels qui ja no són mereixedors del mínim respecte, ni pels càrrecs que ocupen encara, ni pel mal que han fet al conjunt de la societat valenciana. El repte de Compromís és immens. La responsabilitat dels qui condueixen el projecte més gran encara; i solament si hi ha respecte mutu a nivell intern; si hi ha consensos i capacitat per a confeccionar un programa veritablement realista i escaient, i  si entre tots som suficientment competents com per a forjar equips de treball cohesionats, transparents i propers, estarem en condicions de considerar seriosament que la possibilitat de liderar el canvi politic es troba al nostre abast. La base social del projecte ha crescut de manera molt notable els darrers anys i el sòl electoral és cada colp més fort i més consistent. Però la il·lusió, la convicció i l’optimisme, han d’amarar necessàriament tot l’embalum per a que l’èxit final siga realitzable. 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Perdre la por

0
Publicat el 20 de maig de 2014
Ho va dir Mònica Oltra  durant la seva intervenció a l’atcte central de la campanya de les europees de Coalició Compromís-Primavera Europea celebrat a València aquest diumenge passat: el Partit Popular està apel·lant a la por, a aqueix sentiment tan primari que paralitza les persones davant qualsevol amenaça o perill en el seu entorn i que molt sovint condiciona les seves vides i les seves decisions. I molt més encara en un context com l’actual de crisi económica, amb unes dades d’atur aborronadores en algunes de les nostres comarques, i uns joves amb un panorama molt negre davant d’ells.
 
Dissortadament eixa por fa anys, massa anys, que està arrelada en una bona part de la societat valenciana instigada de dalt a baix per la dreta amb unes xarxes clientelars perfectament bastides durant dues dècades i que han comptat amb la connivència i col·laboració necessària de bona part de les èlits empresarials. En un sistema democràtic com el nostre, la política n’és part de la solució als problemes de tots, i per a fer la política que tu vols i que el teu país reclama, necessites la implicació de la gent. I la gent, particularment la gent que està activa tant a una gran organització com a una pime; la gent  que té un petit negoci; o inclús la gent que treballa a les administracions, segueix mantenint  en ple segle XXI un grau de neguit i de por intolerables en una societat presumptament civilitzada i democrática de l’Europa occidental.

De vegades sobta trobar-se amb amics o coneguts que pensen exactament com tu i que n’estan tips de la situació que pateix el País Valencià des de fa anys, però que malfien de participar de la política senzillament perquè l’empresari per al que treballen combrega amb els posicionaments de la dreta més espanyolista i reaccionària. O inclús professionals liberals independents. T’ho diuen sottovoce: teniu el meu suport i el meu vot, però no em voreu a cap míting o acte electoral perquè no puc jugar amb el futur de la meva família.
 
Tot va començar amb grapat de persones que encara són a la memòria col·lectiva de tots nosaltres que ja hi van perdre la por a la década dels 60, i que de manera decidida apostaren per la recuperació d’un país, una societat i una cultura arrasats pel franquisme. Aquell grup de gent, amb sensibilitats ideològiques diverses, va posar els fonaments d’un edifici que encara avui estem construïnt entre unes noves generacions de ciutadans que també, com aquells, tenim sensibilitats diverses però que per davant de tot tenim un mateix projecte comú. Perquè si després de tantíssims anys encara hi perviu l’esperança de que les coses es poden canviar i de que aquest xicotet tros de terra és recuperable socialment, econòmicament i culturalment per a tots, és perquè possiblement les pràctiques infames, dissuassòries i poc democràtiques de la dreta valenciana  encoratgen més i més gent cada dia que passa a rebel·larse contra elles. Solament el dia en que una majoria de valencians s’allibere i siga capaç de perdre per complet la por, aconseguirem fer la passa definitiva per a recuperar el país.

I eixa majoria de ciutadans amb ganes de capgirar la situació té una oportunitat més el proper 25 de Maig per a visibilitzar que estan tips de la dreta i del bipartidisme; i que, ara sí, és més necessària que mai la presència a Europa d’una formació que pensa en clau valenciana i que aposta decididament per anteposar els interessos generals als d’uns pocs, per defensar i protegir el territori, i en definitiva per retrobar la dignitat a les institucions. Ha arribat l’hora de tancar el cercle.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un esforç que és de tots

0
Publicat el 7 de maig de 2014

Andan los populares estos dias más pendientes de unas encuestas que se empeñan en situarles una y otra vez fuera, tanto del del gobierno autonómico como de algunos de los principales municipos valencianos en el 2015, que se parecen un tanto apáticos ante unas europeas que se encuentran a la vuelta de la esquina. Así pués, siguen la línea trazada desde Génova y aprovechan cualquier ocasión para atiborrar a los medios con una ingente cantidad de datos que demostrarían que los valencianos también hemos dejado atrás la recesión. Eso si, siempre gracias a las políticas llevadas a cabo desde Madrid y, por supuesto, desde el la propia Generalitat Valenciana. Resulta evidente que las exportaciones valencianas han mejorado de manera ostensible durante el último ejercicio; que nuestras exportaciones se han incrementado un 13% en 2013, duplicando la media estatal del 5%; y que existe un superávit comercial de 3.000 millones de euros.

Datos elocuentes y significativos pero que cualquier empresario y también cualquier ciudadano de pié, sabe que no son producto de las políticas del Consell. Y si no fíjense en algunos ejemplos: en los últimos dos ejercicios se han cerrado la mitad de las oficinas del IVEX en el extranjero, lo quel ha provocado que los empresarios valencianos se encuentren en desventaja frente a otras CCAA a la hora de acceder a asesoramiento e información; se ha permitido la pérdida de nuestro sistema financiero con la desaparición de Bancaja, el Banco de Valencia o la CAM, amén de algunas cajas rurales de ámbito local o provincial que han pasado a manos de entidades de otras comunidades; se ha llevado al IVF a la quiebra o, pese a las inyecciones de capital de última hora, se ha dejado a la SGR (una entidad que durante la última década ha sido esencial para avalar a las pymes)  morir  casi por asfixia debido a la negligencia de sus anteriores gestores, todos ellos eso sí, cargos con un claro color político.

A esa falta de acceso al crédito, que no solamente resulta fundamental para la inversión en tecnología, en I+D+i, sino para la anticipación de operaciones con el extranjero, se suma la falta de liquidez del gobierno central para reembolsar el IVA que cualquier empresa exportadora tiene que anticipar. En la actualidad algunas de esas empresas que están tirando del carro exportan más del 90% de su producción con lo cuál no tienen posibilidad de repercutir en su facturación un IVA que sí tienen que soportar de sus proveedores nacionales. Esta situación genera graves tensiones en su tesorería, y al no tener posibilidad de acceder al crédito que se precisa, puede llevar a empresas rentables, en crecimiento, y que están generando empleo, al borde del estrangulamiento financiero.

Los niveles de desempleo siguen siendo parecidos a los de hace un año, y por cada puesto de trabajo de carácter indefinido, se crean diez con carácter temporal, factores a los que hay que añadir el regreso de muchos inmigrantes a sus países de origen o el envejecimiento de la población.  La ficción de esta supuesta mejora de la situación económica provocada supuestamente por las políticas populares se desmonta con bastante simplicidad, y si hay un repunte de las exportaciones, éste se debe a que los empresarios valencianos del mueble, la cerámica o el calzado han redoblado sus esfuerzos en los mercados internacionales ante la caída de la demanda nacional. Y ello por su parte, ha supuesto orientar el producto al cliente, explorar nuevos mercados, incrementar la colaboración entre las empresas de un mismo sector,  invertir en tecnología más eficiente y más productiva o ajustar las plantillas, los salarios o los márgenes comerciales. Al fin y al cabo un notable esfuerzo llevado a cabo por los empresarios y por los ciudadanos que se encuentran en activo.

(Article publicat a El Mundo de Castelló 27-4-2014)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

¿Pacte “a la alemanya” al País Valencià?

0
Publicat el 21 d'abril de 2014
“No us preocupeu, conec bé el meu negoci”. Amb aquestes paraules s’adreçà a la  militància i als mitjans el  líder dels  socialdemòcrates alemanys Sigmar Gabriel  un colp va cloure les negociacions amb Merkel per conformar el tercer pacte de govern entre SPD i CDU en la història recent del país teutó. Sovint la gent es pregunta si aquestos grans pactes entre socialdemòcrates i conservadors o liberals a Europa són només senzilles escenificacions de partits que, arribats al poder, acaben per practicar les mateixes polítiques per tot arreu. Hi han els matisos, sí, però a la fi i més enllà dels privilegis que s’assoleixen en accedir a una poltrona o altra,  tots acostumen a defensar els interessos dels mateixos.

Uns perquè ho porten als gens, a l’ADN, i altres perquè s’hi troben més còmodes i perquè a llarg termini els hi acostuma a anar bé la cosa. Tots sabem el que hi ha en acabant:  repartiment de càrrecs als consells d’administració de les empreses de l’IBEX, bancs i caixes d’estalvi, contractes de consultoria o xerrades a universitats i prestigioses escoles de negocis. Al remat la percepció del populatxo és que socialistes i populars són el mateix i formen part d’un mateix sistema que es perpetua irremissiblement. El canvi de cromos o el repartiment de les cartes funciona a l’estat espanyol i a les seves comunitats autònomes a les mil meravelles i si hi ha alguna incidència en el funcionament d’aqueix engranatge tan perfecte, doncs hi passen a jugar tots amb la mateixa baralla. Sens dubte tenim un cas encara fresc com és el que va passar al Congrés dels Diputats fa a penes un parell de setmanes amb la votació envers el referéndum català.

I heus ací que mentre la Setmana Santa, les processons, els encontres i les tamburrades s’acaben, arriba el dia de volar el catxirulo i ens adonem que s’acosten les eleccions europees i que els dos grans partits comencen a ficar-se nerviosos. Que el personal està tip d’uns partits i d’uns personatges que porten massa anys afavorint els interessos d’unes grans corporacions i d’unes entitats financeres que condicionen qualsevol actuació de govern. Que la gent ha acabat per despertar, per obrir els ulls i per adonar-se de que hi ha un veritable ventall de possibilitats per a triar on hi troba noves cares i noves formes de fer i d’entendre la política. I molt especialment, s’hi comença a tindre la percepció de que, ara sí, hi han opcions ben diferenciades de les de tota la vida i que aposten obertament per possibilitar els ciutadans triar la llista sencera d’una candidatura o que es mullen de veritat pels qui estan a punt de ser desnonats o per l’educació dels seus infants. 

El Partit Popular que d’alguna manera lidera al País Valencià Alberto Fabra és conscient de que el càstig que els hi espera a les europees de final de Maig va a ser terrible. El vaixell duu tants anys enfonsant-se que les bombes per treure aigua o ja s’han espatllat, o es troben al límit de la seva capacitat, i la càrrega estibada s’ha desplaçat de tal manera que la nau no té cap possibilitat d’endreçar-se. Ni que siga quimèricament. Fabra, que a casa seva  ja no sap ben bé quins són els seus i quins han deixat de ser-ho (alguns no ho han sigut mai) , no albira cap possibilitat de supervivència, ni ara, ni particularment a un any vista i ha optat pel que fan els desesperats. Sense preguntar ningú s’ha posat una armilla groga i ha encés un parell de bengales per vore què en pensen els socialistes valencians i una classe empresarial a la que cal vendre un colp més un fum que té forma de recuperació, estabilitat per al país i por (molta por un colp més) davant la possible arribada a les institucions i al poder d’un grapat de radicals anti-sistema que facilitarien una colonització catalana i engegarien un procés de destrucció del teixit econòmic i productiu sense límits.

Certament no és gens senzill saber amb precisió allò que passarà d’ací al 2015 però ú no deixa de llegir notícies i blogs, o d’escoltar comentaris de tot tipus, i realment ja no sap per on pegar o què explicar a aquells amoïnats pel futur del seu país, pel seu propi futur i el dels seus fills. Després de 20 anys de governs populars a la Generalitat Valenciana amb el resultat conegut per tots, ha arribat el moment en que la gent albira un canvi. Un veritable canvi que les enquestes s’entesten en ratificar des de fa ja un parell d’anys. Un canvi en el que les forces de progrés haurien de tindre la maduresa i la responsabilitat per a treballar amb pragmatisme i trellat, i poc a poc reconduir el rumb de la malmesa situació d’un territori infrafinançat i arrasat econòmicament amb un índex d’atur insuportable; socialment amb desenes de milers de famílies desnonades, depenents sense assistència o barracons; o culturalment amb un patrimoni i un territori malmès per la barbàrie urbanística, una llengua pròpia denostada i ofegada als mitjans i també a l’escola o a l’àmbit editorial públic.

De debò que conec desenes de socialistes a esta terra amb un tarannà veritablement valencianista. Que se la estimen, que han educat els seus fills en valencià i que reclamen moltes de les coses que jo mateixa vull. Estan ahí, sempre ho han estat. Però Alberto Fabra ha demanat ajut per a que algú li llance un anell salvavides; i eixe ajut li l’ha implorat al propi Ximo Puig. I si Puig, que després de més de 30 anys estic segur de que també coneix molt bé el seu negoci, i  que malgrat el seu vent de renovació  aconsseguirà molt possiblement el 2015 els pitjors resultats del la història del PSPV, es decidira per acceptar la proposició d’un Fabra encaparrat en mantenir-se en el poder, de debò que trairia els anhels d’una majoria de la seva militància, dels seus votants i d’aquells que amb il·lusió l’han triat com a candidat  en les primàries obertes.  Però vet ací que possiblement en una situació com l’actual on el supremacisme espanyol i jacobí ho acaba per amarar absolutament tot, qui sap si Ferraz tindrà algo a dir. Ja saben vostés el que va passar al País Basc a la primavera del 2009.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari