EL DISTRET
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d’un terrat, una noia que s’havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s’anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Sempre més, aquest instant que Gabriel Ferrater va saber aturar serà nostre. Cada vegada que llegeixo aquest poema se’m fa present la fugacitat del temps però, també, la seva permanència.
Gràcies per recordar-lo!
En llegir aquest poema m’he donat compte que ja fa dies que jo tampoc no mire ni el cel ni la terra ni els núvols ni els arbres, capficada en altres coses que… no sé, hauré de posar-hi remei, no vull mirar només de prop.