El conflicte etern

D’això deu fer 18 o 19 anys. Era una vesprada assolellada d’hivern i l’Ali (amb “À” tònica)  i jo circul·lavem per una carretera dels voltants de Ramallah. Si fa no fa, el paisatge no era massa diferent del d’algunes comarques de l’interior del País Valencià. Parets de pedra seca, oliveres, argelagues i algún ramat de cabres o d’ovelles. Malgrat haver estat un dia tranquil de feina jo ja tenia ganes d’arribar a l’hotel de Jerusalem Oest. De sobte, i mentre baixàvem una pendent bastant pronunciada, l’Ali aturà el cotxe en sec i, mentre li canviava el semblant, començà a amollar per la finestreta un seguit de paraules en hebreu que jo no podia entendre. Al costat d’on ens havíem aturat havia uns bancals polseguerosos on un centenar de soldats de l’exèrcit israelià havia instal·lat un campament militar. Hi havien tendes i vehicles tot-terreny que es camuflaven a la perfecció amb aquell paisatge sec i àrid. L’Ali em va dir que l’esperés allà quet mentre eixia del cotxe encés en flama. Vaig vore com s’adreçava a un soldat amb armilla anti-bales i un fusell enorme al coll i feia aspavents en les mans. Al moment va arribar altre militar, suposadament al càrrec d’aquell campament i la situació es va tibar més i més. Jo no tenia ni idea de què anava tot allò, però els meus ulls observaven immòbils un petit home d’origen àrab, i que a penes faria 1,60 metres d’alçada, discutir acaloradament amb un grapat de militars hebreus. Passats 10 o 15 minuts va tornar al cotxe i, després de brofegar una estona en àrab, va aconseguir calmar-se i explicar-me en anglés què era el que volia dir tot allò.

Aquells camps de secà, els mateixos camps de secà on havia un campament de soldats, eren seus i de la seva família. Camps que tenien ara mig abandonats però que eren herència directa d’avis, rebesavis i quarts avis. Bancals que la seva familia havia conreat durant generacions i que de sobte i sense demanar permís a ningú havien estat ocupats per a temps indefinit per l’exèrcit d’un estat que no era el seu. L’Ali accelerà el ritme i després de passar algún check-point d’aquells (on no era difícil trobar-se amb noies de 16 anys amb immensos fusells carregats)  i acostar-nos a una zona urbana, s’aturà davant una mena de contenidors que la policia israeliana feia servir de comissaria. Allà sí que em va fer baixar, i mentre jo seia a un banquet a prop de l’entrada, ell va passar a un despatx des d’on abans d’un minut van començar a escoltar-se fortes escridassades.I allà entrava i eixia gent. A voltes homes vestits de civils, a voltes policies armats com mai havia vist abans. Supose que alguns entraven i canviaven el torn. I va passar un hora, o dos hores, ja no ho recorde. No hi havien telèfons mòbils, ni internet, ni facebook; i jo que a penes acabava d’incorporar-me al mercat laboral em trobava enmig d’una situació tan incòmoda com estranya. De la incertesa en algún instant vaig passar a la por mentre em preguntava per què havia acceptat el repte de viatjar a un país on ningú de l’empresa havia volgut anar abans. . Finalment, ja de nit, el meu amfitrió va eixir d’aquell quarto amb cara de pocs amics. Em va comentar que havia explicat el comissari que l’exèrcit havia ocupat les seves terres sense cap permís per temps indefinit, que volia explicacions i volia posar una denúncia. Pel que em va contar no li van aclarir res i amb l’habitual supèrbia no li van acceptar cap denúncia. Aproximadament vaig entendre que van passar olímpicament d’ell i de donar-li cap explicació; mentre observava com poc a poc baixava el to i es resignava a acceptar aquella situació quasi inversemblant.

L’Ali era un home de món amb una certa cultura i que es dedicava als negocis. De jove, però, havia estudiat lleis a El Caire i parlava i escrivia a la perfecció l’àrab, l’hebreu i l’anglés. Era un ciutadà palestí que també tenia la nacionalitat israeliana, la qual condició era indispensable per a poder entrar i eixir d’Israel més fàcilment, o per a fer negocis amb els seus clients hebreus. Tanmateix el seu vell Mercedes portava placa israeliana, encara que penjava granadura religiosa al retrovisor de dins o emprava algún tipus de contrasenya quan visitava les petites vil·les rurals de la banda de Cisjordània. Em comentava que recolzava la causa palestina i que ell i els seus germans havien donat molt de diners a Arafat, personatge a qui no dubtava un instant en titllar de corrupte i de mal governant. Malgrat que no albirava un futur optimista per a la causa del seu país, era un home vitalista, hiperactiu, i a qui els afers i la vida mateixa havien obligat a relacionar-se de manera fluïda i natural amb àrabs, hebreus, drussos o cristians ortodoxos d’origen àrab. De vegades feia palesa de la seva tristesa o impotència, però no deixava que l’odi i la rancúnia s’apoderaren dels seus sentiments.

Aquells dies, però, s’acostava un període electoral. L’horitzó es presentava negre amb l’aparició a l’escena política d’un personatge reconegut per les seves proclames vers l’ANP, Arafat i els palestins;  i pel seu extremisme dretà. Benjamin (“BB”) Netanyahu i el Likud s’acostaven al poder i la mefiança s’apoderà dels qui albiraven avanços en els processos de pau. Un parell d’atacs suïcides acabaren per desnivellar la balança a favor de Netanyahu front a Shimon Peres, i l’home més temut pel poble palestí accedí per primera vegada al poder.

Pel viatge de la vida, particularment durant diverses estades als Estats Units, he gaudit de l’hospitalitat d’amics de la comunitat jueva, de les seves festes, cerimòmies religioses o gastronomia. Sempre m’he trobat a gust. El mateix amb àrabs palestins o àrabs cristians ortodoxos. O amb cristians catòlics ací, al costat de casa. No sóc creient, però em sent a gust amb la gent que em fa sentir a gust, i fa molt de temps que vaig decidir anteposar l’amistat i els sentiments a la religió o la ideologia senzillament perquè la vida és massa curta com per a barallar-se o trencar lligams amb persones estimades que no pensen el mateix que tu. El qui es queda ancorat en el sectarisme sabrà si li paga la pena o en treu alguna cosa de profit. Amb tot açò vull dir, que el meu amic palestí crec que pensava igual que jo; i que anteposava l’amistat, i la bona voluntat de la gent a la radicalitat dels  seus sentiments més profunds tractant de romandre sempre objectiu i crític amb qui n’era mereixedor a una banda i a l’altra del conflicte. Amb la corrupció al si de l’ANP i amb el terrorisme de Hamàs o amb els mètodes repressors i abusius de l’exèrcit israelià. I d’abús de poder n’havia patit un exemple en primera persona aquells dies. Jo ho vaig viure just al seu costat i òbviament -què voleu que us diga-  des d’aquell dia vaig prendre partit per la part més dèbil.

Els darrers anys no s’han caracteritzat especialment per un acarnissament del conflicte. No hem sentit parlar massa d’atemptats suïcides als autobusos públics o a mercats; com tampoc s’han desvetllat atacs als infames i creixents assentaments (altre exemple de provocació i d’abús de poder del govern) habitats per una part de la comunitat jueva més radical. Malgrat tot, les autoritats israelianes no han deixat en cap moment de posar entrebancs al comerç amb Cisjordània i Gaza ja que les mercaderies solen arribar als ports de Tel-Aviv, Ashod o Haifa i els controls que han de passar abans d’arribar a la seva destinació final no són senzills. I si el trànsit de mercaderies no és senzill, el de persones o el de medicaments o d’aliments de primeríssima necessitat resulta encara més complicat, particularment a una franja de Gaza controlada des de fa temps pels radicals de Hamàs. 

Mentre l’ANP i el govern de Mahmud Abbas amb seu a Ramallah controlen administrativament i militarment Cisjordània; han reconegut l’estat d’Israel i han demostrat i seva voluntat negociadora, els senyors de Hamàs s’han fet els amos absoluts d’eixe xicotet tros de terra que és  Gaza i on viuen amuntegats un milió i mig d’habitants en unes condicions bastant miserables. I si cerquem una mica d’equanimitat i per una banda destaquem que Israel és un estat opressor, provocador i repressor; no és menys cert que Hamàs també provoca sovint l’enemic, i el que és més terrible de tot, fa ús de la població com a escut humà. Abans dels terribles atacs de l’exèrcit israelià que han costat ja vora a 200 morts, els senyors de Hamàs s’han tirat unes quantes setmanes llançant coets i més coets de manera indiscriminada en direcció a l’altra banda de la frontera. Obviament, els escuts anti-míssils de l’enemic, en alerta permanent, han fet la seva tasca i han interceptat qualsevol coet abans de que caigués  sobre el seu territori o al bell mig de qualsevol nucli urbà. Hamàs no ha deixat un instant de provocar, i a sobre, ha col·locat les bateries de llançament de coets entre les cases dels seus veïns amb dos objectius ben clars: a) l’esmentat abans de gastar els ciutadans com escuts humans i b) esperar que Israel causara un bon nombre de víctimes per poder mostrar-les al món.

Eixa pobra gent que té les bateries a la porta de casa o al terrat té instruccions de quedar-se allà esperant que li caiga la corresponent bomba damunt del cap. Perquè per a Hamàs les víctimes, tant s’hi val si són homes, dones, infants o nadons, són uns màrtirs més de la causa i tenen el paradís assegurat. I això sí que qualsevol persona que estiga posicionada a favor dels Drets Humans no ho hauria de tolerar. M’és indiferent que siga de dretes com d’esquerres: el que està fent Hamàs és inadmissible. Possiblement l’exercit de l’ultradretà Netanyahu se n’està passant. Possiblement no ha tingut la temprança necessària per a contenir-se i no atendre a les reiterades provocacions, però en aquest cas -què voleu que us diga- jo, que no tinc res de pro-sionista i que em considere més aviat defensor del dèbil i de la causa palestina, no hi trobe manera humana de defendre el que Hamàs està fent amb la seva gent aquests dies. Això sí, de debò que ha aconseguit superar amb escreix l’efecte mediàtic internacional que desitjava.

 

8 pensaments a “El conflicte etern

  1. En un conflicte on les posicions estan tan polaritzades,sovint per ignorància i fanatisme, resulta d’agraïr un relat ponderat. Valent per tant, tal com està la cosa. Enhorabona

  2. Gràcies a tots tres, que ja sabeu que sou referents per a mí. El més sensat hagués estat callar, no opinar, o seguir el corrent general del progressisme valencià. Dssortadament crec que en el cas que ens ocupa Hamàs anteposa els seus interessos i el ressò que puga obtenir a la comunitat internacional, a les vides dels seus propis ciutadans. 
  3. Intento ser neutral en un conflicte amb molta història, molts morts i moltes arestes. I no és gens fàcil.
    Parteixo d’un cert biaix propalestí que he anat moderant amb els anys. Israel (que té moltes coses a envejar) té dret a viure, a ser un estat segur, però Palestina també té aquest dret.
    Per tant sóc partidari dels dos estats, democràtics, segurs, desarmats, amb una solució justa al problema dels refugiats, amb cocapital a Jesrusalem. N’hi ha d’altra, de solució?
    D’acord que al seu dia els àrabs van rebutjar aquesta solució plantejada internacionalment però d’això en fa molts anys. I Arafat i els seus ja van reconèixer l’estat d’Israel i s’avenien a trobar una solució en aquests termes.
    Ara tenim, per una banda els fanàtics de Hamàs (sembla que alimentats en el seu origen pels propis serveis ssecrets israelians per debilitar l’OAP) i per altra banda una dreta israeliana (laica o religiosa) també fanatitzada (on queda l’esperit dels “pares” laboristes de l’estat d’Israel; enterrats amb Rabin potser? assassinat per un dels seus?)
    No podem tancar els ulls: hi ha un estat ocupant que conculca tota mena de drets i que practgica càstics col·lectius incompatibles amb la democràcia contra agressions lamentables i totalment condemnables. I hi ha un terra ocupada (amb una dictadura interna i religiosa a Gaza i amb corrupció important a Cisjordània).
    I mentrestant, a l’altra banda del nostre Mediterrani, van morint homes, dones i nens i tot plegat em fa molta llàstima i no diu res positiu de la condició humana.  
  4. Mentre cauen bombes sobre un hospital de Gaza (el de Wafa segons sabem per twitter) hem de sentir opinions tèbiament propalestines (com si no) que finalment acaben justificant, més sí que no, totes les barbaritats que estan fent, una volta més i ad infinitum, els israelians.

    Ara l’excusa és Hamas. Són molt dolents, aquestos. Si no fos per  Hamas, hem d’entendre, no estarien bombardejant hospitals ni centres de disminuïts físics ni caçarien nins com a conills en les platges veritat ?

    Doncs no, senyor Mira. Perquè vostè sap que l’arrelament de Hamas i de tot el radicalisme islàmic a Palestina va ser primer atiat pels serveis secrets d’Israel per debilitar l’OAP. I que als palestins que no recolzen Hamas, majoritaris a Cisjordània, els permeten sobreviure sense res mes, cada dia amb menys terra pròpia i més assentaments jueus (també il·legals) . Ni estat palestí, ni tornada de refugiats, ni abandonament dels territoris ocupats (i colonitzats) il·legaltment des de 1967 (!)  ni altres quimeres que no les diu cap grupúscul esquerrà sinó l’ONU.

    Per això, senyor Mira, tengui ben present que molt més criminal és l’Estat d’Israel, que du des de 1948 massacrant al poble palestí i a qualsevol que s’oposa al sionisme (recordi la seva dita: “des del Nil fins al Jordà”) que qualsevol de les desesperades formes que té el poble palestí de lluitar, en les condicions que puguin, contra els botxins del seu poble. Perquè abans va ser l’OAP, avui és Hamas i demà serà qualsevol altre que no s’agenolli davant qui els agredeix.

    En resum, tots els sionistes dels PPCC ens vénen la mateixa película : que Israel i Hamas fan la seva guerra, que no ens hem de ficar, que és un conflicte entre parts iguals i bla bla bla.

    Miri la foto del nen metrallat a la platja, senyor Mira. Si vostè no és capaç de alçar-se i fer el possible per obligar a Israel a donar JA justícia al poble palestí és que vostè és còmplice de la mort d’aquest nen. Ni més ni menys.

    Disculpin la meva redacció. Me tremolen els dits d’indignació i ràbia.

    Ja n’hi ha prou.

        

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *