De Tiananmen al capitalisme més ferotge

Guarde emmagatzemades al palau de la memòria les imatges de Tiananmen. Imagine que deuen estar allà dins, compartint espai amb  altres imatges televisives d’aquelles que hom no pot oblidar mai: el colp de Tejero, la caiguda de Ceaucescu, les Torres Bessones o el propi enderrocament del mur de Berlin. Ha passat molt de temps però recorde a la prfecció l’estudiant que, desafiant, gosa fer front a un immens tanc  que amenaça amb xafar-lo. De vegades el veig amb  els braços pegats al cos, a voltes amb els braços estesos, com si així fos més senzill barrar el pas d’aquell monstre de color verd fosc situat un parell de metres al front i de la filera que hi arriba al darrere. La imatge, com el propi temps,  semblava congelar-se, i els televidents admiràvem l’heroïcitat del jove durant uns segons que es feien eterns. El xafarà o no el xafarà. ¿L’hauran atropellat al final? ¿Què n’haurà segut d’aquest pobre valent que gosa posar pals a les rodes de la maquinària de tot un poderós règim sencer?.

Aquest darrer mes de juny s’han complit vint-i-cinc anys de la revolta de la plaça de Tiananmen on s’hi aplegaren milers de joves tips de la repressió d’un caduc i vell sistema comunista tan tancat, tan opac i tan repressor que no els permetia albirar un futur de vida digna en un país que llavors tenia una renda per càpita similar a la de Guinea Bissau. Durant aquells dos mesos de protesta van perdre la vida centenars -algunes fonts diuen que milers- d’estudiants i de treballadors. Joves innocents que a les acaballes del segle XX reclamaven democràcia, progrés i drets socials, trets elementals i bàsics per a qualsevol societat moderna i que amb les seves vides pagaren el preu més alt que hom pot pagar. Acabat el bany de sang, el Partit Comunista Xinés, al·lergic a qualsevol tipus de dissidència, va moure fitxa bàsicament convençut de que calia prendre mesures per tal de continuar perpetuant-se en el poder. ¿I quin tipus de reformes devia o podia permetre’s dur a termini un arcaic i robust règim comunista per acontentar aquell turba de vestits majoritàriament blancs, grisos i negres; i millorar la qualitat de vida de la societat i la imatge del país a ulls d’una comunitat internacional que sobtadament l’havia posat en el punt de mira? 

La Xina segueix sent políticament un estat oficialment comunista i, malgrat que el jovent d’avui en dia gaudeix d’unes llibertats més amples que les dels seus predecessors, les llibertats d’expressió o d’informació  tal i com la entenem els occidentals segueixen un patró no gaire distant del de fa cinc lustres. L’obsessió pel control dels mitjans segueix estant una qüestió vital per a un estat que no vol que el món en sàpiga massa de les seves sentències de mort; de les campanyes a favor dels drets dels treballadors i de les dones; de qualsevol acte de protesta contra polítics regionals o nacionals; o d’accions punitives envers les comunitats budistes del Tíbet o musulmans d’altres indrets del país.

Eixe estat políticament comunista ha esdevingut, però, la segona potència econòmica mundial. El bol d’arròs estatal ha passat a la història i la industrialització de les grans ciutats, compassada de la construcció de gratacels, xarxes ferroviàries i de carreteres ha acollit desenes de milions de de camperols que vivien en la misèria més absoluta i que a hores d’ara gaudeixen d’unes condicions de vida més confortables. La Xina, diuen, ha esdevingut la fàbrica del món, però no tot lo món n’és conscient de que és una fàbrica d’aquelles on el treballador a penes té dret a res. No té dret a fer vaga, a associar-se en una protesta amb els companys; o a reclamar una paga extraordinària; o un horari digne i raonable; o unes mínimes condicions de seguretat i de salubritat. És el que té el capitalisme més ferotge que directament ofega els drets més essencials d’una força laboral maltractada, mal pagada i poc respectada. Tinc amics que hi treballen allà o que sovint viatgen per tal d’assessorar empreses locals o fer controls de qualitat. M’han contat experiències terribles. Treballadors de fàbriques de vernís sense mascaretes protectores dels productes químics que floten en l’ambient i que dormen allà mateix al terra, al costat del forn o de la línia de producció. O d’altres, que han perdut les emprentes dactilars dels dits perquè agafen directament amb les mans peces de ceràmica que surten dels forns a 300 ºC de temperatura. O aquelles indústries manufactureres de joguines amb productes químics de provada toxicitat. Per no parlar-ne de les jornades de treball de 12 hores diàries, 6 dies a la setmana o de la contractació irregular de menors per jornals d’apenes unes desenes d’euros al mes.

A tot això podem afegir la manca de respecte als més essencials codis internacionals de comerç. A l’abús de confiança, a la trampa o a les pràctiques ocasionals de dumping que alguns sectors industrials han denunciat a la Unió Europea i que han portat a establir controls més ferms a les importacions provinents del gegant asiàtic o a establir mesures aranzelàries molt més dures. 

En general, no hi ha dubte, la qualitat de vida ha millorat allà i l’estat planeja seguir desenvolupant més i més zones metropolitanes per tal de seguir potenciant el formigó i uns sector de la construcció que ha de generar més i més milers de llocs de treball. Els camperols del segle XX esdevindran els consumidors del segle XXI, el bucle no s’aturarà i la renda per càpita no deixarà de crèixer. És el projecte d’un exemplar estat comunista que gaudeix a hores d’ara  d’un potentíssim sector immobiliari que ja representa el 16% del PIB. La Xina ambiciona liderar aviat l’economia mundial. Això sí, sembla no haver-se aturat a pensar què podria passar si, com ha passat a tants i tants llocs, la bombolla immobiliària fot un esclafit.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *