Trens

macedoniatrains

He passat una part considerable de la meva existència vivint a la vora de la via del tren i d’alguna manera he tingut ocasió de ser testimoni, possiblement no per estar usuari sinó per observador, de la seva evolució des dels anys 70 fins a ben a prop del 2000. Vaig créixer a un maset de “dalt la via” i la meva habitació estava a escassos trenta metres d’unes vies que desembocaven en l’antiga estació de Castelló. Per la fressa i els sorolls variats que emetien sabia perfectament com de lluny de casa hi eren, inclús de la pròpia estació. Sabia també quant de temps trigarien a passar, com de ràpids podien ser, si eren de mercaderies o de passatgers, i fins i tot si eren més antics o més moderns. Recorde com una vesprada li canviava la cara al Quiquet mentre estudiàvem a la saleta de casa. Els cristals de les finestres començaren a tremolar i el terra també hi vibrava. “Què és això? Un terratrèmol?”, em digué amb por mentre el sotrac (si ú no estava acostumat allò podia impressionar!) li canviava el color de la cara.

Llavors féiem la vida al jardí i també passejàvem en bicicleta per un carrer recte com una canya i sense a penes tràfic de 700 metres de llarg que tenia un pas a nivell a cada extrem i, on a una banda hi havia les cases i a l’altra, que diguem-ne era la de l’est, hi havia la clàssica tanca de formigó coronada amb una malla verda de ferro que Renfe degué construir per tot l’estat cap ala fi dels 60, la qual cosa ens permetia tindre un contacte visual permanent i quasi físic amb els trens. A banda de conèixer com éren pel soroll que feien i pel xiulit, també coneixia bastant bé els noms i unes formes geomègtriques que se’m van quedar gravades. Recorde el TER blau amb el sostre tirant cap a platejat amb el qual les meves tietes venien de València els caps de setmana, els primers Talgos, el rodalies, els de cotxes, es de containers o els borregueros amb vagons d’aquells marrons que a tantes fotos i pel·lícules hem vist i que, malgrat que jo els imaginava plens d’ovelles, no sé si realment portaven cap tipus de ramat. El de les 07:20h del matí que acostumava a fer-me de despertador i el que passava a les 22:50h per donar-me la bona nit. Trens i més trens direcció València o direcció Barcelona que circulaven per allà molt lentament; i que a l’estiu tornava a veure, aquest colp passant ràpid, per l’antiga via (hui via verda) que, a tocar de la mar, passava pel terme d’Orpesa.

Els trens supose que d’alguna manera han format part, ni que siga metafòricament, de tots nosaltres i tots hi tenim records. Si més no, han sigut part de la Revolució Industrial, de la colonització del Far West, de Sudamèrica o de l’Orient Llunyà; han sigut els actors principals de pel·lis memorables, d’històries d’amor i d’algunes novel·les històriques o de ficció, però també han estat protagonistes d’algunes fotografies colpidores de la història recent la Humanitat. Fotos en blanc i negre que ens recorden èxodes massius camí de Port Bou o d’Irún durant la Guerra Civil espanyola o d’altres més esgarrifadores encara que ens mostren milers de jueus amuntegats a Alemanya o a la França ocupada pels nazis, esperant per ser deportats cap als camps de concentració de Polònia.

La fotografia de Reuters triada per acompanyar aquesta entrada ben bé ens podria traslladar a altra època. Però és de les acaballes d’aquest estiu de 2015. Un tren gastat, vell i desmanegat de color vermell tirant a burdeus, amb una geometria i unes finestres em recorden les formes de l’antic TER que veia de menut. És a la frontera de Macedònia amb Sèrbia on s’ha produït un apilotament de persones sense precedents en les darreres dècades a l’Europa Occidental. Una mena d’embús on milers d’éssers humans provinents de països diversos no solament tracten de trobar una vida millor per a ells i els seus a l’estranger, sinó que fugen de la fam,de la misèria, del terror, de la pròpia por a una mort que els amenaça a diari i a totes hores. Fugen de Síria i d’una inacabable, incerta i inhumana guerra civil (cap guerra no deixa de ser cruel i inhumana, és clar) que dura ja més de quatre anys i que a banda de centenars de milers de víctimes mortals ha provocat que hi haja un nombre incontrolat de desplaçats que es calcula ja en milions de persones. Uns altres, però, han arribat també al mateix punt geogràfic després de pagar a màfies, creuar la mar o caminar per muntanyes, deserts i dreceres fugint d’altres països com ara Afganistan o Irak on el terror de l’anomenat Estat Islàmic els empeny a deixar els estudis, la feina, les persones estimades o el llogaret on van crèixer solament cercant una vida tranquil·la i digna a una Europa que es mira com acollir-los, o diguem-ho més col·loquialment, no sap com repartir-se’ls.

I és que els europeus tenim estes contradiccions, i mentre l’allargassada ombra de la xenofòbia torna a fer acte de presència davant una crisi migratòria que també porta a molts altres milers de persones a tractar d’arribar a la costa “europea” amb pasteres i pesquers que les màfies noliegen des de la costa de Líbia, altres com ara Dinamarca o Noruega (països de la ribera del Mediterrani de tota la vida), ens sorprenen amb el desplegament d’embarcacions i dispositius de rescat d’aquestes ànimes desesperades. I mentrestant la resta ací, a la fresca, mirant-nos amb impotència com d’aprop o de lluny ens queden tots aquestos drames.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *