Els meus trumpians

Trumpian-AmericaUna de les situacions més cridaneres arran la cerimònia de pressa de possessió de Donald Trump, ha estat la presència incondicional a l’acte de grups de persones que varen estar en el seu moment immigrants o, si més no, són fills de les generacions més recents d’immigrants. I no d’immigrants dels allà considerats de primera vinguts de l’Europa Occidental, sinó justament persones procedents de països de l’Amèrica Central o l’Amèrica del Sud amb cognoms tan eloqüents com ara Castillo, Hernández o Durán que no havien dubtat un instant en gastar uns centenars de dollars per desplaçar-se expressament des de Texas i fer costat al president entrant en una data tan assenyalada. L’ocasió ho mereixia i calia ser allà fent pinya a prop també d’una cohort heterogènia d’il·lustres convidats conformada per unes dotzenes de milionaris i especuladors amics del nouvingut, de barbies d’origen divers aficcionades al bòtox i a la silicona, d’advocats especialitzats en evassió fiscal i frau o de generals als qui la tortura no fa gaire nosa.

La majoria de persones originàries de l’estat més meridional i també tradicionalment més conservador dels EUA eren òbviament trumpians –ni trumpers, ni trumpists:  així han adjectivat majoritariament els mitjans els fans del president– nascuts o descendents de persones nascudes al limítrof Mèxic que no tenien cap inconvenient en arrenglerar-se amb els posicionaments polítics del magnat, incloent-hi determinacions susceptibles de desembocar en daltabaixos importants en qüestions d’economia local i internacional, comerç o immigració. M’atreviria a dir, però, que aquests escamots de trumpians els conformen persones a les que generalment els hi han anat les coses bé, han desenvolupat alguna mena de negoci profitós o han acabat reeixint com a professionals liberals en una societat que a priori els hi era hostil. Exemples paradigmàtics de perfecta integració.

Durant diversos viatges he tingut ocasió de visitar la zona fronterera del Sud de Texas. El conegut com Lower Valley i Brownsville, la seva ciutat més important., i també alguns dels pobladors d’un territori on el 95% de la población és d’origen mexica. Recorde la decepció monumental en anar a vore Rio Grande, després d’haver-lo vist en tantes pel·lícules, i constatar que el famós riu que fa de frontera era en aquell pas un riu d’aigua tèrbola  –i quasi estancada– ni gaire ample, ni gaire cabalós tampoc. En qualsevol cas, entre els pobladors de la comarca, comptat o county, vaig conèixer alguns que de debo es deuen d’identificar a hores d’ara com a trumpians. Perquè, inexcusablement, i independentment dels seus origens humils, un home de negocis d’èxit ha de posicionar-se al costat d’aquells als que també els hi ha anat fantàsticament bé i perquè les coses, i l’assumpció de les identitats representades pels qui han fet real s’alguna manera el somni americà,, no han canviat massa des de principis d’aquest segle o milenni; com segurament no ho ha fet a la llarga dels darrers cent-cinquanta anys.

La barreja de conservadorisme ranci, masclisme, arrogància, ostentació i rebuig a la pròpia llengua –el castellà, en el cas que ens ocupa– no l’he trobada mai tan exagerada arreu del món. Ni tan sols una aproximació. Sovint experimentem en aquesta societat valenciana nostra casos de disglòssia que ens treuen de polleguera, però allà podies anar a fer una cervesa amb mitja dotzena d’homes amb cara de chicano i cap ni un estaría capaç d’amollar ni mitja paraula en castellà, Ni per a saludar, ni per a acomiadar-se. Perquè indefectiblement expressar-se en castellà era sinònim de ser mexicà, com portar un Ròlex equivalía ser una persona d’un èxit raonable. O conduir un Mercedes i no qualsevol cotxe japonés de mitja gamma o americà d’aquells allargassats, representa que has assolit definitivament un status privilegiat en una societat on la immensa majoria dels qui són com tu i que un dia  travessaren la frontera que tens a tocar de casa, treballen per a tercers en explotacions agrícolas i ramaderes del comptat. I si has aconseguit que tanquen per a tu sol una botiga de Lladró a Valencia ja ni en parlem!.

Els meus trumpians eren així. Havien començat com a peons a l’obra fins que começaren a controlar una colla d’alicatadors. A poc a poc el negoci es feu pròsper i decidiren importar rajola del seu Mèxic nata –la llengua i el NAFTA estigueren de gran ajuda–  i més tard d’Itàlia i també de Castelló; fins que varen anar obrint diverses botigues a poblacions fronterers del Sud de Texas. Per acabar-ho de rematar li compraren al fill en una subhasta una mansió que els federals havien decomissat a un narcotraficant que havia estat engarjolat. Una vivenda barroca i coenta com no he vist mai que algún capo s’havia fet construir en una zona privilegiada per al contraban. Una frontera conflictiva pel tràfic de drogues i de persones, vigilada des de fa molt amb drons i amb un mur construït ja a la llarga de centenars de quilòmetres que Trump vol acabar per completar`. Perquè des que es va signar el 1992 el  tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord, la lliure circulació de persones no s’ha produït mai de facto i els controls segueixen estant igual d’estrictes que sempre a les fronteres amb el propi Mèxic o amb el Canadà, amb passos fronterers que, com el que hi ha eixint de Brownsville cap a l’autopista que porta a Monterrey, són aproximadament com peatges immensos o puntualment es poden formar cues de quilòmetres i quilòmetres en els dos sentits. A la fi, un tros més d’aquesta  America Trumpiana conservadora i hipòcrita capaç d’emmirallar-se amb els diners, els èxits i els flaixos d’unes èlits de vegades una miqueta corruptes i d’altres esguitxades per la brutícia més diversa, fosca i vergonyant.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *