Sobre la violència masclista. (En record a Sònia Rubio).

lindas-flores-de-jardin-7760

Imagine que tots estem una miqueta aborronats amb el l’assassinat de dues joves a Conca aquestos dies. Un crim eixecrable comés per un personatge amb precedents per maltractament i segrest d’una anterior parella. Algú que, si més no, per aqueixa raó i per l’aspecte (encara que no siga de rebut jutjar per l’aspecte) xulesc i desafiant de cabell rapat al zero i musculitos, similar al d’alguna fauna que habita qualsevol gimnàs; i obseït per mostrar al món un bíceps contundents desenvolupats a colp de manquernes i esteroids anabolitzants, reunia un grapat de condicionants per a cometre un dia algo tan repulsiu. Clar, que potser són coses tan abominables i imprevisibles que ningú mai no imagina que arriben a passar.I molt menys que ens toquen de ben a prop. Això ho hem vist a la tele, va passar no sé on, ací a a la cantonada no podria passar mai. Hi ha aquest boig, aquell xulet, l’altre d’eixes mirades que no m’agraden gens i aquelles pintes que tan poca gràcia em fan. No, però coses així no passen al meu poble. És impossible. I heus ací que ara tenim, no només la petita societat de Conca consternada pel crim, sinó un estat sancer on es succeeixen esdeveneiments semblants durant anys i anys.

Un estiu de fa ara vint anys un fet semblant em va colpejar a Castelló. Bo, em va colpejar a mi i crec que a tota la societat valenciana. Sònia Rubio era una bona amiga. Havíem anat a l’escola junts. També al mateix institut. Els darrers dos cursos a la universitat anàvem junts a classe, inclús seia tot just darrere meu. El darrer any crec que ella fou triada delegada i jo sotsdelegat. Ens anàrem junts amb vuit o deu companys més a estudiar uns mesos a Liverpool i ella va començar a eixir amb un xicón de Sheperd’s Bush, un barri de Londres. No recorde el nom del xicón però sí que era molt fan del QPR, o Queens Park Rangers, un equip d’eixos que funciona com un ascensor i alterna la Premier amb la segona i la tercera divisions angleses. Sònia era alegre, vital, rossa, gamberra, bromista i molt brillant. Possiblement la persona amb l’expedient més brillant d’aquella primera promoció de Filologia Anglesa de la Universitat Jaume I de Castelló. Completada la llicenciatura crec que se’n va tornar a viure a Anglaterra amb el seu xic. Potser a fer classes, potser a millorar el seu anglés fluid, perfeccionar l’accent o fer cursos per convertir-se en una millor docent. Qui sap.

No sé si fou un any després d’acabar els estudis o n’havíen passat ja dos. Estàvem a principi de l’estiu. Possiblement era la darrera setmana de juny o la primera de juliol i la canícula començava a pegar de valent. El divendres per la vesprada havía tornat a casa per passar unes setmanes amb la familia. A la nit va decidir eixir a sopar amb els amics i anar a ballar a una discoteca que hi havia als baixos d’un conegut hotel de Benicàssim. De matinada i mentre caminava cap a l’apartament dels pares pel que es coneix com la Gran Avinguda un cotxe es va aturar i es va oferir a portar-la a casa. Ja ningú la va vore mai més.

Recorde les portades dels diaris de Castelló, les diverses hipòtesis que hi circul·laven sobre la desaparicio, els telediaris estatals, els noticiaris de Canal 9 fent-se ressò a totes hores i entrevistant amigues i amics meus i també antics companys de classe. La impotència generalitzada, els cartells amb la seva cara penjats per tot arreu pels coneguts, les batides per buscar-la. Inclús les acusacions sense fonaments vessades per alguns periodistes incendiaris , miserables i interessats cap a un grapat de joves que no sabem si d’aleshores ençà s’ hauran pogut recuperar moralment de l’escarni i l’ombra de la sospita a la que van ser sotmesos durant un temps en una societat tan xicoteta com la nostra.

Van passar molts mesos fins que el cos de Sònia va ser trobat. Com en el cas de les joves de Conca va ser llançat a un secarral que en aquest cas a penes estava separat uns pocs centenars de metres d’urbaitzacions habitades i tres o quatre quilòmetres del lloc on va ser vista per darrera vegada. Uns mesos després fou detingut l’assasí. Un tal Ferrándiz que treballava de pèrit a una asseguradora de Castelló i que portava una vida de lo més normal. Una persona amb la que havíen estat sopant uns coneguts meus i que semblava d’allò més correcta i agradable però que va tallar violentament la vida d’una bona amiga i va matar també dues o tres dones més. Un assasí en sèrie que passats vint anys i pel seu bon comportament sortirà al carrer en llibertat d’ací a un any quan encara no haurà fet la cinquantena i amb plenitu de facultats físiques per tornar a maltractar, a assassinar, o a cometre qualsevol atrocitat. I jo no hi estic d’acord. Perquè els estudis diuen que aquests monstres difícilment hi canvien mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *