Objectiu Xambó

No deuria sorprendre ningú la miserable campanya que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana ha engegat envers el cantautor i membre del Consell d’Administració de RTVV, Rafa Xambó. La croada, agitada inicialment pel diari Las Provincias i atiada seguidament a la xarxa pels cadells de les noves generacions populars i els community managers de les institucions, reclama que l’autor ha fet calaix amb subvencions de diversos ajuntaments on governa Compromís. Tanmateix considera quasi escandalós que tingui un grapat de concerts programats a diverses universitats valencianes com si fos un acte d’extrema gravetat o d’enriquiment tant personal com el minúscul grup de músics que l’acompanyen.

Xambó s’ha afanyat a destacar que l’edició i la producció del disc li han costat, supose que a banda de moltes hores de feina minuciosa, un grapat de milers d’euros de la seva butxaca alhora que ha fet públic el diners –uns pocs centenars d’euros- que ha desembutxacat alguna de les institucions denunciades.

No és gaire complicat esbrinar el per què d’aquesta campanya tan tendenciosa i tan mesquina. Des de la seva condició de conseller a la Radiotelevisió Valenciana, Rafa Xambó ha estat una de les veus més valentes a l’hora de denunciar des de fa uns quants anys el lladrocini i el saqueig sistemàtic de l’ens, el malbaratament continuat dels seus recursos, les informacions tendencioses, la manipulació i la censura, o la coacció i la persecució ideològica d’una part dels treballadors. Per a acabar-ho d’arredonir, ha estat dels primers en denunciar també les irregularitats que els dirigents anteriors i els actuals han comés amb l’ERO que recentment ha afectat a més d’un miler de treballadors. Tot plegat, Xambó ha estat una veu punyent i un  personatge molest i incòmode que ha fet supurar estos dies certa dosi de rancúnia i un innegable ànim de revenja entre la militància popular i els seus mitjans afíns.

I és que als qui governen esta terra des de fa vora 20 anys i que controlen fermament les diputacions provincials i més del 80% dels ajuntaments, tot allò del valencià no els ha fet mai massa gràcia i solament mantenen un nivell d’acceptació i de difusió (que és més aviat ridícul i de vegades testimonial) en tot allò que envolta el folklore i el món de la festa. El recolzamant públic a l’edició de llibres i de música en valencià és escàs des de l’època socialista i ha anat cada colp a pitjor i si, a hores d’ara, existeix una certa producció literària o musical i una oferta de concerts en la nostra llengua és degut a la voluntat de centenars de persones que pràcticament de manera altruista s’esforcen en mantenir ben viva la flama. Conec prou bé tot el gremi. Des d’escriptors a editors, passant per gestors culturals, productors musicals i promotors de concerts. Gent com Rafa és, la que malgrat els entrebancs, segueixe mantenint la il·lusió i la gosadia d’oferir una producció cultural digna en la llengua pròpia dels valencians.

Els gustos dels populars són des de sempre ben coneguts per tothom. Fent una miqueta de memòria caldria recordar quants milions de pessetes pagats a les Bahames (potser equivaldrien a uns quants d’euros) va gastar Zaplana i l’IVEX per subvencionar un grapat de concerts de Julio Iglesias en unes fires comercials. I si baixem a terra, a l’univers dels mortals, podriem també preguntar quantes vegades artistes com Francisco o Norma Duval han participat a actes dels populars o l’interminable nombre d’artistes que instal·lats en la mediocritat i en l’espanyolisme més profund i coent han estat contractats anys i anys per les administracions públiques. Senzillament sempre han fet ben visible quins eren els seus gustos fent-los han fet passar per normals a una societat on dissortadament han anat arrelant.

Plácido Domingo va actuar l’hivern passat a Castelló de la Plana, però no per cantar, sinó per dirigir l’Orquestra Simfònica de la Comunitat Valenciana. En acabar el concert algun pardalet li va dir que era l’aniversari de la dona del President Alberto Fabra i aprofitant l’avinentesa tingué un detall d’alló més emotiu: com si fos Marylin cantant a Kennedy, feu que l’Orquestra interpretara el Happy Birthday to you dedicat a la senyora presidenta. Perquè vergonya mai no han tingut, ni els qui ens governen, ni els seus artistes afins, ni la claca que els fa costat a tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *