Castelló de la Plana. Estiu de 1940.
L’home del que parlo és el meu avi Miguel i la foto està pressa a l’antiga presó de Castelló el mateix 1940. Era advocat, catòlic, culte i demòcrata, i morí molt jove, un parell d’anys abans de nèixer jo. A l’inici del mateix any havia gosat defensar al jutjat un client seu republicà. Republicà de pensament i innocent de qualsevol delicte o crim com posteriorment va quedar provat. Pocs dies abans de desposar-se va rebre al despatx una notificació informant-li de que havia de presentar-se ràpidament al jutjat. Ho feu el divendres 5 de Juliol, tot just el dia anterior a la celebració, i el secretari del jutjat li digué que es casara tranquil·lament i que gaudira immediatament del viatge. Que ja tindria temps de passar per allà a la tornada. Conta l’àvia, que tot just acaba de fer 97 anys, que l’avi era un home cabut; i que el dilluns següent a prendre matrimoni va desobeir les recomanacions del senyor secretari i es presentà al jutjat a veure què hi havia de lo seu. Del jutjat el dugueren a la presó i ja no va tornar a eixir en els 9 mesos següents.
Allà va passar el viatge de noces i allà escrivia puntualment el seu diari, els seus poemes majoritàriament d’amor, i els seus dibuixos. Recorde haver vist aquella presó de menut. L’antiga presó model de Castelló havia estat construïda l’any 1887 i fou derribada a meitat dels anys 80. Els diumenges anava caminant a l’Estadi de Castàlia i sovint passava per davant d’un edifici que aleshores quedava prou cèntric i que tenia un aspecte deteriorat i brut. Recorde també que l’immoble semblava quasi redó -possiblement de planta octogonal- i que tenia tres o quatre altures, amb un teulat de color fosc. Recorde les finestres i els seus barrots, i la por que em feia haver de passar a escassos metres d’un edifici brut, fosc, aparentment poc saludable i on devien viure un grapat de criminals. No vull imaginar, però, en quines condicions de salubritat degué estar aquell jove advocat entre el 1940 i el 1941 malgrat que no són gaire difícils d’imaginar.
Conta l’àvia també, que per tal de compensar aquelles estretors tots els dies caminava fins al centre penitenciari acompanyada de la minyona amb un cabàs atapeït de viandes i queviures i que tenía bastant de temps per fer el bis a bis . Tanmateix recorda que el personal de la presó era generalment amable i comprensiu car tothom era molt conscient de que els seu marit era absolutament innocent.
No fa molt un oncle va trobar la fotografia que il·lustra aquest article en alguna d’aqueixes estranyes publicacions que fa la Diputació Provincial i ràpidament va reconèixer son pare allà dempeus amb els companys, darrere dels militars (asseguts) responsables del centre. Una única foto que ha portat molts records a tota la família perquè a l’abuelo Miguel no l’he conegut però sempre l’he tingut molt present. Un home bo represaliat per la dictadura quan s’hi disposava a viure un dels moments més plàcids de la seva existència. Un professional liberal d’èxit, respectat i admirat, que tocava el violí i estimava la literatura; i que els dissabtes de matí agafava el cotxe i viatjava a València per tal de participar a les tertúlies que a l’Ateneu Mercantil celebràven grups de demòcrates, monàrquics i republicans dels anys 50 i 60. Fins i tot fou un dels primers castellonencs que va adquirir un exemplar de Nosaltres els valencians. Ell el tenia a la seva prestatgeria i dubte que molts altres castellonencs el tingueren en aquell moment. 73 anys més tard, l’àvia, catòlica, apostòlica , romana, i de missa diària, encara no ha pogut oblidar el que li feu el franquisme.
Recorde perfectament l’edifici que descrius, i recorde com a meitat dels 70 hi van fer una vaga demanant amnistia. Llençols a les reixes de les cel·les, parlant de llibertat. Crits. I per la nit, crits que jurariem que eren la resposta a una palliça.
Al mig del pati, a peu de terra, hi havia una garita amb un “girs” que suplementava les quatre dels costats. Un dia d’aquells de la revolta, uns presos van arribar a la garita i li van botar foc amb el “gis” dins. Es va muntar un gran enrenou. La policia armada, que tenia la caserna pared per pared amb el pati de la presó el van poder treure viu. Carreres, colps de porra. Pots de fum, que els presos agafaven amb samarretes convertides en guans i les llençaven per dal del mur a la Ronda Magdalena…
Uns deu anys després em van enviar a Àfria a fer la mili. Quan vaig tornar mesos més tard, des del taxi, vaig vore que la presó ja no hi era. La vella presó havia estat substituida per una “institució penitenciària” a la Carretera de l’Alcora.