Cinc a u
De sempre m’han dit que sóc hipersensible i que fàcilment em pique, no compartisc eixa visió de mi mateixa, clar. Més bé trobe que la gent acostuma a dir allò que li ve bé i quan els repliques amb dades objectives, els fas veure que les coses es demanen i consulten i no es dona per sentat que vens obligada a fer-les, o que tal o qual apreciació és incorrecta, t’amollen: que prompte et piques!!
Ja és sap, no hi ha millor defensa que un atac.
El cas és que sempre li he fet voltes al per què és tan senzill ferir, i perquè ràpidament poden deteriorar-se les relacions o mai acabar de ser igualitàries. I l’altra nit, escoltant Elsa Punset a la ràdio, crec que em donà la solució. Explicava que no se quin autor (Goldman?) podia endevinar amb quinze minuts d’observació d’una parella si anaven a separar-se o no, i això mateixa era aplicable a qualsevol tipus de relació.
No és màgia, ni endevina endevinalla, sinó que es sustenta en una fórmula molt clara: la de cinc a ú.
Raonava que les opinions, gestos, comentaris negatius pesen molt més que els positius, tant com eixa proporció, que és la que reestructura la situació. Per tant, si en una interacció no és produeix eixe reequilibri o el mínim de 3 a 1, la situació s’aboca al desastre.
Així només poden triomfar a la parella, els dels catenaccio aburrit italià del 0-0 o els incapacitats de crítica o molt baixa.