De l’austeritat a la desigualtat social

S’ha mort la Maggie. Possiblement a hores d’ara sóc el ciutadà del món cinc-cents mil que escriu un article o un bloc sobre la Dama de Ferro. O el que fa cin-cents mil un. Tant s’hi val. 

El cas és que ha estat una d’eixes personalitats de la política que passen per la vida i que a ú li fan impressió. El primers records que tinc de la senyora Margaret Thatcher es remunten a la Setmana Santa del 1982. Llavors els pares m’enviaren per primer colp i tot sol durant un parell de setmanes a Eastbourne, sud d’Anglaterra a una família per tal de refrescar l’anglés.

Acabava d’esclatar la Guerra de les Malvines i aquella dona de pell blanca i mirada gèlida, aspra i determinada, eixia a les televisions de manera quasi incessant ataviada amb el seu sempitern vestit blau fosc . Després sembla que va lluir vestits amb altres colors. Fins i tot alguns experts en això de la moda, diuen que fou innovadora. No ho sé. Jo de menut sempre la veia amb vestits de color blau marí, com els que sovint emprava el seu admirat i protegit Augusto Pinochet.

Fa poc més d’un any i en visionar la pel·licula que repassava la seva vida i que amb excelsitud va representar l’acriu nord-americana Meryl Streep, vaig tindre ocasió de conèixer amb una miqueta més de detall el personatge.  La seva vehemència, força, impetuositat. Un temperament fort i implacable, que en ocasions fregava la violència psicològica amb els seus antagonistes, tant al si del propi Partit Conservador, com amb els rivals laboristes i d’altres.

Jo era allà, sol, lluny de casa i amb una mena d’estranya sensació de desemparança car estava a un país en guerra i no tenia una perspectiva acurada de la distància que ens separava d’aquells illots de l’Atlàntic Sud. Com és sobradament sabut Anglaterra es trobava enmig d’una crisi social aclaparadora amb vora a tres milions i mig d’aturats, la liquidació del sector de la mineria, la privatització de moltissimes empreseses públiques acompanyades dels seus  pertinents escàndols de corrupció,  i una inflació del 10% anual. El patriotisme, un colp més, va actuar com a catalitzador  però també com a analgèsic emmascarador dels problemes que patia una societat absolutament deprimida, estancada, i amb unes perspectives de millora bastant enrevessades.

Era fàcil endevinar que el país se’n sortiria victoriós ràpidament d’aquella batalla, però el cas és que la senyora primera ministra va aprofitar per endurir les seves posicions i qui sap si fins i tot insensibilitzar-se amb el seu entorn.  Pionera en implantar polítiques d’austeritat al bell mig d’una tempesta econòmica va aconseguir al meu parer que, malgrat que la renda per càpita va augmentar cap a la meitat del seu mandat,  les diferències al si de la societat anglesa es feren cada colp més notòries. 

Sumant etapes com a estudiant i afegint desenes de viatges durant dues dècades, conec els anglesos, el territori i la qualitat de vida. Les èlits del país procedeixen quasi sempre dels col·legis i universitats privades, i el nivell de vida o el cost de l’habitatge varien moltíssim del sud ric i pròsper a un nord amb ciutats grises, tristes i encara un pèl deprimides. La xarxa del ferrocarril és de les més dolentes d’Europa i la sanitat pública (NHS)  presenta en general unes mancances considerablement més notables que, fiquem-ne per cas, l’espanyola. Qui vol un tractament de qualitat i de garanties no dubta en acudir a la sanitat privada. 

País de contrastos entre nord i sud, però també entre nadius i immigrants que s’apleguen als suburbis dels grans nuclis urbans. Les revoltes que esclataren ara fa dos anys al barri londinenc de Tottenham i que s’expandiren cap a altres barris populars de la metròpoli i de ciutats com Manchester, Liverpool, Bristol o  Birmingham; deixen entreveure el malestar invisible i latent que la precarietat, l’atur i la marginació  segueixen encara hui provocant entre una societat que no s’ha recuperat d’algunes polítiques que desembocaren en desigualtats socials inadmissibles a l’Europa del segle XXI. 

4 pensaments a “De l’austeritat a la desigualtat social

  1. Per què anomeneu “austeritat” a les retallades de les polítiques socials, d’ensenyament i de sanitat públiques?

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *