Mantenir la dignitat

Aquesta setmana s’ha presentat a Castelló “Adéu, RTVV”, un llibre editat pels periodistes  Borja Flors i Vicent Climent amb el suport del servei de publicacions de la Universitat de València. Un tasca de valents que recull experiències escrites en primera persona de més de vint  periodistes de l’ens, professionals dignes que ja han estat denunciant durant anys el què passava allà dintre mitjançant els seus blocs particulars, les xarxes socials o comunicats i articles a diversos mitjans. Uns treballadors que han sapigut nadar enmig de la tempesta solidaritzant-se els uns amb els altres, anteposant l’interés col·lectiu al personal; i que sobretot s’han mantingut fidels als seus principis i als principis fundacionals de la Radiotelevisió Valenciana que no eren altres que tractar de fer una radiotelevisió pública plural, decent i en valencià.

Perquè pel que conten no ha estat gens fàcil sobreviure allà dins els darrers anys. Ans al contrari. Viure sotmés a la coacció permanent, conviure amb maltractament psicològic i l’angoixa de saber que vas fora perquè no ets dels seus, o haver rebut més aviat la consideració de número i no de persona deu d’haver sigut dur, molt dur. Com assenyala amb encert el periodista Ricardo Cobo, els qui anàven a ser objecte de l’ERO eren  “tractats com a mobiliari prescindible d’un edifici que amenaça runa”. Mobiliari en comptes de  professionals que en una bona part havien presenciat il·lusionats el naixement de l’ens o que en molts casos inclús havien arribat a ocupar el seu lloc de treball en aprovar la corresponent oposició a continuació dels estudis universitaris. Paradoxalment a hores d’ara desenes de periodistes amb l’oposició i lustres d’experiència s’hi troben al carrer, mentre nouvinguts, tant si val si són competents com si no, però de la corda del partit que governa ocupen els seus llocs de treball. 

Aborrona llegir algunes de les experiències personals. Eriça la pell assabentar-se de que allà dins, al fons d’aquell monstre aparentment tan luxós i que acumulava un deute de més de 1.300 milions d’euros havien barracons que els propis treballadors anomenaven Guantànamo. Esgarrifa i produeix especial fàstic el capítol dedicat a l’antic cap de recursos humans i ex-president del Partit Popular a València,  l’assetjador sexual Vicente Sanz, no solament pel temps en què el personatge va estar actuant impunement des del seu poderós càrrec directiu, sinó per la complicitat de López Jaraba o de la pròpia Lola Johnson, que coneixedors de la gravetat del cas es feien l’orni. 

No menys decebedors són els episodis que relaten l’espoli amb alguns casos concrets. Repartiment de comissions, privilegis per a productores, contractació via digital d’empreses que tot seguit sub-contractaven amb terceres i guanyaven marges escandalosos. Malbaratament dels recursos i saqueig per tot arreu que possiblement haurà suposat desenes o centenars de milions d’euros públics. I dic desenes o centenars perquè com asseguren els propis autors, els valencians no arribarem a saber-ho mai, com dissortadament tampoc podrem vore la majoria dels responsables d’aquest immens frau seure a la banqueta dels acusats. Responsables què, allà dalt de tot, són única i exclusivament polítics que han permés, que han tolerat i que necessàriament han col·laborat amb els lladres i les màfies que durant anys s’enriquiren a costa de tots nosaltres. 

Les cròniques que denuncien la censura permanent i la manipulació dels continguts són nombroses i crec que els qui hem seguit els informatius  encara que siga de manera ocasional hem pogut adonar-nos. Fins i tot els darrers mesos el Partit Popular ha tractat de justificar aquest ERO infame i brutal fent al·lusions al nombre de treballadors d’altres mitjans venent a l’opinió pública que a RTVV hi treballaven més persones que a tres canals de televisió estatals junts, algo que ha quedat clar que no és gens cert. 

I a la fi, i tot plegat, el resultat de la desfeta ja no és solament la impotència que produeix observar com la gent més vàlida i més compromesa va fora, com alguns patiran el drama de quedar-se a l’atur passats els quaranta o cinquanta anys de vida, o com una colla organitzada de criminals han fotut milions i milions d’euros i han quedat impunes. Per a molts és també trist com la manipulació a la que ha estat sotmés el mitjà ha impossibilitat que aquest haja estat mai  identificat pel poble com a algo pròpiament seu; com una emissora per la que pagava la pena lluitar, alçar la veu o eixir al carrer. Durant un temps bona part dels valencians ens identificàrem bastant amb la TV3, amb les seves cares més conegudes i diversos programes de la seva graella eren ja uns clàssics en els llars valencians inclús entre públic de diverses ideologies. Una prova d’aquest interés per la Televisió de Catalunya han estat les diferents manifestacions que a Castelló o a València s’han produït els darrers anys on han participat milers i milers de persones. Havia una complicitat, un respecte per la qualitat d’uns informatius o d’una programació havia arrelat a esta terra. 

Canal 9, eixe malalt en estat comatós que ara han re-nombrat com simplement Nou, mai va estar capaç d’aconseguir un mínim nivell de complicitat o de connexió entre l’emissora i els habitants del territori que abastava. Malgrat l’esforç impagable de la vintena de professionals que participen al llibre i el d’alguns centenars més, que com ells s’esforçaren sempre per mantenir la dignitat i el compromís amb la pluralitat i la qualitat de la cadena,  als valencians mai ens han permés identificar-nos amb ella. Eixa és part de la nostra desgràcia.

 

2 pensaments a “Mantenir la dignitat

  1. És ben trist que algú trobi la programació i els informatius de TV[aticà]3 de qüalitat. Però bé, sobre gustos no hi ha res escrit… i millor!

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *