A barlovent. Bloc de Roger Mira

Des de ben menut sempre he fet bastant d’esport. He practicat moltíssims i molt variats , en ocasions amb un nivell d’exigència i d’especialització prou grans durant etapes de la vida on he estat federat i competit en diverses modalitats.  Enguany, però, havia passat un hivern bastant sedentari i en passar la Setmana Santa vaig decidir de reenganxar-me a l’activitat física començant pel més senzill: calçar-me les bambes i eixir a córrer. M’hi vaig motivar i cada dia feia rodades més i més llargues, possiblement abusant de l’asfalt fins que un dolor punyent feu acte de presència a la banda superior del peu, tot just en un pun on s’hi junten un fum de tendons i de lligaments. A les acaballes de Juliol el dolor es va fer insuportable i fins i tot tenia problemes per a caminar. Així doncs, vaig passar pel podòleg i pel traumatòleg. Les proves detectaren que s’havia format una calcificació d’un tamany considerable la qual calia desfer i tots dos em van recomanar el tractament més adient, ràpid i modern, encara que també el més doloròs: les ones de xoc. Tot seguit, i gràcies a la xarxa, vaig localitzar l’única fisioterapeuta que disposava d’aquesta tecnologia a la seva consulta i allà que vaig fer punta ràpidament. El propòsit del tractament era destrossar el maleït bonyet de calç mitjançant milers de percussions. “Li farà mal“, advertí la jove fisioterapeuta. Ú, que ha passat ja pel quiròfan en diverses ocasions, i que acumula un quants processos de rehabilitació es va vantar de com d’elevat tenia el seu llindar particular del dolor. “No patisca i endavant. Vull recuperar-me ben ràpid“, li vaig amollar. L’aparell, encara que sense arribar a perforar,  és l’equivalent a un martell pneumàtic d’aqueixos que fan gastar els obrers, però aplicat al cos humà. La maquineta començà a percutir i a repicar sobre el bonyet de calç i el dolor es feu insofrible i inaguantable fins que vaig haver de fer aturar la primera sessió en dues o tres ocasions. Malgrat tot, el dia següent vaig estar millor i en acabar les tres sessions planificades per a tres setmanes consecutives, ja he tornat a córrer amb normalitat. Total que el tractament sembla a hores d’ara haver estat un èxit de totes les parts: els prescriptors, els terapeutes, el pacient i la tecnologia d’avantguarda.

I mentre això li passava al meu dissortat peu i el repòs s’hi feia indispensable, he seguit llegint premsa i articles de tot tipus. El cas és que m’he parat a observar com els darrers mesos i les darreres setmanes s’ha intensificat el nombre d’articles d’opinió i d’editorials als diaris espanyols envers el procés català. És el mateix La Razón que El Mundo o La Gaceta que El País. Als diaris de tirada nacional, tant s’hi val si són d’extrema dreta,de dreta moderada, de centre o d’una pressumpta tendència socialdemòcrata o centre-esquerra, hi ha quelcom que sempre els uneix. I molt. No suporten i no toleren que un poble siga susceptible de tenir desig col·lectiu de fer el seu propi camí. La dèria no és d’ara. És de fa lustres, dècades, segles. Però potser les darreres setmanes i en adonar-se  de que realment els catalans han fet palés que ara sí que va de bo i que el procés per a constituir Catalunya com un nou estat dins el marc europeu està cremant etapes molt més de pressa de lo que ells volgueren, els ha esverat a tots.

Pràcticament no hi ha dia on no trobem escrits que, amb diversos graus de virulència, atien envers el procés en general o solament contra el simple fet de que existisca la possibilitat de la celebració d’un Referèndum pel Dret a Decidir. A la legió dels clàssics reconeguts periodistes afins a la causa, s’hi solen sumar escriptors progressistes, Premis Nobel, músics, artistes, pintors, doctors universitaris en les matèries més diverses i intel·lectuals o pseudo-intel·lectuals de tota mena i condició. També s’hi afegeixen sovint articles de polítics de pràcticament tot l’espectre nacional espanyol resultant especialment il·lustratius els d’aquells que es vanten de defensar la llibertat del Poble Saharahui i de l’Estat Palestí. O dels que tenen com a herois a Eamonn de Valera i els qui alliberaren Irlanda dels anglesos, o inclús admiren la valentia i determinació dels Foundig Fathers dels Estats Unis d’Amèrica. Però vet ací que cap regió de l’estat espanyol pot ser susceptible de gaudir d’algo tan democràtic com la voluntat de ser. Això  no toca i res té a veure amb altres processos semblants que han quedat escrits en la història dels pobles i de les nacions. Un procés democràtic de segregació d’un territori dut a termini de manera exemplar podria, no solament ser admirat a Europa i a altres  indrets del món, sinó que sentaria un greu precedent i en un futur altres regions podrien decidir-se a fer el mateix camí.

I és a partir d’aquest darrer raonament quan els entra la por i el vertígen.   Apinyats bàsicament sota les tradicionals argumentacions que fan de la Madre Pátria un ens absolutament indivisible i que ja no es sostenen per enlloc, o per una Constitució elaborada per uns pocs a l’inici de la democràcia espanyola,  percuteixen un dia rere l’altre de manera punyent en la mateixa direcció car els prescriptors que nodriren el seu pensament i la seva formació els hi van ensenyar també quines teràpies calia aplicar al pacient. I avui en dia per tal fer visible la seva manca d’argumentacions democràtiques s’hi serveixen no solament de la poderosa maquinària que representa conglomerat de mitjans tradicionals espanyols sinó que també de la tecnologia més ràpida, directa i procliu al debat estèril i a la confusió: la xarxa i les xarxes socials. Afortunadament, però, els qui nadem contracorrent tenim una profusa presència en aquest territori de tots i ací s’hi troben amb una munió de persones que, sense por i amb absoluta llibertat, els hi fan front amb algo tan senzill i potent com la seva paraula.