Publicat el 10 de maig de 2016

Oliveres mil·lenàries

camioolivera

D’uns dies ençà i arran de la presentació a Sant Mateu (Baix Maestrat) de la pel·lícula de la directora madrilenya Icíar Bollaín, “El olivo”, està parlant-se moltíssim als mitjans de les oliveres mil·lenàries del Maestrat i particularment dels avatars i ensurts que aquestos fabulosos arbres han patit els darrers anys per aquelles contrades. D’oliveres hi ha al món un grapat de  tipologies i varietats que fins i tot s’hi poden trobar ara mateix a llocs tan dispars com els Estats Units, Ucraïna, Austràlia o Azerbajan, encara que els conreus més extensos s’hi circumscriuen a diversos indrets de la conca del Mediterrani, més concretament a aquelles regions de clima temperat on els romans i àrabs desenvoluparen l’agricultura durant segles. A l’estat espanyol la producció es concentra en més d’un 80% en la immensitat dels latifundis d’Andalusia des d’on fins i tot s’hi exporta l’oli d’oliva a dojo cap a Itàlia, on els mestres del màrqueting, el packaging i el merchandising se n’ocupen de comercialitzar-lo a bon marge i com a propi arreu del món. Tanmateix,i sense haver vist encara la pel·lícula, l’objecte del film de Bollaín no es centra en destacar les propietats alimentàries o sanadores de l’oli d’oliva o el funcionament i les ubicacions geogràfiques dels conreus arreu, sinó més aviat sembla que pretén fer palesa de dos missatges potents i concrets: primer, ressaltar la bellesa egrègia, incomparable dels arbres d’una comarca ben singular; i segón, denunciar unes pràctiques (també) comercials que suposen més aviat un espoli, una agressió i un atac al patrimoni agrícola, natural i paisagístic dels valencians i de la Humanitat sancera per extensió.

Fa uns anys acostumava a viatjar a França quasi tots els mesos i en més d’una ocasió vaig ensopegar o em vaig creuar amb camions “amb plataforma” on lligades amb cordes i corretges s’hi recolzaven de gaidò una o vàries oliveres enormes. Recorde un colp fer un adelantament aproximadament a l’alçada de Sète a una mena de comboi de dos tràilers alemanys amb remolc que carregàven cinc o sis oliveres entre tots dos. Arbres bellíssims de troncs gruixuts i ramificats, arrancats amb més o menys esme de soca-rel del lloc on havien estat plantats possiblement alguns segles  o fins i tot alguns mil·leni enrere. Exemplars que, a canvi de vàries desenes de milers d’euros, caminaven cap a una destinació incerta i complicada per a la seva supervivència: tal vegada serien replantats al bell mig d’una rodona de Düsseldorf o tal volta acabarien fent bonic a l’entrada d’alguna companyia de la rodalia de Berlín, on  sens dubte i per acabar-ho d’arrodonir el propietari ordenaria  podar les branques i fullam al seu gust, és a dir,  d’alguna manera estilosa, coenta i horripilant. Oliveres convertides en simples capricis per a rics, estant un cas paradigmàtic a l’estat espanyol la col·lecció de més de 500 exemplars que acumulava el difunt Emilio Botín en alguna d’eixes finques que els milionaris tenen per mostrar orgullosament a les seves amistats. Uns arbres tenien eixa destinació i d’altres feien punta, per conductes sovintment il·legals, en alguna fusteria que els reconvertiria en valuoses taules, portes o boiseries de fusta mil·lenària d’olivera. Abandonaven de manera sobtada i violenta (fins i tot a la pel·lícula sembla que no s’hi han atrevit a arrancar un arbre de veritat i n’han manat fer una imitació de fibra de vidre a Barcelona) uns bancals on diverses generacions de cuidadors se n’havien ocupat d’ells, de veure’ls créixer junt als companys de bancal i de filera, de podar-los amb delicadesa, de mantindre’ls productius, de birbar les males herbes i la brossa de la soca, i també de llaurar o aplanar el terra mà, o amb una xaruga tirada per alguna somereta, per un matxo o, arribats al segle XX, per un poderòs tractor.

Olivos-Milenarios
De l’allau de notícies i informacions sorgides m’ha cridat l’atenció molt especialment el comentari d’uns experts en un reportatge radiofònic: a banda de ser eixos arbres forts i resistents al pas del temps i a vendavals, tempestes, inundacions i cicles de sequera, les oliveres diu que han desenvolupat també la capacitat de comunicar-se les unes amb les altres. Si més no, amb les companyes de bancal o amb aquelles que els hi queden més a prop; i així quan els animals s’acosten a menjar, estimulen les fulles de manera que s’hi produeix una mena de reacció química que els hi dona un gust extremadament amarg i desagradable, la qual cosa provoca que aquelles bèsties que han gosat fer un tast de les fulles, eviten fer un mos als demés arbres del voltant. Però l’espècie poderosa i resistent que suporta com cap altra el pas des segles i que d’alguna manera protegeix els seus iguals amb un instint de supervivència portentós, res no ha pogut fer davant la cobdícia innata de la condició humana. L’afany per ingressar unes substancioses quantitats de diners (cinquanta, seixanta, setanta-mil euros per un arbre “bo”) a canvi de lliurar-se d’uns arbres que sovint s’hi troben en bancals mig abandonats, teòricament per vells i poc productius, ha enfrontat famílies senceres al Maestrat de la mateixa manera que ho feu just abans de la crisi la bombolla immobiliària a molts indrets de la costa valenciana. L’anhel de guanyar uns diners amb allò que ja no servia, amb allò que ja no tenia cap utilitat, tant s’hi valia si es tractava d’unes oliveres, com d’unes fanecades de terra a la Ribera de Cabanes. ¿Qui podia tindre cap inquietud, problema moral o preocupació per deixar perdre uns arbres del secà o uns terrenys del regadiu que ja no servien per a gaire?. ¿Qui era capaç al si d’una familia de llauradors de plantejar el dilema que suposa defensar el patrimoni col·lectiu envers el patrimoni privat d’uns camps i d’uns arbres?. Certament, i encara que a hores d’ara la situació comença a ser una mica diferent,  ben pocs s’hi varen plantejar l’atac al medi i al patrimoni natural i paisagístic que implicava tant l’arrancament d’un grapat d’oliveres, com la conversió dels antics horts de tarongers en cement, en més cement i més formigó del que ja teníem.

Les coses, però, sembla que han canviat els darrers anys. Per una banda la legislació i les sancions s’han endurit per a qualsevol agressió a arbres de més de 350 anys; i per altra, s’ha produït l’arribada d’una nova generació de llauradors a la comarca amb una estima indondicional per la terra i per l’herència rebuda. Gent que els darrers anys que se n’està ocupant de posar en valor un patrimoni que teníem ací, al costat de casa i del que quasi ni ens havíem assabentat de la seva existència;  de recuperar l’aspecte dels bancals i conreus abandonats i la productivitat de molts arbres. A més a més, alguns han decidit arriscar-se amb accions d’empreniment; tant a nivell de producció i comercialització del propi oli de les oliveres mil·lenàries, com de difusió del que representa un paisatge únic al món, que també per la seva ubicació entre les muntanyes d’Els Ports i Morella, i el Baix Maestrat i Peníscola, hauria de tenir unes magnífiques possibilitats a nivell turístic. De la qualitat del film no en sabem res a hores d’ara els qui no l’hem vist, però de debò que està suposant un ajut inestimable per a remoure unes quantes conciències i per a conèixer, mitjançant una història que ben bé podria haver-se donat a la realitat, com de miserable arriba a ser l’espècie humana amb l’entorn a canvi d’un grapat de milers d’euros.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per rogermira | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent