Diglòssia a la piscina

piscina-2-dh
Tenim veïns nous a l’apartament. Se’ls nota que són nous perquè passen moltes hores a la piscina, perquè tenen molta cura amb la manera de vestir-se precissament per a baixar a la piscina i perquè sovint -com si així hagueren d’amortitzar el cost del lloguer o de la compra de la seva nova residència d’estiu- ho fan a eixes hores en que les xixarres canten al vent amb més força.

Vicent, un jove industrial nascut a Ribesalbes i hereu d’un petit grup d’empreses del sector del vernís duu sempre el monyo ben llepat i un banyador de licra ajustat amb unes lletres enormes d’aquelles que fan la marca ben visible.El vaig coneixer fa un vintena d’anys a la fira de Las Vegas, i mentre jo li parlava en valencià, ell -em degué trobar un xic fi i de bona família- s’esforçava en respondre’m en castellà. La seva dona és Conxa, una simpàtica rossa de l’Alcalatén de cara rodona i pits turgents que baixa sempre niquelada atapeïda del seu pareo i que porta cada pèl al seu lloc alhora que, mentre sosté el cabàs, fa equilibris sobre una mena de xancles que eleven el seu cos una quinzena de centimetres sobre el terra. Com sól fer habitualment es tomba a l’hamaca a prendre el sol -no acostuma a banyar-se mai- encara que no treu ni un instant la mirada amatent de l’aigua. Allà s’hi troben el Jacobo i el Pelayo, dos nanos vius i sorollosos d’una pell més bruna i més fosca que el cor negre del taulell. Mentre s’escapbussen i juguen s’intercanvien alguna paraula altisonant, fins que cap a les cinc surten de l’aigua i li demanen el berenar a la mare. Ho fan en castellà. En un castellà molt correcte. Són alumnes del prestigiós Colegio de Fomento Torrenova y Miralvent, un col·legi vinculat a l’Opus Dei i impulsat per un grup de prominents empresaris, que segrega els alumnes en funció del seu sexe i que els darrers anys, possiblement per la caiguda en picat del nombre de matriculacions arran de l’esclat de la crisi econòmica, ha estat rebent ajudes de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana.

Hui és divendres per la vesprada i quan el sol ja comença a estar de baixada arriben els iaios. Els nanos s’hi afanyen en anar a abraçar-los mentre assenyalen amb orgull com de gran és eixa bassa de dotze metres amb forma de renyó. Acompanyen els gestos amb una ràfega de paraules en castellà que el iaio Pasqual a penes alcança a comprendre i en adonar-se, el net major s’hi passa sense problemes al valencià. Té interioritzat que la llengua de prestigi, la que li ensenyen a l’escola, la que veu a la tele i la que fan gastar tots els seus companys uniformats és el castellà, però que els iaios són -com els pares- valencianoparlants. D’alguna manera Jacobo ha assumit que l’ús de cada una de las llengües es limita a una determinada circumstancia particular de la vida i que aquella que sempre fan servir els iaios o la majoria de la gent del carrer del seu poble, no val per al pati de l’escola o per a la piscina de l’apartament. Perquè la situació torna a reproduir-se quan fa acte de presència la Joana, una xiqueta de deu anys que sí que parla a diari valencià, tant a casa com a la línia en valencià del col·legi. Tan extrovertida com és ella es presenta als iaios, als pares i als xiquets nous, i no dubta a fer-ho en la llengua que ella mateixa entén com la llengua de prestigi. O com la llengua que és més important, tant s’hi val. I a últim hora s’hi afegeixen a la festa el Pau i la Daniela, veïns de Badalona i que fa anys que estiuegen ací amb nosaltres. I ràpidament es llancen a l’aigua. I s’hi presenten als altres. I també ho fan en llengua cervantina assumint de manera absolutament inconscient que ací, al seu lloc d’estiueg del País Valencià, la llengua que fan gastar tots els xiquets i xiquetes i que té una mena d’estaus social més elevat, és el castellà. I allà juguen i riuen i criden i naden. I ho fan innocents i joiosos. I el terrible bucle monolingüitzador no s’acaba mai.

Passen els anys i no m’hi acostume a estes coses. Gent que, si fa no fa, és de la meva generació, que s’ha criat a casa en valencià. Inclús coneguts que han crescut a pobles de comarques valencianoparlants de l’interior i que, estranyament, han decidit optar per la deslleialtat lingüistica i educar als fills en castellà. La realitat político-social ha tingut moltíssim a veure per al desenvolupament del fenòmen al País Valencià, però amb el bolc electoral de les darreres setmanes l’horitzó s’albira esperançador. Si més no, el panorama ja no és tan fosc com ha estat durant anys i anys, però caldrà mantenir la tensió en les polítiques educatives i lingüístiques i, sobretot, fomentar-ne l’ús des de les administracions recolzant una indústria cultural i editorial en llengua pròpia que ha estat menystinguda durant almenys un parell de dècades. Finalment, la recuperació d’una oferta mediàtica, televisiva i radiofònica oberta, de qualitat, que no caiga en sectarismes innecessaris i que ens faça sentir orgullosos esdevé absolutament necessària per tal de conduir-nos cap a la normalitat com a poble.

Han estat massa anys de foscor i d’entrebancs. De patiments, d’humiliació i d’autoodi. D’autodestrucció i d’una manca d’orgull considerable per algo tan propi com és la llengua, com per a ara pensar en què tot açò no és prioritari. Perquè la nostra supervivència com a societat i com a poble no passa només per la millora del finançament, per aconseguir el Corredor Mediterrani, per denunciar les injustícies, per millorar la situació dels depenents o per trobar un sostre per als desnonats. Em sent tan europeu com ciutadà del món, però possiblement per davant de tot això em sent valencià, i no he deixat de sentir-me així ni quan en diverses èpoques he estudiat als Estats Units i he hagut d’ofrenar en veu alta a primer hora i amb la mà al cor aquell “I pledge allegiance to the flag”. Si hem recuperat les institucions, toca recuperar el país. I poques coses ens faran sentir tant d’orgull com recuperar la nostra llengua i la nostra identitat.

Un pensament a “Diglòssia a la piscina

  1. Tristes històries que es basen en la subordinació i en la colonització mental i que, per sort, no passen avui en dia, majoritàriament, al Principat. Aquí dalt, per sort, observo molts catalans castellanoparlants que es dirigeixen en català als fills. Servar el prestigi de la llengua (gairebé un miracle ateses les circumstàncies polítiques i históriques) és la qüestió primordial. Esperem que els nous governants vlencians (i balears) en siguin conscients i que poc a poc retornem les coses al seu lloc. Endavant!