Els hippies del Penyagolosa

montleo1

Van arribar a la fi dels 70 i a principis dels 80. Venien majoritàriament de les comarques centrals i del Cap i Casal. Fregaven la trentena i una majoria havia anat a la universitat i tenia estudis superiors. Inclús hi havia molts que en acabar els estudis havien tingut durant uns anys un treball com cal. Professors, advocats, treballadors de la privada. De tot hi havia. Dels qui sabien el que era treballar i dels que no havien fotut un brot. De bona família o de famílies humils senzillament va arribar un dia en què van decidir fotre el camp i anar-se’n a la muntanya amb la parella o amb alguns coneguts. Havien escolat Dylan, Baez i Cat Stevens i encara vivien ancorats en l’il·lusori món que el 1969 va projectar al món el festival de Woodstock. El rebuig pel sistema establert, per la religió, pels convencionalismes, per l’educació rebuda i l’entorn en el qual havien crescut. Si més no, la rebel·lia i la no acceptació dels deures i obligacions que calia assumir per a viure en una societat occidental i benestant.

Cap a la segona meitat dels 80 en vaig conéixer uns quants. Havien ocupat diferents massos abandonats. En uns casos sense saber-ne dels propietaris o sense preguntar-hi,; en altres, demanant permís als hereus d’aquelles edificacions que amenaçaven runa rodejades de boscs de pi o de carrasca i de bancals solsits. Masos dels termes d’Adzeneta, de Llucena, de Xodos, de Vistabella del Maestrat, de Villahermosa o inclús de Puertomingalvo (Terol). Massos construïts als segles XVIII i XIX com el Gargant que cinquanta anys després d’haver estat abandonats recuperaven la vida. Com el Mas del Regall, el Mas de Sanaüja i el Mas de Vela; o com els que hi havia al naixement del Riu Carbo, un indret idíl·lic amb cascades naturals rodejades per enormes pedres atpeïdes de molsa i basses d’aigua abundant, cristal·lina i fresca.

Com he dit adés la majoria dels nouvinguts eren provinents de València o dels pobles del voltant. Tanmateix, però, també havia algun que fugia de la capital de la Plana o d’algun altre poble de Castelló, però els més exòtics i cridaners possiblement eren els d’orígen anglés, holandés o belga. En recorde molts de rossos, alts, eixuts, perfectament desacurats, perfectament vestits de hippie. Armilles, albarques, camises velles i descolorides, collars i polseres de cuir, barbes llargues i cabellera també sovint llarga. Feien la vida al mas però un colp per setmana s’assomaven pel poble que més a prop els agafava per tal de socialitzar una miqueta i comprar els queviures més essencials. Si hi hi havia festes també era una bona excusa per deixar-se vore. Era un espectacle veure’ls arribar amb un parell de landrovers o renaultsquatre sorollosos, polsegossos i vells amb les seves indumentàries i sovint també amb la canalla que es criava amb ells al mas i a la que , segons ells, educaven a la perfecció. A nosaltres, adolescents de capital, ens provocaven una barreja d’enveja i d’admiració quan aconseguíem intimar una miqueta i començaven a contar-nos les seves vivències o els perquès del seu èxode del món convencional. N’érem incondicionals d’aquella manera de viure. Era fantàstic viure així. Sense haver d’estudiar. Sense haver de matinar tots els dies. Sense haver de sotmetre’s a cap horari. Sense haver de pagar cap impost. Sense haver de donar explicacions de res a ningú. Ni pasturaven ovelles, ni treballaven encara en l’agricultura biològica i aquestes coses tan modernes. Vivien absolutament al dia. Administraven els estalvis, alguna petita herència possiblement, i ocasionalment feien algun jornal a la zona si s’esgotaven els recursos. Parlaven de meditació, d’energia positiva, de fer ploure (em va commoure que sapigueren fer això) mentre s’agafaven de les mans amb força i sortia del pit una energia poderosa que arribava fins al cel. Dissertaven sobre la pau, la llibertat, el sexe lliure i l’estima per les nostres muntanyes; sobre una imaginària simbiosi amb la natura. Recapitulant: es tractava d’un grup de gent que aleshores s’imaginava perdurablement feliç mentre passava el temps vivint amb ben poc i sense cap lligam social.I òbviament sense fotre colp.

tipiindio

Una vegada vaig conéixer Johan el belga. No recorde com m’havia assabentat de la seva existència, però algú ens va parlar d’ell a un amic i a mi i allà que ens aventurarem una vesprada de final de l’estiu a tractar de trobar el lloc exacte on podia viure. Després d’un parell d’errades vam donar amb la pista correcta que feia punta al seu mas. Era al fons del barranc del Riu Montlleó, que és un riu que separa les províncies de Castelló i de Terol. Allà baix de tot, molt a prop del lloc on a l’estiu passa un fil d’aigua vam vore les teules rosades d’un mas (possiblement un antic molí a tocar del llit del riu) de tamany mitjà on veia l’esquena suorosa d’un home que feia d’obrer. Quedava molta feina per reconstruir aquella masia. Efectivament, Johan era tal com ens l’havien descrit. Alt i ros, eixut i amb la pell clara i els ulls blaus. L’accent acabava per fel palés que no era un home del país. A poqueta nit ens va dir que l’acompanyarem a casa i que podíem sopar amb ell i fer nit allà. Caminarem uns centenars de metres barranc avall entre pedres rodones, tolls i penya-segats, fins que ens va sorprendre la presència d’un parell de cavalls blancs amb taques marrons (o negres) que semblaven salvatges i un tipi o tenda d’indis idèntica a les que ixen a les pel·lis del Far West. Allò era el cau del Johan. El lloc on feia la vida. On cuinava (encenia el foc al bell mig de la tenda,en un clot amb pam i mig de fondària) i on passava les nits mentre avançava en la reconstrucció del mas. Passarem la nit acompanyats dels estels, del silenci, del vent, del bram d’algun d’aquells cavalls que créiem salvatges; de l’herba i de les històries d’un estranger que havia fet punta a una inhòspita raconada del Maestrat. Possiblement una de les nits més colpidores i emocionants de la meva adolescència.

Passada una dècada jo havia deixat de ser un adolescent i treballava per a un prominent rajoler de Castelló. Una vesprada (també) d’estiu em va convidar a berenar a una urbanització anomenada El Balcó, que era on l’empresari tenia la seva segon residència. Vaig trucar la porta i em va obrir la seva parella. Uns metres més endavant, a la meva esquerra, vaig reconèixer aquella esquena blanca i entresuada que havia vist anys enrere al fons del tot del Barranc del Montlleó. Era el Johan. S’havia casat, havia tingut fills i havia deixat la dura vida de masover. Un colp instal·lat a un poble de la comarca de la Plana Alta, compaginava el treball de jardiner amb el de predicador evangelista o algo per l’estil. I és que a la vida tot té un principi i tot té un final; i la supervivència a les muntanyes del país de pedra seca semblava no era tan senzilla, idíl·lica, avinent i confortable com uns els havien contat al altres ni com els altres als uns. A poc a poc, durant els anys 90 la presència dels hippies va anar baixant, i malgrat que alguns van tractar de resistir-s’hi, la majoria d’aquestos masos es van anar buidant altre colp fins no quedar ningú o pràcticament ningú.

3 pensaments a “Els hippies del Penyagolosa

  1. u dels mes hippies que jo conec es el meu amic pepe pi que salta de València a puertomingalvo i de ahi al ecuador amb el seu art. molt bo l’article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *