No tindreu pas el meu odi

Vendredi soir vous avez volé la vie d’un être d’exception, l’amour de ma vie, la mêre de mon fils mais vous n’aurez pas ma haine. Je ne sais pas qui vous êtes et je ne veux pas le savoir, vous êtes des âmes mortes. Si ce Dieu pour lequel vous tuez aveuglément nous faits à son image, chaque balle sur le corps de ma femme aura été une blessure dans son coeur. 

‘No tindreu pas el meu odi’ (Vous n’aurez pas ma haine). Aquest és el títol del commovedor libre que el periodista francés Antoine Leiris escrigué arran dels atemptats a la sala Bataclan del 13 de novembre de 2015. Leiris, supose que com fa sols unes poques hores tants i tants barcelonins i ciutadans d’altres nacionalitats, va perdre sobtadament la seva esposa Hélène a la sala de concerts parisina mentre era a casa fent-se càrrec del seu infant de sols 17 mesos, Melvil. En les hores seguides a la massacre,va decidir combatre la impotència i l’angoixa aclaparadores i insuportables escrivint un diari sobre la situació que li havia tocat viure, sobre les sensacions físiques que patia, l’estima infinita que professava a la seva parella; i sobre la determinació per tirar endavant en la vida i vore el seu petit infant créixer saludable i content. La batzegada inesperada que suposava la pèrdua de la manera més insospitada, brutal,  irracional i difícil de païr no havia d’enfonsar-lo ni canviar el rumb del seu projecte vital, ni tampoc convertir-lo en un ésser dominat per la rancúnia, l’odi i la infelicitat.

Durant els incerts moments posteriors a les notícies sobre l’atemptat, i possiblement quan ja havia rodat un grapat d’hospitals parisins amb el seu germà en una nit de recerca impotent i infructuosa de notícies d’Hélène,  començà un diari sobre la situació excepcional que estava vivint i feu uns cèntims al seu perfil de Facebook. Un petit text on  un jove pare impotent i devastat, començava a explicar a les seues amistats que el terror jighadista havia arrencat de la seva vida allò més volgut. La sensibilitat d’uns escrits absolutament colpidors que brollaven del més profund de l’èsser, feu que en les hores seguides desenes de milers de persones compartiren  aquella pàgina arreu del món. Qui sap si, emocionat per la resposta davant aquelles primeres paraules, o senzillament pel seu desig íntim d’escriure sobre allò que li estava tocant viure, Leiris va completar una narració que es resum en deu capítols i que es corresponen amb les deu jornades seguides a l’atemptat. Un diari aborronador i vertiginós que, en lloc de suposar una un viatge a la ràbia, la repulsió, la detestació o la malícia; esdevé un preciós exemple de la capacitat que tenim els humans per combatre l’adversitat i l’infortuni, o per pegar-li la volta a les situacions més inversemblants i insuportables que ens toquen viure. La fortalesa, l’amor insubornable i incondicional per la seva estimada i el seu infant, la determinació instantània per tirar endavant i fugir de la compassió d’un entorn òbviament impressionat per una situació capaç de commoure qualsevol, la lluita per demostrar-se a si mateix i a Mélvil de que res no va a canviar i de que junts seran igualment feliços, esdevenen la manera que  l’autor té de dir els terroristes que han fracassat en el seu intent de convertir-lo en un ésser infeliç, condicionat i atemorit; si més no, en una màquina d’odiar.

I certament impacta bastant llegir el neguit i la inseguretat del jove pare per explicar un nadó de solament disset mesos que no veurà més la seva mare, que ella no serà físicament més a l’hora del bany, ni d’eixugar-lo, ni de tallar-li les ungles dels peus. Que a partir d’ara serà solament el pare qui se n’ocuparà d’aquestes coses i de moltíssimes més; que s’ho faran tots dos intimament, sense tiets, ni avis, ni piadoses mares dels companys de la guarderia carregades de  tupperwares i farinetes. Però sobretot commou la vitalitat de qui, absolutament destrossat per dintre, tracta de sobreposar-se immediatament a la crudesa dels esdeveniments donant un caire de normalitat als quefers i activitats de la vida diària amb una vitalitat, una senzillesa, un valor i una tendresa que de veritat arriben a l’ànima qualsevol.

Escrivia estos dies el periodista Francesc Viadel un article sobre els propis fets de la sala Bataclan i també de quant havien arribat a afectar-li; de la crueltat d’un atac on centenars de persones s’abraçaven desesperadament com a conills mentre un grapat de miserables terroristes disparaven amb els seus Kalachnikov, i que possiblement estava la primer vegada que havia reflexionat sobre com d’impotent i insegur s’arribava a sentir davant el terror del fanatisme jighadista. Hi parlava -era principi de setmana- de detencions passades de terroristes a Catalunya; o de la pròpia possibilitat d’un atemptat a Les Rambles, al Gòtic o al Passeig de Gràcia, o també de com ens van sacsejar als occidentals els propis atemptats de l’11-S del 2001 a tots els occidentals i com arran d’aquells fets Norman Mailer feia palesa de la importància que tenia per als ciutadans americans anteposar la  llibertat a un terror impossible d’eliminar del tot. I realment és així, car la major satisfacció que podem donar al Daesh i els seus seguidors és precisament la de vore’ns arrossegar pel pànic i l’angoixa. Que la por, el terror, la inquietud, l’odi i la frustració s’instal·len a les nostres vides i les condicionen per sempre més, és l’èxit d’ells, el seu triomf, la constatació de que com de vulnerables som davant el seu autoritarisme i la seva barbàrie. I possiblement durant uns dies observarem canvis al nostre entorn, policies fortament armats als aeroports i les estacions, o inclús als carrers; o canvis fins i tot físics com els que he apreciat jo aquest matí al passeig marítim quan quasi ensopegue amb els immensos tests que a mode de bolards el consistori s’ha afanyat a instal·lar. Però en qualsevol cas és ara quan hem de fer-nos forts, quan hem de fer vore que som lliures, que a alguns ja fa molt que ens van intentar condicionar amb la por, la foscor i també el terror;  i que no ens deixarem acoquinar ni un sol moment. Mai. Excatament com feu el jove Leiris amb el petit Melvil des del primer instant.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *