Compromís és de la base

mitin
Diversos són els marcs conceptuals en els que es mou Compromís, els partits que integren la coalició i la seva gent. Tots diluïts, però, en les dòsis ideals que han condimentat el brou comú i juntament amb els fets cojunturals, la notorietat de la marca i l’inestimable lideratge de Mònica Oltra, han conduït l’organització política a un èxit que ha excel·lit amb escreix les previsions més optimistes dels analistes i dels altres partits de l’arc polític valencià a les recents eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig passat.

El marc nacional. Eixos marcs conceptuals dels que parlem aglutinen diverses tradicions democràtiques i diversos punts de vista d’allò que ha de ser i representar el País Valencià per si mateixa com a institució dotada d’òrgans de govern propis i als que s’hi ha accedit amb força, però també d’allò que en ell llarg termini uns i altres volem que siga en relació a l’actual estat espanyol. I és que mentre al Principat –i també a Espanya– hi ha la percepció estesa de que Compromís és una força política eminentment nacionalista, la realitat interna demostra que les concepcions del marc nacional són bastant diverses. Si el Bloc i la seva militància es mouen en el marc del sobiranisme; Iniciativa, els Verds i els adherits estarien –hi ha molts sobiranistes també al si d’aquestes tres potes de la coalició– molt probablement pel federalisme. I m’agradaria que si fos així, l’aposta per un federealisme asimètric que ens dotara de les màximes possibilitats d’autogovern, de reconeixement de la identitat pròpia com a poble, i d’una finançament harmoniós amb les nostres necessitats, estigués fora de qualsevol dubte. Possiblement els habitants d’aquest tros de terra allargassada de l’est de la Península Ibèrica no gaudeixen en aquestos moments de la maduresa necessària per a caminar cap a un projecte de construcció nacional com el que estem visibilitzant a Catalunya. Amb el creixement d’un Compromís que fins i tot ha rebut un trasvassament d’entre 70.000 i 80.000 vots provinents del propi Partit Popular, ha quedat ben palés, però, que sí que hi ha hagut una voluntat d’una part important de la població per decidir-se per una força d’estricta obediència valenciana. Ciutadans que se n’adonen de que solament enfortint-nos com a poble i situant veus potents que se n’obliden del servilisme a les institucions, podem albirar el fer-nos forts envers un estat que ens ho ha estat negant tot durant anys i anys. La percepció de que per primera vegada el valencianisme polític ha fet un pas endavant quantitatiu i qualitatiu comença a ser assimilada per la societat amb absoluta normalitat; i de debò que s’han posat els fonaments per crèixer sense menystenir ni un segón aquest eix. No ens ho podem permetre.

El marc social. D’altra banda hi trobem el marc conceptual social. I ací les coincidències són màximes. Les actuacions dutes a terme durant la passada legislatura s’han destacat per posar-se des del primer moment del costat de les persones: amb els desnonats, amb els depenents, amb les víctimes del metro, amb els menjadors escolars o els qui pateixen els barracons. En una situació d’urgència com la viscuda i com la que encara estem vivint tothom ha jugat la mateixa partida i ha deixat a banda moltes altres reivindicacions.Però a hores d’ara i en l’avantsala d’unes eleccions estatals previstes per a la fi de novembre,on es suposa que hi haurà novedosos actors de pes, i on la Coalició Compromís també aspira a crèixer quantitativament, aquestos eixos “nacional-social” –o “social-nacional”– tornen a cobrar-se una rellevància especial a nivell intern; i el debat sobre allò que som i allò que volem ser s’engrandeix imparablement quan diversos altaveus comencen a fer públic un posible pacte amb la formació que lidera Pablo Iglesias a l’estat espanyol. El que tantes vegades hem sentit, el que tantes voltes s’ha tractat d’estendre amb l’habitual pedagogia interna, seria suficient per justificar el pacte electoral: “les reivindicacions nacionals són justes, però ara no toca, hi ha coses més urgents. Cal fer fora Rajoy, toca rescatar la societat, calen reformes democràtiques profundes”.

I heus ací que som moltíssims els que pensem que no es poden condicionar unes demandes a les altres, a les nacionals, a les identitàries. Res té a veure una cosa amb l’altra. La gent que militem al Bloc també volem eixos canvis radicals. Però volem fer-los sent el què som, es a dir, valencians. No podem entrar en aquest dilema: o valencians o d’esquerres. És massa típic i tòpic. A més cal posar en valor tant la tasca duta a terme aquestos anys per Joan Baldoví, com visibilitzar les necessitats del nostre País. No tenim per què renunciar sempre a nosaltres. Tenim dret a ser prioritaris o almenys iguals. A que el marc nacional dintre de Compromís es trobe en el mateix plànol o en el mateix esglaò que el marc social. I això, vullgam o no, no serà possible amb la submissió a un partit d’àmbit espanyol frisós per tancar pactes territorials vist que cada dia que passa hi ha més dubtes de que puga esdevindre guanyador de res.

L’eficiència electoral. L’eficiència electoral parla de que “units som més”. Que la nostra oferta electoral és molt semblant i que pactant amb Podemos podem a passar per davant al PP i al PSOE. Tot això està molt bé. Però hi ha vàries formes d’atacar-lo: Podemos és competidor electoral nostre al País Valencià. ¿Anem a anorrear-los políticament amb aquest pacte?, o ¿van a servir-se ells de la marca local i d’esquerres més potent que hi ha a l’escenari polític valencià ara mateixa?.¿Podem permetre’ns el luxe de que una marca que ha costat tantíssim de consolidar quede dissolta sota el paraigües de la marca d’un partit de matriu estatal?. ¿Estem siguent respectuosos i conseqüents amb la nostra militància?.¿I amb els notres votants?.1+1 no sempre sumen 2. 2+2 no sempre sumen 3. Quan venim d’un escenari on Compromís, entre altres coses degut a la seva vertebració territorial, a les circumstàncies esmentades al principi d’aquest article i al treball ingent de les seues bases durant un grapat d’anys,ha estat a prop de duplicar els vots de Podemos a les eleccions de maig, no seria desassenyat esperar uns resultats molt diferents a les estatals. Més aviat al contrari: és podria perdre una certa credibilitat i no s’ajudaria massa a fidelitzar el vot.

La concepció vertical. Finalment sembla que el referèndum es farà solament al si del Bloc. És a dir, allò tan estés del baix cap a dalt i de la nova política participativa, assambleària i que escolta a les bases, solament serà dut a la pràctica al si d’una part de la coalició. Respecte la cultura política vertical de les altres formacions, però som molts els qui no podem compartir que aquesta manera-de-fer s’allargue a tota la coalició i per això vàrem llançar fa una setmana el manifest “Per una veu pròpia a les Corts Valencianes” que ja ha recollit 2000 signatures de persones, de militants i de càrrecs molt significatius. En posicionàvem en contra del pacte amb la formació d’Iglesias adduïnt un grapat de rons de pes i demanàvem eixa democràcia participativa interna per la que tant hem lluitat totes i tots, i que tant ens hem vantat de vendre de portes a fora en els nostre actes i en els nostres programes electorals. Perquè en el marc de la democràcia hi ha un fet innegable i per a molts innegociable: Compromís és de la base, dels activistes, de les persones que volen decidir el que fan a casa seva.

4 pensaments a “Compromís és de la base

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *