Llegir, hàbits, xifres

Fotografia de Marcelo Aurelio

En obsequien estos dies els mitjans amb una d’aqueixes enquestes o estadístiques que, de tant en tant,  algún organisme o observatori  se n’ocupa de fer per tal de valorar els aspectes més diversos d’aquesta societat en la què vivim , i observem –alguns més estupefactes i altres ja no tant– que el 40% dels espanyols no lligen mai o no han llegit mai cap llibre, la qual cosa em fa a mi que és un tant complicada de determinar. Perquè clar, si més no, esgarrifaria un tant assumir que el personal haja pogut passar per primària sense haver-se empassat ni que siga una versió infantil del Lazarillo,del Quixot o del TirantQuan jo feia primària o secundària, tot i que els meus progenitors se n’ocupaven de rermarcar el poc que ens manaven comparativament amb els seus temps,  recorde sempre tindre un grapat de lectures obligades i compulsòries, de treballs que entregar dintre d’un termini. Ara, acostume a acompanyar  dues filles pre-adolescents, en les seves lectures, reculls i primeres crítiques literàries. I material, malgrat que al meu parer no el suficient, en tenen per anar fent .He de matisar, però, que gaudeixo moltíssim fent-los costat a l’hora de fer els treballs o abans de picar-los a l’ordinador, però la tasca en si mateixa de fer-les seure a llegir em costa una mica massa. O una miqueta més del que jo m’estimaria vista l’addició que, també elles, comencen a tindre als mòbils i a les xarxes. Fa tres dècades els meus pares devien de jugar amb alguna ventaja comparativa, ja que possiblement baixar al jardí a pegar patades a un baló o a rodar en bicicleta, no suposaven l’entrebanc inmens que provoca la toxicitat que desprenen els aparells que inunden les nostres vides i que acaben per fer-nos perdre més i més temps estúpida i innecessàriament a tots.

Potser en estos anys d’atordiment tecnològic on tothom passa excessives hores connectat a ordinadors, tablets i telèfons intel·ligents carregats de xarxes socials, youtubes , whatsapps i fotografies retocades, seria convenient que des del propi sistema educatiu es redoblaren esforços per fomentar uns hàbits de lectura pràcticament circumscrits a les assignatures de lllengua i literatura; i que, per exemple, podrien estendre’s ja des de ben aviat als camps de les ciències socials o la pròpia història. Possiblement el coneixement de les més diverses matèries s’assimilaria amb més naturalitat mitjançant la lectura, que estrictament des dels temaris més indigestos i farragosos, O hi farien una tasca esplèndida com a complement. Són coses necessàries i habituals a les universitats però diria jo que descuidades a les etapes primigènies de la formació i de les que només pretenc fer una proposició de manera un tant subjectiva.

Si la xifra aquesta del 40% de ciutadans que no llig, o no ha llegit mai, –la cosa no acaba d’estar clara del tot–,  és fins i tot més greu si ho comparem amb el 35% del què hi parlava el CIS en el 2015. És a dir, que percentualment encara llig menys gent ara, que un parell d’anys enrere, la qual cosa ens porta indefectiblement a pensar que les enquestes no són massa acurades, o que realment algo no acaba de fer-se bé  al respecte des de els nostres sistemes educatius. Fins i tot a pensar que, efectivament, l’ús i l’abús de les noves tecnologies i la democratització de la wi-fi  estan acabant per menjar-se els pocs espais que els ciutadans concedien abans al paper i a la lectura. Però si fem una ullada a Europa, bàsicament a Centreuropa i els països nòrdics, aquesta darrera apreciació no acabaria de merèixer justificació alguna, car allà sembla que els propis avanços de les tecnologies de la informació han anat acompassats d’uns index de lectura certament consistents amb xifres d’allò més envejables i que haurien d’invitar-nos a reflexionar una miqueta als habitants del Sud.  La mitjana total dels europeus sí que han llegit un llibre almenys el darrer any, però si fem un aullada al Nord, allà la xifra passa a 5 llibres a l’any. I si en parlem de l’Alemanya de la Merkel, la xifra es dispara a 15 llibres a l’any entre un 50% de la població.

Una persona que llig acostuma a ésser més crítica amb ella mateixa i també amb la societat en la que viu; i una societat on l’hàbit de la lectura està més estés, acostuma a ésser també més exigent i , per tant, a gaudir de més capacitat per a progressar. Per això no és estrany observar com, a l’esmentada Alemanya, s’hi poden afegir un grapat de països amb un estat del benestar ben desenvolupat i algunes de les millors rendes per càpita del planeta, entre els que més han desenvolupat la lectura entre els seus ciutadans. Suècia, Finlàndia, Austria, Japó, Bèlgica, Irlanda, Canadà o Nova Zelanda en són solament alguns. I és que sóc de la opinió de que en aquest país hom acostuma a passar de puntetes pes respectius cicles de  primària, secundària i inclús universitaris, ja no sols sense assolir o desenvolupar l’hàbit de llegir, sinó sense també haver-se llegit allò que els temaris obliguen. La situació és greu i potser l’alumnat segueix observant les lectures com algo imposat i avorrit –reconec haver gaudit en esta vida prou més amb lectures que jo he triat, que amb algunes imposades– , però possiblement l’educador generalment es limita més a la seva feina i diguem que ordenar la lectura dels llibres assignats o recomanats al temari, que a mirar d’aprofitar per a vendre a l’alumnat tot el seguit de bondats i   aspectes positus que la lectura en general por tenir en la vida de les persones, des de l’esmentat pensament crític i reflexiu, fins l’augment de l’agilitat mental, passant pel potenciament de les habilitats comunicatives, l’expressió escrita, el nivell cultural i tantes altres. Llegiu més, possiblement un dia arribareu a ser millors persones.

 

 

 

La reforma de l’Estatut i la barrera del 3%

llei electoralA ningú escapa que una de les reclamacions històriques del valencianisme polític ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia, i més concretament dintre d’aquesta acció, modificar una llei electoral valenciana que fins ara ha estat tan injusta com antidemocrática. L’eterna barrera del 5% fou convenientment pactada fa 35 anys per la UCD i el PSPV en el fragor de la Batalla de València;  i la la radicalitat espanyolista i blavera d’un sector de la dreta local arrenglerada amb  el partit de Suárez i un PSOE estatal on el propi Alfonso Guerra feu ben palés que no permetria de cap de les maneres otro caso como el catalán, aconseguiren imposar la seva voluntat sense massa impediments. L’objectiu fonamental d’aquell primigeni Estatut passava per assegurar-se l’alternança de poder i barrar el pas a l’entrada de forces nacionalistes a Les Corts o, si més no, de partits de nova creació amb un suport moderat.

Si donem una ullada al Nord, ens adonarem que la pròpia ERC es movia en percentatges que a penes oscil·laven entre el 3,4% i el 3,7% als anys 80; que els totpoderosos i mediàtics Ciutadans d’un Rivera convenientment finançat que havia omplert els carrers de tanques publicitàries amb el cul a l’aire, es varen donar a conéixer ara fa una dècada amb a penes un esquifit 3%  -aproximadament 80.000 vots-, o que el creixent i dinàmic moviment de la CUP tampoc hagués tingut ocasió d’irrompre el 2012 en el panorama polític català amb les condicions que tenim al País Valencià.

Una fita destacable en estes quatre dècades de democracia és produí a la contesa nacional de l’any 2003, quan amb la llei electoral vigent, la voluntat de més de 200.000 valencianes i valencians va quedar fora de Les Corts Valencianes, ja que si la tanca hagués estat del 3% el Bloc Nacionalista Valencià haguera ja fet aparició a l’hemicicle amb el seu 4,77% i 4 diputats (també el 1999 amb el 4,60%), i la propia Unió Valenciana hauria tret 2. I no solament dues noves forces hagueren fet el parlament més plural, sinó que el propi Partit Popular no hauria obtingut eixe mateix any la majoria absoulta.

El 2006 Les Corts Valencianes treballaren en una reforma de l’Estatut que continuava mantenint el llindar del 5% però que obria les portes a que, amb una majoria qualificada –és a dir , el vot favorable de dos terços dels parlamentaris, o 66 dels 99 diputats- es pogués esmenar la llei electoral, i deu anys més tard, per a incredulitat d’un Partit Popular que s’imaginava etern, ens trobem amb un arc parlamentari on el PP suma 31 escons i la resta de forces 67, amb l’afegit d’una diputada no adscrita expulsada de Podem. Un fet a destacar en comparació a allò que ha significat la política valenciana les darreres dècades, és que 45 d’aquestos 67 escons pertanyen a forces relativament noves que atorguen a l’hemicicle valencià una pluralitat que no havíem vist mai reprsentada per un munt de veus i de matisos ideològics d’allò més divers i heterogeni.

I heus ací que apropant-mos a la meitat de la legislatura que començà el maig del 2015, caldria que Les Corts, mitjançant les tasques encomanades a la “Comissió especial d’estudi sobre la possibilitat d’una àmplia reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana” -poca broma amb el nom-, donaren un impuls tangible als treballs que tenen encomanats, car tots els partits llevat del PP havíen proposat en els seus programes eliminar la feixuga, injusta i poc democrática barrera del 5%. Més enllà de qualsevol valoració, dels interessos estrictament partidistes o  de les oscil·lacions en els percentatges de creixement o decreixement, s’hi troba la lleialtat amb els votants i la possibilitat per una vegada en la vida d’aprofundir en la qualitat de la democracia d’aquest xicotet país nostre, perquè si d’ací a la contesa electoral del 2019 no s’hi articulen els necessaris canvis en el nostre Estatut –més sostre competèncial, concert econòmic, comarcalització…- i molt especialment en l’abaixada de la barrera electoral al 3%, la decepció entre l’electorat afí al valencianisme esdevindrà considerable i el fracàs, per inacció, difícil de justificar.

 

 

(Article d’oinió publicat a la Revista Saó, 17/11/16)

 

 

NOMÉS ÉS NORMALITAT

Carles-Puigdemont-Ximo-Puig_1579052256_29047658_4000x2667I sembla que s’han reunit a València els presidents català i valencià en un clima de cordialitat i d’harmonia com poques vegades o ninguna havia succeït en la història d’aquesta jove democràcia nostra. I diu que s’han citat per a properes reunions semestrals, i que han fixat una mena d’agenda per a que el Corredor Mediterrani eixe que Brussel·les troba d’allò més lògic i normal i Madrid no, siga un dia una realitat. Fins i tot han parlat d’algo tan exòtic com la reciprocitat d’emissions entre les televisions i les ràdios d’una mateixa comunitat lingüistica. Inclús podrien haver-se compromés a treballar pel foment de les relacions comercials entre dos mercats veïns i absolutament naturals, separats solament per una línia imaginària i que s’han intercanviat productes i serveis des de fa segles. I sí, sembla que també han paralt de respectar les identitats i les voluntats i els desitjos de llurs pobladors.

Qui sap si a l’endemà d’una esperançadora cimera que solament el pas del temps ens dirà si més enllà de tots estos bons propòsits ha estat realment profitosa, Bonig –ja no tenim Rita, ni tenim Rus ni tampoc cap baró territorial amb el pes suficient per amollar alguna de grossa– o algú de la seva tropa gosaran alçar-se amb la deterninació suficient per sacsejar el vesper d’aquell anticatalanisme ranci i ferotge que acostumava a cohesionar i envalentonar una clientela que a hores d’ara s’hi troba impotent, farta i desesperançada mentre clapoteja l’aigua en la foscor. I tot açò tan complicat, sols es correspón a allò que hauria d’haver estat lo habitual i lo normal des de sempre entre els governants d’un parell de trossos de terra limítrofs del Meditrerrani Occidental que durant segles han compartit un munt de coses i d’interessos comuns.

Perquè més enllà de polítiques, ideologies i sensibilitats, s’hi troben la normalitat, el progrés i la defensa dels interessos de tota una societat que t’ha triat i que et paga precisament per a que te n’ocupes del seu futur i del seu benestar. I aquells –més aviat el que queda ja d’aquells– que cimentaren els seus èxits electorals en l’agitació, la manipulació, l’odi i, sobretot, la corrupció i els interessos privatius durant vint anys, podran dedicar si volen els seus esforços a embolicar la troca durant uns dies. Però seran esforços estèrils, vans i improductius, perquè senzillament ja ningú els hi creurà.

La sega: maquis i repressió franquista a les muntanyes de Castelló

maquis87

Diuen que en Martí Domínguez ha aconseguit narrar amb aquest llibre allò que els tractats d’història no aconseguiran mai explicar. Si atenem a com de vívida, autèntica i creïble resulta aquesta història d’una família de masovers de les muntanyes de Castelló, que en el context de la postguerra tracta de sobreviure entremig de la coacció diària de la Guàrdia Civil i un escamot de guerrillers, potser ens adonarem de què sí, de què la història l’escrigueren les víctimes, els repressors, però també un grapat d’herois valerosos i insensats que hom conegué com els maquis. Perquè a banda d’aquell personatge misteriós conegut com “La Pastora” i originari de la comarca de Els Ports, el ben cert és que hi hagueren algunes dotzenes més d’homes malvestits i mal armats, que forjaren un grapat de llegendes i que passaren també més d’una dècada de resistència a les serralades de l’Alt Maestrat i de l’Alcalatén, vivint com a vertaders salvatges, dormint de manera itinerant en coves o al ras, alimentant-se d’allò que els donaven els masovers col·laboracionistes i finançant-se amb uns quants segrestos o assalts a mà armada. Bandolers de sensibilitats comunistes o anarquistes que sovint es barallaven, mataven i traïen entre ells; i que il·lusòria i innocentment albiraven l’arribada de reforços internacionals o l’èxit d’accions com frustrada invasió de la Vall d’Aran en aquella suïcida Operación Reconquista impulsada pel PCE juntament amb la resistència francesa.

En aquest context l’autor se serveix dels ulls i la veu d’en Goriet, un infant que ha vist com els civils s’han endut el pare i no l’ha tornat a veure més; i que, acorralat pels fets que li toca viure, creix i madura ràpidament mentre ensopega amb la duresa del que suposa la mateixa vida al mas i amb temes més universals com ara la mort, la violència i la brutalitat injusta i desmesurada, la religió, l’amor -i també el desamor-, el sexe, la incertesa i la fragilitat de la vida, o l’interés per la natura; un fet aquest darrer en el qual Domínguez fa palesa durant el relat de la seua vessant de científic i naturalista, ja que les descripcions de tot tipus de plantes i animalets de les nostres muntanyes són especialment abundants i exquisides.

Notòria és també d’altra banda la barreja d’espais físics imaginaris amb altres de debò no resultaran gens estranys per a lectors i excursionistes que coneguen mínimament alguns indrets dels voltants del Massís del Penyagolosa, apareguent topònims de masos, barrancs i cingles que no fan sinó aportar una dosi afegida de realisme a tota la història. El propi Mas del Saüquer per on discorre la major part de la novel·la, és un conegut mas ubicat en algun lloc entre el Pla de la Creu i el municipi de Vistabella del Maestrat. A la llista de topònims i indrets diguem-ne que familiars, hi conviuen uns protagonistes -sovint personatges arquetípics com ara el retor, el mestre, el botiguer o l’apotecari- batejats literàriament amb un grapat de noms propis ben característics i distintius de pobladors passats i presents d’alguns d’aquells masos i els seus municipis adjacents. En alguns dels diàlegs es tracta d’uns personatges que ens obsequien amb un registre molt propi d’un valencià que encara es gasta entre els pocs habitants que queden a les zones més altes de l’Alcalatén; i que està farcit, en el cas del relat que ens ocupa , d’un munt d’elements etnològics –estris del camp, de la cuina , de la matança, etc.- que, a sobre de mostrar-nos la riquesa del lèxic d’aquesta part del territori, ens transmet de manera didàctica moltíssima informació sobre els costums i les formes de vida de la gent de les comarques de l’interior del País Valencià durant els darrers dos-cents cinquanta o tres-cents anys. Curiosa i emocionant al bell mig de tanta tragèdia resulta l’aparició d’un filòleg amic del mestre i que s’anomena Don Carles ( en referencia evident a Carles Salvador) i que li recorda al jove protagonista que la llengua és com un ésser viu que cal estudiar i estimar, i que entre tots hem de salvar perquè les paraules no desapareguen.

La novel·la ha estat recentment guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana d’aquest any, just reconeixement a una obra que ens commou ja des de l’inici i que ben aviat ens deixa ben clar que estem abocats a un final tan emotiu com trist, dibuixant-nos també a la perfecció la ratlla que separa el passat recent de la vida rural amb el progressiu i massiu abandonament dels masos i bancals de les nostres muntanyes.

(Ressenya publicada SAÓ el 25 de maig  del 2015)

Oliveres mil·lenàries

camioolivera

D’uns dies ençà i arran de la presentació a Sant Mateu (Baix Maestrat) de la pel·lícula de la directora madrilenya Icíar Bollaín, “El olivo”, està parlant-se moltíssim als mitjans de les oliveres mil·lenàries del Maestrat i particularment dels avatars i ensurts que aquestos fabulosos arbres han patit els darrers anys per aquelles contrades. D’oliveres hi ha al món un grapat de  tipologies i varietats que fins i tot s’hi poden trobar ara mateix a llocs tan dispars com els Estats Units, Ucraïna, Austràlia o Azerbajan, encara que els conreus més extensos s’hi circumscriuen a diversos indrets de la conca del Mediterrani, més concretament a aquelles regions de clima temperat on els romans i àrabs desenvoluparen l’agricultura durant segles. A l’estat espanyol la producció es concentra en més d’un 80% en la immensitat dels latifundis d’Andalusia des d’on fins i tot s’hi exporta l’oli d’oliva a dojo cap a Itàlia, on els mestres del màrqueting, el packaging i el merchandising se n’ocupen de comercialitzar-lo a bon marge i com a propi arreu del món. Tanmateix,i sense haver vist encara la pel·lícula, l’objecte del film de Bollaín no es centra en destacar les propietats alimentàries o sanadores de l’oli d’oliva o el funcionament i les ubicacions geogràfiques dels conreus arreu, sinó més aviat sembla que pretén fer palesa de dos missatges potents i concrets: primer, ressaltar la bellesa egrègia, incomparable dels arbres d’una comarca ben singular; i segón, denunciar unes pràctiques (també) comercials que suposen més aviat un espoli, una agressió i un atac al patrimoni agrícola, natural i paisagístic dels valencians i de la Humanitat sancera per extensió.

Fa uns anys acostumava a viatjar a França quasi tots els mesos i en més d’una ocasió vaig ensopegar o em vaig creuar amb camions “amb plataforma” on lligades amb cordes i corretges s’hi recolzaven de gaidò una o vàries oliveres enormes. Recorde un colp fer un adelantament aproximadament a l’alçada de Sète a una mena de comboi de dos tràilers alemanys amb remolc que carregàven cinc o sis oliveres entre tots dos. Arbres bellíssims de troncs gruixuts i ramificats, arrancats amb més o menys esme de soca-rel del lloc on havien estat plantats possiblement alguns segles  o fins i tot alguns mil·leni enrere. Exemplars que, a canvi de vàries desenes de milers d’euros, caminaven cap a una destinació incerta i complicada per a la seva supervivència: tal vegada serien replantats al bell mig d’una rodona de Düsseldorf o tal volta acabarien fent bonic a l’entrada d’alguna companyia de la rodalia de Berlín, on  sens dubte i per acabar-ho d’arrodonir el propietari ordenaria  podar les branques i fullam al seu gust, és a dir,  d’alguna manera estilosa, coenta i horripilant. Oliveres convertides en simples capricis per a rics, estant un cas paradigmàtic a l’estat espanyol la col·lecció de més de 500 exemplars que acumulava el difunt Emilio Botín en alguna d’eixes finques que els milionaris tenen per mostrar orgullosament a les seves amistats. Uns arbres tenien eixa destinació i d’altres feien punta, per conductes sovintment il·legals, en alguna fusteria que els reconvertiria en valuoses taules, portes o boiseries de fusta mil·lenària d’olivera. Abandonaven de manera sobtada i violenta (fins i tot a la pel·lícula sembla que no s’hi han atrevit a arrancar un arbre de veritat i n’han manat fer una imitació de fibra de vidre a Barcelona) uns bancals on diverses generacions de cuidadors se n’havien ocupat d’ells, de veure’ls créixer junt als companys de bancal i de filera, de podar-los amb delicadesa, de mantindre’ls productius, de birbar les males herbes i la brossa de la soca, i també de llaurar o aplanar el terra mà, o amb una xaruga tirada per alguna somereta, per un matxo o, arribats al segle XX, per un poderòs tractor.

Olivos-Milenarios
De l’allau de notícies i informacions sorgides m’ha cridat l’atenció molt especialment el comentari d’uns experts en un reportatge radiofònic: a banda de ser eixos arbres forts i resistents al pas del temps i a vendavals, tempestes, inundacions i cicles de sequera, les oliveres diu que han desenvolupat també la capacitat de comunicar-se les unes amb les altres. Si més no, amb les companyes de bancal o amb aquelles que els hi queden més a prop; i així quan els animals s’acosten a menjar, estimulen les fulles de manera que s’hi produeix una mena de reacció química que els hi dona un gust extremadament amarg i desagradable, la qual cosa provoca que aquelles bèsties que han gosat fer un tast de les fulles, eviten fer un mos als demés arbres del voltant. Però l’espècie poderosa i resistent que suporta com cap altra el pas des segles i que d’alguna manera protegeix els seus iguals amb un instint de supervivència portentós, res no ha pogut fer davant la cobdícia innata de la condició humana. L’afany per ingressar unes substancioses quantitats de diners (cinquanta, seixanta, setanta-mil euros per un arbre “bo”) a canvi de lliurar-se d’uns arbres que sovint s’hi troben en bancals mig abandonats, teòricament per vells i poc productius, ha enfrontat famílies senceres al Maestrat de la mateixa manera que ho feu just abans de la crisi la bombolla immobiliària a molts indrets de la costa valenciana. L’anhel de guanyar uns diners amb allò que ja no servia, amb allò que ja no tenia cap utilitat, tant s’hi valia si es tractava d’unes oliveres, com d’unes fanecades de terra a la Ribera de Cabanes. ¿Qui podia tindre cap inquietud, problema moral o preocupació per deixar perdre uns arbres del secà o uns terrenys del regadiu que ja no servien per a gaire?. ¿Qui era capaç al si d’una familia de llauradors de plantejar el dilema que suposa defensar el patrimoni col·lectiu envers el patrimoni privat d’uns camps i d’uns arbres?. Certament, i encara que a hores d’ara la situació comença a ser una mica diferent,  ben pocs s’hi varen plantejar l’atac al medi i al patrimoni natural i paisagístic que implicava tant l’arrancament d’un grapat d’oliveres, com la conversió dels antics horts de tarongers en cement, en més cement i més formigó del que ja teníem.

Les coses, però, sembla que han canviat els darrers anys. Per una banda la legislació i les sancions s’han endurit per a qualsevol agressió a arbres de més de 350 anys; i per altra, s’ha produït l’arribada d’una nova generació de llauradors a la comarca amb una estima indondicional per la terra i per l’herència rebuda. Gent que els darrers anys que se n’està ocupant de posar en valor un patrimoni que teníem ací, al costat de casa i del que quasi ni ens havíem assabentat de la seva existència;  de recuperar l’aspecte dels bancals i conreus abandonats i la productivitat de molts arbres. A més a més, alguns han decidit arriscar-se amb accions d’empreniment; tant a nivell de producció i comercialització del propi oli de les oliveres mil·lenàries, com de difusió del que representa un paisatge únic al món, que també per la seva ubicació entre les muntanyes d’Els Ports i Morella, i el Baix Maestrat i Peníscola, hauria de tenir unes magnífiques possibilitats a nivell turístic. De la qualitat del film no en sabem res a hores d’ara els qui no l’hem vist, però de debò que està suposant un ajut inestimable per a remoure unes quantes conciències i per a conèixer, mitjançant una història que ben bé podria haver-se donat a la realitat, com de miserable arriba a ser l’espècie humana amb l’entorn a canvi d’un grapat de milers d’euros.

BARRACONS

barracons
Hivern de 2011. Un dia lleig, fred i humit. Eren les 08:45 del matí i juntament amb el diputat Pañella i la llavors secretària local Brancal, em vaig allargar a un col·legi de l’extraradi de Castelló per saber de primera mà que eren els “barracons”. En arribar-hi a la tanca que separava el CEIP Benadressa de la carretera, un nodrit grup multiracial de nens i nenes vigilats per pares i iaios aguaitaven l’arribada de la brigada municipal. Havia plogut a bots i barrals la nit anterior i aquell “pati” que calia travessar fins als “aularis” era un toll enorme d’aigua, fang, pedres i fullaraca diversa. A banda d’això, i tips de mentides i promeses per part de la Conselleria d’Educació, havien decidit manifestar-se amb un grapat de xiulets i un parell de pancartes mal fetes. En acabar la concentració vàrem seure a fer un cafetó a l’antiga “Venta de Ximo” amb membres de l’AMPA i ens explicaren que aquells indignes containers-barracons portàven allà vuit anys; i que des de feia quatre tenien la promesa de Conselleria per construir un centre nou i en unes condicions mínimament dignes. El cost era aproximadament de 3 milions d’euros i el nou centre fou inaugurat finalment el 2014.

Durant molts anys, massa anys, algú va fer negoci amb els contractes dels barracons i amb la renovació dels mateixos, sense amoïnar-se el més mínim de que generacions sanceres de xiquets completaren tot el cicle de primària en aquella mena de contenidors marítims de quaranta peus. Ara per fi, comença a surar la brossa, i ens estem assabentant del fabulòs negoci que feien amb allò i de que algú es degué de repartir el botí que representaren uns sobrecostos de 1.000 milions d’euros (a 3, 4, 5 milions per col·legi, ¿quants més es podrien haver fet de nous?) des de 2001. Però per a la societat valenciana el cost final serà molt més greu i caldrà afegir-hi els 2.800 milions que per a la Generalitat tindrà el procés de liquidació de la societat, i finalment del deute d’altres 1.734 milions que caldrà assumir. Milers de milions de bony, milers de milions de negoci mentre s’hi jugava amb la qualitat (i la salubritat) de l’ensenyament dels nostres menuts i amb les preocupacions dels seus pares,

Tota una “manera-de-fer” i d’entendre la politica que, un colp més, esclata pels aires. I no en sabien res.

Jo també sóc europeu

paris2

Hui, supose que una miqueta com tants, em sent una miqueta parisí. Vull titular aquesta entrada al bloc fent palés algo tan senzill com que, a banda de valencià, també em sent profundament europeu. I és així perquè em sent hereu de tot allò positiu que Europa ha aportat durant segles a Occident, al món i al progrés. Al desenvolupament de la cultura i de la ciència; a l’expansió del coneixement i del pensament crític o a la posada en valor dels Drets Humans i la solidaritat entre ciutadans i pobles. En resum, crec que necessitaríem unes quantes pàgines per a fer un repàs a les aportacions que Europa (també la tradició judeo-cristiana) i els europeus han fet per a la construcció d’aquesta mena de societat de benestar en la què, malgrat la crisi ens afecta des del 2007, gaudim d’un nivell de vida fabulòs i envejable en comparació de molts altres indtrets del planeta. I a banda d’això i front al què hi pensen alguns companys de l’esquerra valenciana, catalana o espanyola; em sent còmode vivint en aquesta societat de moneda comuna que comparteix un espai on circulen el pensament, les persones i les mercaderies lliurement, i on segurament hi conviuen també algunes de les democràcies més sòlides del planeta.

Hem desdejunat tots amb les colpidores notícies de l’assassinat indiscriminat de vora a 130 persones, 130 parisins, 130 europeus, que han perdut la vida mentre gaudien a diversos llocs d’esplai a mans d’un terrorisme islàmic que no discrimina entre races, religions, edat i condició social; i que pretén estendre la barbàrie i la por per tot arreu. L’atemptat ens ha sacsejat al mateix nivell que ho feu el d’un 11-S del 2001 on tots recordem on estàvem i què hi feiem, o també ens ha fet passar pel cap les imatges del dels trens de Madrid de 11-M de 2004 en aquella dramàtica vespra d’eleccions on van morir 193 persones i del que algú miserablement va voler vincular durant anys amb la ETA i el partit socialista, ja no pel pur negoci de tractar de vendre més diaris, sinó per mirar d’influir la polític estatal. L’atac s’ha produït a Paris i per a mi és quasi igual que si hagués tingut lloc a València, a Barcelona o a Castelló. A qualsevol centre comercial, estadi o lloc d’esplai d’ací a prop. O a un tren rodalies que baixa camí de la capitl atapeït d’estudiants les vesprades de divendres.

La nostra simple condició d’europeus ens fa igual de vulnerables, de dèbils, d’impotents davant la barbàrie islamista i m’aborrona llegir a polítics i gent coneguda a la xarxa o en articles d’opinió que aquestes coses es produeixen perquè Europa no fa sinó que recollir de tornada els fruits d’allò que va sembrar amb el colonialisme de tants segles i coses per l’estil, mirant de posar damunt del tauler que es tracta més aviat d’una qüestió política o de revenja que no pas un tema de pur fanatisme religiós que està vist que difícilment es pot solucionar mitjançant la diplomàcia, l’acció política, el diàleg o la negociació. És absolutament terrible i surrealista pensar que hi haja gent a prop nostre que pensa en eixos termes, i més repugnant encara és llegir allò què escriuren mirant de trobar una justificació, perquè a hores d’ara -mentre centenars d’amics i els familiars dels innocents als qui se’ls hi ha arrabassat la vida s’apreseten a preparar el seu soterrament i a mirar de passar la resta dels seus dies estabornits i colpejats per la tragèdia- hi haurà un grapat de persones en algún lloc d’Aràbia Saudí, de l’Irak, de Syria o de l’Afganistan celebrant que els seus companys o els seus fills hauran entrat al Paradís, estaran ja gaudint dels beneficis de les 72 verges que els esperen a cadascú, i beuran per fi d’aquells manantials on l’aigua fa gust mel i a vi que no embriaga.

És tacta de religió i és pitjor que ideologia. I aquests bàrbars sangunaris i el seu terror pretenen condicionar la vida dels ciutadans dels seus països d’orígen, però també les dels europeus i les dels occidentals en general per tal de que eixe sentiment atàvic que és la por s’instal·le ben a dins de nosaltres. Ho varen fer l’11-S, l’11-M, amb els atemptats al metro de Londres o recentment amb l’avió que va despegar plé de turistes de Sharm El-Sheik. De debò que un atac brutal com aquest en el mateix cor de la vella Europa remourà conciències davant un problema que ve de llarg i dissortadament va per a dècades; i qui sap si s’hi produiran en un futur pròxim accions militars -cadascú que pense si es podran o no justificar- envers un Estat Islàmic que més enllà de la Sharia pretén estendre arreu la cultura de la por, la sang i la violència; és a dir, allò tan antagònic a aquella pretesa religió de pau a la que fa referència el propi l’Alcorà. Sóc un europeu que ha gaudit -i en seguiria gaudint cada any- en moltíssimes ocasions de l’hospitalitat del món àrab, de la seva cultura, tradicions, deserts i monuments. La frustració i la tristessa davant el terror que ISIS tracta d’imposar tant al si d’aquelles societats com arreu del món és d’aquelles que es fan difícils de païr.

Pensar a llarg termini

long term
Durante la pasada semana el Bloc llevó a cabo mediante referéndum un ejercicio de democracia interna que ha conducido a sus bases a tomar una posición clara ante el discutido pacto con Podemos de cara a las elecciones Generales de diciembre y que tanto viene dando que hablar desde principio del verano. Una votación en la que, pese a que la participación apenas ha llegado al 51%, ha quedado patente que una amplia mayoría de la militancia es contraria a cualquier tipo de acuerdo con la formación de Pablo Iglesias sencillamente porqué, pese a que pueda haber algunas coincidencias en aspectos programáticos, Compromís ya ocupa por sí mismo en el País Valenciano ese nuevo espacio de ruptura. Y lo ha ocupado por méritos propios tras años de trabajo de sus afiliados y simpatizantes, tras años de buen trabajo de su grupo parlamentario en Les Corts y después de labrarse y dotar de contenido a un espacio propio que se sitúa en la protesta, pero que lo hace en clave valenciana.

Algunas voces favorables al pacto argumentan que es necesario pues hay que superar a toda costa al PSOE (y también al PP!) . Que supone demasiado riesgo que el propio Podemos te pueda pasar. Incluso que un PSOE venido a menos te vuelva a tomar distancia. Soy de los que cree en el largo plazo. Y los cimientos de la propia coalición han de seguir fortaleciéndose puesto que mucho del voto recibido en mayo no se ha consolidado plenamente. Y dudo que se consolide si se decide pactar con Podemos y no solamente porqué para algunos estarías renunciando a los orígenes o a la “obediencia nacional”, sino también porqué estás pactando con alguien que trata de amortiguar su caída a toda costa mediante pactos territoriales donde apenas tiene base.

La sensación de que se está haciendo política desde aquí y para la gente de aquí sin ninguna atadura con Madrid es la que prevalece en el imaginario colectivo y la que, sustentada por unos liderazgos mediáticos, ha hecho crecer a la coalición. Se ha consolidando un espacio propio en esta tierra donde cohabitan el Bloc, Iniciativa del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista y un sinfín de personas que se han ido sumando a la cooperativa política como adheridos o Gent de Compromís. Y es que el éxito radica precisamente en eso: en la transversalidad de un proyecto integrador. En un valencianismo progresista que siempre ha defendido la política hecha desde aquí y sin sumisiones a los partidos de corte estatal y que ha sido la primera voz que ha reclamado bien a las claras las mejoras en la financiación autonómica. En una fuerza que no ha dudado en señalar como de importante resulta el Corredor Mediterráneo para el futuro de nuestras pymes; o que, primero desde el municipalismo, y después ya desde Les Corts Valencianes se ha destacado por luchar contra la corrupción y las redes clientelares que los populares han venido tejiendo durante más de veinte años. También ha sido Compromís la primera formación que desde aquí luchó contra los desahucios y propuso alternativas; o se puso rápidamente al lado de las víctimas del accidente del metro de Valencia; o al reclamó una y otra vez los derechos de las personas dependientes, de los niños encerrados en barracones escolares. La gente ha visualizado esta continuada acción política y ha percibido qué formación se ha reclamado un día tras otro y con contundencia la necesaria transparencia que los ciudadanos venían exigiendo a las instituciones los últimos años.

Para apuntalar y reafirmar una progresión que ha llevado prácticamente a triplicar los porcentajes obtenidos en las Autonómicas de 2011, es absolutamente necesario continuar haciendo política en clave valenciana, desde aquí y para la gente de aquí. Acudir a unas elecciones Generales de la mano de Podemos es una aventura de demasiado riesgo puesto que ni se va a producir una suma aritmética de votos, ni se van a poner en común una serie de sensibilidades, de maneras de entender el funcionamiento de las organizaciones políticas o de concebir nuestras peculiaridades, nuestras problemáticas y nuestras prioridades presentes y futuras. Nuestro marco político es el País Valenciano, su gente, sus estructuras, su financiación, su territorio, su lengua, o su identidad; y por ello somos muchos los militantes y los simpatizantes que pensamos que no es viable ni es conveniente ligar el futuro inmediato de la coalición a una formación de corte estatal y crecida al calor de las televisiones que tiene como objetivo primordial colocar a su líder en la Moncloa. Compromís no puede defraudar a su militancia ni a sus nuevos electores, y la independencia y la valencianidad del proyecto han de seguir siendo valores referenciales para la consolidación del proyecto a largo plazo.

(Article publicat a Valencia Plaza 20.09.2015).

Trens

macedoniatrains

He passat una part considerable de la meva existència vivint a la vora de la via del tren i d’alguna manera he tingut ocasió de ser testimoni, possiblement no per estar usuari sinó per observador, de la seva evolució des dels anys 70 fins a ben a prop del 2000. Vaig créixer a un maset de “dalt la via” i la meva habitació estava a escassos trenta metres d’unes vies que desembocaven en l’antiga estació de Castelló. Per la fressa i els sorolls variats que emetien sabia perfectament com de lluny de casa hi eren, inclús de la pròpia estació. Sabia també quant de temps trigarien a passar, com de ràpids podien ser, si eren de mercaderies o de passatgers, i fins i tot si eren més antics o més moderns. Recorde com una vesprada li canviava la cara al Quiquet mentre estudiàvem a la saleta de casa. Els cristals de les finestres començaren a tremolar i el terra també hi vibrava. “Què és això? Un terratrèmol?”, em digué amb por mentre el sotrac (si ú no estava acostumat allò podia impressionar!) li canviava el color de la cara.

Llavors féiem la vida al jardí i també passejàvem en bicicleta per un carrer recte com una canya i sense a penes tràfic de 700 metres de llarg que tenia un pas a nivell a cada extrem i, on a una banda hi havia les cases i a l’altra, que diguem-ne era la de l’est, hi havia la clàssica tanca de formigó coronada amb una malla verda de ferro que Renfe degué construir per tot l’estat cap ala fi dels 60, la qual cosa ens permetia tindre un contacte visual permanent i quasi físic amb els trens. A banda de conèixer com éren pel soroll que feien i pel xiulit, també coneixia bastant bé els noms i unes formes geomègtriques que se’m van quedar gravades. Recorde el TER blau amb el sostre tirant cap a platejat amb el qual les meves tietes venien de València els caps de setmana, els primers Talgos, el rodalies, els de cotxes, es de containers o els borregueros amb vagons d’aquells marrons que a tantes fotos i pel·lícules hem vist i que, malgrat que jo els imaginava plens d’ovelles, no sé si realment portaven cap tipus de ramat. El de les 07:20h del matí que acostumava a fer-me de despertador i el que passava a les 22:50h per donar-me la bona nit. Trens i més trens direcció València o direcció Barcelona que circulaven per allà molt lentament; i que a l’estiu tornava a veure, aquest colp passant ràpid, per l’antiga via (hui via verda) que, a tocar de la mar, passava pel terme d’Orpesa.

Els trens supose que d’alguna manera han format part, ni que siga metafòricament, de tots nosaltres i tots hi tenim records. Si més no, han sigut part de la Revolució Industrial, de la colonització del Far West, de Sudamèrica o de l’Orient Llunyà; han sigut els actors principals de pel·lis memorables, d’històries d’amor i d’algunes novel·les històriques o de ficció, però també han estat protagonistes d’algunes fotografies colpidores de la història recent la Humanitat. Fotos en blanc i negre que ens recorden èxodes massius camí de Port Bou o d’Irún durant la Guerra Civil espanyola o d’altres més esgarrifadores encara que ens mostren milers de jueus amuntegats a Alemanya o a la França ocupada pels nazis, esperant per ser deportats cap als camps de concentració de Polònia.

La fotografia de Reuters triada per acompanyar aquesta entrada ben bé ens podria traslladar a altra època. Però és de les acaballes d’aquest estiu de 2015. Un tren gastat, vell i desmanegat de color vermell tirant a burdeus, amb una geometria i unes finestres em recorden les formes de l’antic TER que veia de menut. És a la frontera de Macedònia amb Sèrbia on s’ha produït un apilotament de persones sense precedents en les darreres dècades a l’Europa Occidental. Una mena d’embús on milers d’éssers humans provinents de països diversos no solament tracten de trobar una vida millor per a ells i els seus a l’estranger, sinó que fugen de la fam,de la misèria, del terror, de la pròpia por a una mort que els amenaça a diari i a totes hores. Fugen de Síria i d’una inacabable, incerta i inhumana guerra civil (cap guerra no deixa de ser cruel i inhumana, és clar) que dura ja més de quatre anys i que a banda de centenars de milers de víctimes mortals ha provocat que hi haja un nombre incontrolat de desplaçats que es calcula ja en milions de persones. Uns altres, però, han arribat també al mateix punt geogràfic després de pagar a màfies, creuar la mar o caminar per muntanyes, deserts i dreceres fugint d’altres països com ara Afganistan o Irak on el terror de l’anomenat Estat Islàmic els empeny a deixar els estudis, la feina, les persones estimades o el llogaret on van crèixer solament cercant una vida tranquil·la i digna a una Europa que es mira com acollir-los, o diguem-ho més col·loquialment, no sap com repartir-se’ls.

I és que els europeus tenim estes contradiccions, i mentre l’allargassada ombra de la xenofòbia torna a fer acte de presència davant una crisi migratòria que també porta a molts altres milers de persones a tractar d’arribar a la costa “europea” amb pasteres i pesquers que les màfies noliegen des de la costa de Líbia, altres com ara Dinamarca o Noruega (països de la ribera del Mediterrani de tota la vida), ens sorprenen amb el desplegament d’embarcacions i dispositius de rescat d’aquestes ànimes desesperades. I mentrestant la resta ací, a la fresca, mirant-nos amb impotència com d’aprop o de lluny ens queden tots aquestos drames.

El futur immediat de Compromís. (EL MUNDO ed.Castelló 8/8/15)

Mucho se viene escuchando y especulando en las últimas semanas alrededor de un posible pacto entre Compromís y Podemos de cara a las elecciones Generales que tendrán lugar a final de año. La formación de Pablo Iglesias pierde fuelle conforme pasan las semanas y su cúpula de gurús y politólogos se apresura a cerrar pactos con diversas fuerzas de ámbito territorial a fin de amortiguar la caída en la medida de lo posible o asegurarse los votos que a otros les ha costado un esfuerzo de años consolidar. Así pués, mientras en Catalunya ya se ha conformado la coalición “Sí que es pot”, que aglutinaría al propio Podemos, a EUiA y a una ICV que ha sufrido importantes escisiones a nivel interno, en un principio de cara a las elecciones catalanas del 27S y con toda probabilidad también de con la vista puesta en las Generales; en el País Valenciano las miras están puestas en seguir tejiendo complicidades con la formación que obtuvo el crecimiento más espectacular en los comicios autonómicos y municipales del pasado mayo. En aquellas elecciones Podemos esperaba convertirse, como poco, en la tercera fuerza del arco político valenciano. Los resultados sin embargo catapultaron a la formación que lidera Mònica Oltra a conseguir más de 450.000 votos, por los apenas 250.000 de la formación que por estos lares ya encabezaba Antonio Montiel. Una decepción que sumada a los pobres resultados obtenidos en Andalucía y a la incesante caída en todas las encuestas que miden la intención de voto, ha llevado a un partido que aspiraba a revolucionar la política estatal y a convertirse (al menos cuantitativamente) en una especie de aquel PSOE que arrasó con todo en el año 82 a reflexionar, tanto en su posicionamiento político, como en su estrategia a corto y a medio plazo. No pueden ir solos, no es permisible seguir acumulando decepciones y hay que buscar socios a toda costa.

Por su parte Compromís ha consolidado un espacio propio en esta tierra donde cohabitan el Bloc, Iniciativa del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista y un sinfín de personas que se han ido sumando a la cooperativa política como adheridos o Gent de Compromís. Posiblemente gente que se siente identificada plenamente con todas las sensibilidades de ese proyecto común. Y es que el éxito radica precisamente en eso: en la transversalidad del proyecto. En un valencianismo progresista que siempre ha defendido la política hecha desde aquí y sin sumisiones a los partidos de corte estatal y que ha sido la primera voz que ha reclamado bien a las claras las mejoras en la financiación autonómica. En una fuerza que no ha dudado en señalar como de importante resulta el Corredor Mediterráneo para el futuro de nuestras pymes; o que, primero desde el municipalismo, y después desde Les Corts Valencianes, se ha destacado por luchar contra la corrupción y las redes clientelares que los populares han venido tejiendo durante más de veinte años. También ha sido, desde aquí, los primera formación en luchar contra los desahucios y proponer alternativas, en ponerse al lado de las víctimas del accidente del metro de Valencia, o al reclamar los derechos de las personas dependientes. Los que más fuerte protestaron en su día contra los barracones escolares o los que más se han destacado por reclamar una transparencia que los ciudadanos venían exigiendo a las instituciones y a la clase política.

Para consolidar un crecimiento que ha llevado prácticamente a triplicar los porcentajes obtenidos en 2011 es absolutamente necesario continuar haciendo política en clave valenciana, desde aquí y para la gente de aquí. Acudir a unas elecciones Generales de la mano de Podemos es una aventura de demasiado riesgo puesto que ni se va a producir una suma aritmética de votos, ni se van a poner en común una serie de sensibilidades, de maneras de entender el funcionamiento de las organizaciones políticas o de concebir nuestras peculiaridades, nuestras problemáticas y nuestras prioridades presentes y futuras. Nuestro marco político es el País Valenciano, su gente, sus estructuras, su financiación, su territorio, su lengua, o su identidad; y por ello somos muchísimos los militantes, los simpatizantes y los cargos orgánicos o institucionales, los que pensamos que ni es viable ni es conveniente ligar el futuro inmediato de la coalición a una formación de corte estatal y crecida al calor de las televisiones que tiene como objetivo primordial colocar a su líder en la Moncloa. Compromís no puede defraudar a su militancia ni a sus nuevos electores, y la independencia y la valencianidad del proyecto han de seguir siendo valores referenciales para la consolidación del proyecto a largo plazo.

Roger Mira fue Cabeza de lista de Compromís por Castellón en las Generales de 2011.