Mentiders en sèrie

Mentir bé és un art molt difícil, que poques vegades apleguem a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però en general són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. I les mentides poc convincents, de més a més tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. Aquestes, i altres consideracions feia Fuster fa una cinquantena d’anys al voltant de la definició general de mentir. Un bon home anomenat Serafín Castellano va eixir als mitjans no fa gaire temps assegurant i garantint que Radiotelevisió Valenciana no es tancaria de cap manera. Mai. Déu meu, però com gosen preguntar-me eixes coses, va afegir amb el gest i la mirada. Aquesta setmana, però,  el recentment auto-proclamat candidat a la Generalitat Valenciana per al 2015, Alberto Fabra ha declarat que l’ens es tanca, que es tracta d’una decisió terminant i que no hi ha volta de fulla. Tot seguit José Císcar,  que un dia fou totpoderós vicepresident, i que a hores d’ara ho és menys, ha afegit que sí, que that’s it, i que és absolutament necessari liquidar Canal 9 (o Nou des de fa uns mesos) perquè de lo contrari no podran fer més escoles o centres de salut als pobles del país. Alberto Fabra altre colp, s’ha afanyat a destacar que la societat pública es tanca per culpa de l’actual directora que duu sis mesos i mig en el càrrec.

La senyora Rosa Vidal, directora cessada, natural de Castelló i experta en fusions d’empreses públiques i privades model Alzira , possiblement també s’ha vist en la necessitat de mentir alguna vegada durant el temps que ha estat al capdavant d’un  vaixell que havia quedat sense llum i propulsió enmig de la tempesta. Malgrat això, si hi ha una cosa clara és que l’ERO és un encàrrec polític del Consell, i la directora i el seu equip són senzillament els executors que reben les ordres; és a dir, els qui han de passar pel tràngol de fer la feina bruta que els hi encomana algú des de dalt. La pèssima gestió empresarial, el saqueig sistemàtic, les pràctiques censores o el malbaratament de centenars de milions d’euros de tots els valencians no crec que estiguen entre les actuacions per les que Vidal s’ha destacat durant la seva breu etapa al capdavant de RTVV. Més aviat al contrari. Sembla que pel que diuen els professionals, i era un tant notori per a qui seguia una mica la programació d’aquestos darrers mesos, Nou havia esdevingut un poc més plural i que també s’hi treballava per reduir les pèrdues al mínim. El gruix de les malifetes s’han acumulat durant vint o vint-i-cinc anys i cal ser certament mesquí per a declarar públicament que la causant, la que té la culpa de tot, és una executiva que ha reconegut estar sotmesa a pressions polítiques i coaccions de tot tipus. Mentides, mentides i més mentides que han comptat en tot moment amb la complicitat de la premsa estatal i amb una part considerable de la valenciana. Com sempre. Com a l’època de Zaplana, el període d’Olivas o els anys gloriosos del propi Camps.

Amb l’arribada al poder d’Alberto Fabra, bona part de la societat albirava la posada en marxa de canvis significatius. Des de la capital de la Plana es comentava que, front a l’histrionisme revolucionat del darrer Francisco Camps, el nou president tenia un tarannà ben diferent. Els qui el coneixien bé el definien com una mena de motor diesel, pausat, més obert i més conciliador. Havien esperances de que la manera-de-fer les coses canviara horitzontalment, amb menys personalisme; o verticalment, evitant les injerències en el treball dels càrrecs de confiança més destacats. Potser eixa és la imatge que es va transmetre els primers mesos però, un colp instal·lat al Cap i Casal, el president entrant es va adonar molt aviat de que no gaudia, ni del recolzament d’un entorn que se’l mirava descontent i amb recel per haver estar anomenat digitalment des de la metròpoli; ni del personal de confiança necessari per a poder governar amb uns cèntims de tranqui·litat. Si no s’afanyava a actuar amb celeritat i fermesa, el seu lloc podia trontollar, i aviat va emprendre un seguit de canvis i d’actuacions per tal d’anar marcant-se el territori. Les darreres setmanes sembla haver-se rebel·lat definitivament contra tot i contra tots.  L’habitual discurs mel·liflu i buit, s’ha fet més agre i bel·ligerant.  El seu posicionament espanyolista s’ha radicalitzat. Els egos, com li va passar al seu predecessor, s’han accentuat i com a exemple ha incrementat el nombre d’assessors i ha exigit una presència i una notorietat pública més i més gran inaugurant actes i saraos de tot tipus. Tot plegat, no és més que l’impuls d’una política presidencialista sense rumb d’un home que es sent immensament dèbil al seu entorn, impotent per a  mantenir a flot una nau (bastant més gran i complexa que el propi canal autonòmic)  que s’enfonsa sense remei. La vehemència, el seguit de mentides, les calúmnies i la manera summament miserable d’actuar amb un equip que ell mateix havia nombrat, en són una bona mostra.

Mentrestant, el secretari general dels socialistes valencians, Ximo Puig destaca que és una errada inconcebible, una injustícia, una bestiesa i una bogeria. El senador Lerma, aquell que va consentir o encomanar (o ves i busca) a un tal Amadeu Fabregat la confecció de l’històric llistat de “les 500 paraules prohibides”, qui va facilitar o ordenar (ves i busca també)  la progressiva castellanització de la programació,  i que casualment ha eixit estos dies a estirar les cames o a passejar en el metro, afirma que ell sí que va ficar els fonaments  d’un mitjà plural, il·lusionant i vertebrador del país.  O menteixen, o possiblement els hi falla la memòria històrica. O inclús la recent:  fa solament un parell d’anys l’aleshores omnipresent Pepiño Blanco,  flanquejat per dos destacats dirigents de la terra com aleshores eren Jorge Alarte i Leire Pajín, declarava obertament als mitjans que calia tancar RTVV el més aviat possible.

Em pregunte si els personatges d’aquesta funesta sèrie de declaracions i despropòsits s’han sentit alguna vegada envaïts per allò que els anglo-saxons en diuen peace-of-mind. A la fi, com també assenyalava el mestre de Sueca, els mals mentiders ens deixen  en una situació inquietant: sabem que estan mentint-nos i els retirem la nostra confiança. I just això és el que molt possiblement acabarà passant als qui han governat esta terra les darreres dues dècades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *