Construcció, il·lusió, optimisme.

Potser estem parlant d’allò que en diuen llocs comuns, però sovint he escoltat dir que els valencians, a sobre de ser vitalistes, emprenedors, amants del foc, de la festa, o de la pòlvora, som un poble optimista per naturalesa. Possiblement no és res antropològic però l’optimisme envaeix les vides i el pensament de bona part dels ciutadans que habiten esta terra i això els duu a ser inconformistes, a rebel·larse front a l’adversitat, a tirar endavant en èpoques d’una crisi o d’una repressió brutal. A creure que les coses poden millorar al seu entorn. Si no hi ha il·lusió, no hi ha optimisme i a l’inrevés. Més recentment ha portat a molta gent a implicar-se en política i a  lluitar amb fermesa envers la injustícia i els peatges que les errònies decisions de l’establishment bipartidista han provocat en una societat absolutament convulsa. Aquesta terra que ens ha vist nèixer arrossega ja una dècada de misèria, d’empobriment de les víctimes de l’economia, de l’especulació i de la manca de seny i de responsabilitat d’uns governants que són paradigma de l’amoralitat i de la perversió. Alguns com Francisco Camps, Carlos Fabra o Rafael Blasco ja han estat condemnats per la justícia. Altres, com el cas de l’alcaldessa d’Alacant Sònia Castedo, el president de Les Corts Valencianes, Juan Cotino; o l’alcalde de Castelló de la Plana, Alfonso Bataller, aguaiten les determinacions d’una justícia desesperadament lenta i excessivament tova amb aquesta conlloga de personatges. 

La crueltat d’un cicle econòmic regressiu s’ha vist agreujada de manera virulenta en un territori on fa tan sols vuit o deu anys es lligaven els gossos amb llonganisses. Els valencians érem l’enveja de la resta de l’estat espanyol. Ens havien venut que aspiràvem a ser la Florida d’Europa, el cement tirava del carro amb potència, i l’administració afegia els necessaris jocs d’artifici amb la Fòrmula 1, l’America’s Cup i l’univers calatravià. La festa no acabava mai, i tots havíem de ser propietaris car l’habitatge es revaloritzava un vint per cent a l’any següent. “Compra, no sigues imbècil que fulano s’ha guanyat quatre milions de passe”. I així picàvem. I compràvem pisos i apartaments en plànol a algún especulador que no havia lliurat un cèntim encara però al que la laxitud de la banca permetia finançar el cent per cent del seu castell de fum. I després de la casa ens féiem una segona residència que també era un valor segur. I el cotxe de luxe. I els viatges a la neu i a la Polinèsia francesa amb l’esperança de veure uns taurons que mentrestant ja ens havien fotut un mos a la cama. I ara alguns ho han perdut tot i viuen amb els pares, o amb els avis. I tenim un 30% d’aturats. I diuen que si s’està legislant per a poder declarar una persona física en concurs de creditors.

L’optimisme, en aquest cas una mena de fals optimisme,  s’estenia de tal manera que afectava per igual totes les classes socials. A penes hi havia atur, i la possibilitat de fer centenars d’hores extra alimentava les il·lusions de les classes baixes per convertir-se en mitjanes, mentre aquestes albiraven fer el salt al status més alt de la piràmide social. I mentre la bombolla punxava, l’hèrnia de hiatus i la gastritis començaren a tibar les entranyes d’una administració que havia malbaratat en excés, que recaptava cada colp menys i que havia hagut d’endeutar-se pràcticament de per vida. La gastritis es feu crònica i a partir d’aquell instant la classe política dominant començà a fer palesa de la seva manca de sensibilitat amb una societat a la qual havia deixat absolutament desatesa i abandonada.

La supèrbia, l’estultícia i  manca de transparència o de respecte als més elementals principis democràtics s’han vist intensificats i agreujats durant el darrer curs polític valencià.Els qui ens governen arriben als exàmens de juny sabedors de que després ve setembre, però conscients de que al 2015 hi ha una revàlida que difícilment podran superar senzillament perquè la nau fa massa temps que va a la deriva i perquè el poble està tip d’un capità mediocre, incapaç i manipulat; i d’una tripulació que vegeta, i que pega tombs sense un rumb determinat. Ja ni tan sols el GPS funciona i el compàs magnètic difícilment alcança per a trobar el Nord. Enough is enough, adéu, good bye, hem tingut prou.

Si als 60 un grup de joves d’ideologia heterogènia s’aplegava -fonamentalment- al voltant de la Universitat Literària de València per a debatre quin país volien i necessitaven, a la segona meitat dels 70 i principis dels 80 el seu optimisme, formació i obstinació els dugué a fites quasi impensables uns anys enrere. Les dissonàncies i el decurs de la història van deixar aquelles aspiracions incompletes i la insatisfacció i el pessimisme tornaren a instal·lar-se en les vides de molta gent. A la llarga de la meva existència he conegut moltes d’aquelles persones que lluitaren per un País Valencià més digne, més just, més democràtic i més habitable.També, és clar, per un país més respectuós amb els seus orígens, la seva llengua i la seva història. Hi havia una miqueta de tot: democristians, comunistes, socialdemòcrates, ecologistes; potser fins i tot algún liberal. Però a la fi, hi havia un objectiu comú, que és el que compta. Diguem-ne que era una amanida prou completa i variada de persones que, en molts casos, anteposaren interessos personals o inclús carreres professionals, al servei d’un país, el seu, que s’estimaven, i que volien construir. Aquella construcció no va acabar mai. Més aviat, bona part dels fonaments de l’edifici van ser enderrocats, arrassats per immenses màquines Caterpillar

Hui, a un any vista dels comicis electorals previstos per a la primavera del 2015 eixe grup de gent heterogènia però igualment compromesa  formada, il·lusionada, assenyada i optimista només el trobe al voltant d’un projecte, i aqueix projecte s’anomena Compromís. Eixa gent està ahí, amb ganes de batre’s en la contesa per tal de regenerar la democràcia des de la base i redreçar el rumb d’un país que ha patit massa per culpa de la indecència i els interessos privatius i grollers dels qui ja no són mereixedors del mínim respecte, ni pels càrrecs que ocupen encara, ni pel mal que han fet al conjunt de la societat valenciana. El repte de Compromís és immens. La responsabilitat dels qui condueixen el projecte més gran encara; i solament si hi ha respecte mutu a nivell intern; si hi ha consensos i capacitat per a confeccionar un programa veritablement realista i escaient, i  si entre tots som suficientment competents com per a forjar equips de treball cohesionats, transparents i propers, estarem en condicions de considerar seriosament que la possibilitat de liderar el canvi politic es troba al nostre abast. La base social del projecte ha crescut de manera molt notable els darrers anys i el sòl electoral és cada colp més fort i més consistent. Però la il·lusió, la convicció i l’optimisme, han d’amarar necessàriament tot l’embalum per a que l’èxit final siga realitzable. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *