Publicat el 31 de maig de 2016

La sega: maquis i repressió franquista a les muntanyes de Castelló

maquis87

Diuen que en Martí Domínguez ha aconseguit narrar amb aquest llibre allò que els tractats d’història no aconseguiran mai explicar. Si atenem a com de vívida, autèntica i creïble resulta aquesta història d’una família de masovers de les muntanyes de Castelló, que en el context de la postguerra tracta de sobreviure entremig de la coacció diària de la Guàrdia Civil i un escamot de guerrillers, potser ens adonarem de què sí, de què la història l’escrigueren les víctimes, els repressors, però també un grapat d’herois valerosos i insensats que hom conegué com els maquis. Perquè a banda d’aquell personatge misteriós conegut com “La Pastora” i originari de la comarca de Els Ports, el ben cert és que hi hagueren algunes dotzenes més d’homes malvestits i mal armats, que forjaren un grapat de llegendes i que passaren també més d’una dècada de resistència a les serralades de l’Alt Maestrat i de l’Alcalatén, vivint com a vertaders salvatges, dormint de manera itinerant en coves o al ras, alimentant-se d’allò que els donaven els masovers col·laboracionistes i finançant-se amb uns quants segrestos o assalts a mà armada. Bandolers de sensibilitats comunistes o anarquistes que sovint es barallaven, mataven i traïen entre ells; i que il·lusòria i innocentment albiraven l’arribada de reforços internacionals o l’èxit d’accions com frustrada invasió de la Vall d’Aran en aquella suïcida Operación Reconquista impulsada pel PCE juntament amb la resistència francesa.

En aquest context l’autor se serveix dels ulls i la veu d’en Goriet, un infant que ha vist com els civils s’han endut el pare i no l’ha tornat a veure més; i que, acorralat pels fets que li toca viure, creix i madura ràpidament mentre ensopega amb la duresa del que suposa la mateixa vida al mas i amb temes més universals com ara la mort, la violència i la brutalitat injusta i desmesurada, la religió, l’amor -i també el desamor-, el sexe, la incertesa i la fragilitat de la vida, o l’interés per la natura; un fet aquest darrer en el qual Domínguez fa palesa durant el relat de la seua vessant de científic i naturalista, ja que les descripcions de tot tipus de plantes i animalets de les nostres muntanyes són especialment abundants i exquisides.

Notòria és també d’altra banda la barreja d’espais físics imaginaris amb altres de debò no resultaran gens estranys per a lectors i excursionistes que coneguen mínimament alguns indrets dels voltants del Massís del Penyagolosa, apareguent topònims de masos, barrancs i cingles que no fan sinó aportar una dosi afegida de realisme a tota la història. El propi Mas del Saüquer per on discorre la major part de la novel·la, és un conegut mas ubicat en algun lloc entre el Pla de la Creu i el municipi de Vistabella del Maestrat. A la llista de topònims i indrets diguem-ne que familiars, hi conviuen uns protagonistes -sovint personatges arquetípics com ara el retor, el mestre, el botiguer o l’apotecari- batejats literàriament amb un grapat de noms propis ben característics i distintius de pobladors passats i presents d’alguns d’aquells masos i els seus municipis adjacents. En alguns dels diàlegs es tracta d’uns personatges que ens obsequien amb un registre molt propi d’un valencià que encara es gasta entre els pocs habitants que queden a les zones més altes de l’Alcalatén; i que està farcit, en el cas del relat que ens ocupa , d’un munt d’elements etnològics –estris del camp, de la cuina , de la matança, etc.- que, a sobre de mostrar-nos la riquesa del lèxic d’aquesta part del territori, ens transmet de manera didàctica moltíssima informació sobre els costums i les formes de vida de la gent de les comarques de l’interior del País Valencià durant els darrers dos-cents cinquanta o tres-cents anys. Curiosa i emocionant al bell mig de tanta tragèdia resulta l’aparició d’un filòleg amic del mestre i que s’anomena Don Carles ( en referencia evident a Carles Salvador) i que li recorda al jove protagonista que la llengua és com un ésser viu que cal estudiar i estimar, i que entre tots hem de salvar perquè les paraules no desapareguen.

La novel·la ha estat recentment guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana d’aquest any, just reconeixement a una obra que ens commou ja des de l’inici i que ben aviat ens deixa ben clar que estem abocats a un final tan emotiu com trist, dibuixant-nos també a la perfecció la ratlla que separa el passat recent de la vida rural amb el progressiu i massiu abandonament dels masos i bancals de les nostres muntanyes.

(Ressenya publicada SAÓ el 25 de maig  del 2015)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per rogermira | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent