El drama de la immigració

lampedusa

Sembla que les darreres setmanes les televisions ja no esbomben imatges d’immigratns tractant de saltar la tanca de Ceuta o la de Melilla. El Marroc possiblement ha endurit l’accés fins els punts més conflictius i la cosa s’ha calmat.   On no s’aturat un instant l’arribada massiva d’immigrants és a països com ara Grècia o especialment  Itàlia, que ofereixen una  costa i un grapat d’illes bastant properes a llocs de conflicte com Syria o la pròpia Lybia, acumulant el país transalpí la xifra de 64.000 refugiats en lo que portem de 2014. Les pròpies autoritats italianes afirmen que podria haver més de 800.000 subsaharians que aguaiten el moment de fer els salt a Europa, bé acampats en algún lloc de la costa nordafricana, bé barrejats entre la població local. Si afegim uns altres centenars de milers que tenen en ment arribar a les costes del sud d’Espanya, la xifra pot arribar a nivells aborronadors.

I darrere de cadascún hi ha un drama particular. Ciutadans de l’Àfrica negra que recullen tots els estalvis de la familia i que durant un any –o dos anys– travessen com poden els deserts del Mali, del Txad, de Marroc o d’Argèlia per tal d’arribar a qualsevol port costaner. Que sovint són arrestats o empressonats per circul·lar indocumentats; que pateixen tortures o que després de la seva detenció són abandonats “ex-professo” al bell mig d’una zona àrida de qualsevol desert per part de les autoritats marroquines o algerianes. Si més no, un bon nombre arriben a contactar amb les màfies que els han de traslladar cap a Europa, i en abonar l’import del “bitllet” per al  trajecte, no en tornen a saber res. És a dir, són estafats. Però no es rendeixen i comencen el camí de tornada cap a les seves vil·les pert tal de treballar i tornar a estalviar; o reclamen unes famílies incondicionals que els enviin els diners necessaris per tal de tornar a intentar-ho. I arriba el dia que ho aconsegueixen i s’embarquen apilotats en inestables pneumàtiques o antigues barques de pescadors camí dels somni europeu. Centenars, potser milers d’ells –ningú té dades fiables per oferir una dada aproximada– s’han ofegat durant 2013 i el que portem de 2014 a les portes d’Europa, estant el punt més crític la costa sud de Lampedusa, un àrid tros de terra de 20km2 que queda a poc més de 100 quilòmetres de distància de les costes de Tunisia i de Lybia; i que malgtat que geogràficament pertany a Àfrica, politicament és territori europeu. Allà la marina italiana rescata alguns dies centenars de persones extenuades. D’altres recobra les restes d’algún naufragi i un grapat de supervivents. I d’altres el que fa és obligar les pasteres a pegar mitja volta abans de que abandonen les aigües internacionals i les proes travessen aigües de jurisdicció europea.

A la tasca de rebuig o de “push-back” de les pròpies autoritats d’Itàlia, de Grècia o d’Espanya per tal de posar fre a aquestes onades d’immigrants, s’hi suma la pujada de les forces d’extrema dreta a les darreres eleccions al Parlament Europeu, on han passat a ocupar un 13% dels escons. La crisi econòmica i l’atur han propiciat que l’Europa acollidora, pacífica i –més o menys– civilitzada de sempre canvii el seu punt de vista envers el immigrants i més concretament envers magrebins i subsaharians, que pel que siga són els que més nosa fan i més entrebancs pateixen per accedir a un lloc de treball –tendeixien a ser considerats immigrants de segona o de tercera– en comparació als qui arriben de sudamèrica o dels països de l’est d’Europa.

A les comarques de Castelló, per exemple, estem veient com molts romanesos, sudamericans i magrebins estan tornant cap a casa o tractant d’acomodar-se en altres destinacions. I no sols això. Ciutadans que havien arribat de La Manxa o d’Andalusia al caliu de la construcció o d’una indústria ceràmica que –a banda de tancar forns– ha millorat tecnològicament i precisa de menys mà d’obra,  estan tornant a les seues vil·les d’origen perquè allà amb menys, o amb l’ajut de la família,  poden viure. Ací han passat mesos o anys aguaitant una nova oferta de treball, acudint als bancs d’aliments o inclús als menjadors de Càritas i n’han dit prou. Un territori amb un 28% d’atur (un 50% entre els menors de 30 anys) difícilment pot absobir més immigrants en un moment en que el mercat laboral es troba absolutament col·lapsat. Si a d’això li afegim les brutals retallades en sanitat (28.000 empleats públics menys el darrer any) i en educació cal ser prudents i seriosos a l’hora de fer un anàlisi quan parlem de polítiques d’immigració; i imagine que davant aquest nou escenari ha de ser la pròpia Unió Europea qui determine juntament amb els governs autonòmics els contingents d’estrangers que cada territori pot assumir. I aquestos contingents dissortadament i realísticament res tenen a vore amb els de fa dos o tres lustres.

Trobe surrealista i demagògic el missatge populista d’alguns partits polítics, que servint-se de les imatges televisades durant les setmanes prèvies a les eleccions europees de centenars de subsaharians tractant de saltar les tanques de Ceuta o de Melilla, aprofitaren per proclamar que al seu parer era necessari obrir les fronteres a tothom. L’estat espanyol acull a hores d’ara al voltant de cinc milions d’immigrants. Posem per cas que fem cas a eixe missatge polític, obrim les tanques a Ceuta, a Melilla o a Algesires. ¿Com absorbeix el sistema l’arribada sobtada d’una onada de centenars de milers de vides humanes? ¿Com s’ho fa el nostre maltractat sistema sanitari públic per atendre les seves necessitats? ¿I el sistema educatiu? ¿ Quin habitatge podem oferir a tota aquesta gent? ¿ O quin lloc de treball?.

La complexitat del problema és brutal i el dilema moral per als que ens considerem progressistes encara ho és més. Però de vegades el rigor, l’anàlisi pausat, i el sentit comú crec que s’han d’imposar a missatges populistes que queden estupendament de cara a una bona part de l’opinió pública però que senzillament no s’aguanten per enlloc. Imagine que cal ser una miqueta seriosos, esperar a que l’economia es recupere i a que es torne a crear ocupació per tornar a ampliar els contingents d’immigrants. Eixa pobra gent té el mateix dret que qualsevol de nosaltres o que qualsevol ciutadà del món a gaudir d’una vida digna, però crec que ni l’estat espanyol ni molt menys el País Valencià es troben a hores d’ara en condicions d’oferir eixa possibilitat a un allau de persones que s’hi sumarien a les que ja transiten desnutrides i desnortades pels nostres pobles i les nostres vil·les. I si algú té una solució ràpida i plausible per a aquest drama, de debo que seria ben acceptada per al debat.

Un pensament a “El drama de la immigració

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *