Perplexitat i meninfotisme

Ens trobàvem a la fi dels anys setanta i la família sencera estava a punt de marxar a viure cap als EUA per a temps indefinit. Un xiquet, portava mesos demanant-li a son pare que el portara al futbol, primer, perquè el practicava tots els dies al pati de l’escola, i segón perquè els coneguts li explicaven sovint com d’emocionant era allò d’anar un diumenge a l’estadi. Aquella persistència tingué premi i el pare, que ni era gaire aficionat al futbol, ni tampoc es sentia massa arrelat a la ciutat on vivia, accedí a que l’infant tingués ocasió de presenciar un partit en directe. 

Aquell partit em va marcar de per vida. Era el primer colp que visitava el vell estadi de Castàlia del qual havia sentit molt parlar a casa car l’avi matern havia estat directiu de l’equip local alguns anys i fou el causant de que el camp tingués aquesta denominació en guanyar una mena de certamen celebrat ad-hoc cap a la meitat dels anys 40. Embogit per l’emoció de visitar un camp de futbol dels de veritat, amb graderies plenes, banderes i futbolistes barbuts i peluts -com s’estilava a l’època- sobre la gespa, estava plenament satisfet i agraït al pare. Era el darrer partit de lliga i el somni de tot l’any s’havia acomplit in extremis. Un parell de mesos després marxarem cap a Princeton i ja vaig oblidar-me de l’equip del meu poble fins unes dues temporades després.  

El cas és que, més endavant, es va editar un recull d’articles publicats pel pare a diversos mitjans. Jo  era ja adolescent i, encuriosit, vaig començar a  fullejar el llibre fins ensopegar amb un article titulat Estranya clientela la del futbol.   Allà hi parlava detalladament d’aquell -per a mi- inesborrable esdeveniment, i explicava que havia assistit a un partit manegat, on  a tots dos contrincants els hi valia un empat a zero per tal d’aconseguir el seu objectiu. El Castelló, equip de casa, es mantindria a Segona Divisió A, i el Recreativo de Huelva ascendiria a Primera. 

L’objectiu de l’article, però, era tractar de buscar una explicació al, tantes vegades, misteriós comportament de la gent. Tothom coneixia des de feia dies el resultat de la batalla, però allà estaven, milers de castellonencs emprant el temps i gastant-se els duros en un espectacle que ni era esportiu, ni tenia cap tipus d’emoció. 

Dimarts passat em va passar a mí el mateix. La Televisió de Castelló, que és una cadena d’àmbit provincial que tenim per aquestes comarques em va convidar a un debat en directe que tractava el tema de la Dació en Pagament, les possibles solucions legals, l’escrache i assumptes relacionats. Un dels convidats era un representant de la PAH. En aquest cas particular s’hi tractava d’una senyora madrilenya molt agradable que feia uns anys s’havia instal·lat a la capital de la Plana i que, pel que sembla, havia esdevingut una de les activistes més conegudes a la comarca els darrers mesos.  Com sol ser habitual en aquestes emissores, a poc de començar el programa s’obriren els telèfons per tal de fer els televidents partíceps del debat i posicionar-se amb uns contertulians o altres. Desconec si fou per desorientació o desinformació, però el cas és que tots els que trucàven volien fer sang. Buscaven culpables a la situació. De manera suau alguns tractaven de diluir les responsabilitats entre polítics i banquers, pero tots, absolutament tots, no dubtaven en fer palés que la veritable culpa raïa en les persones. Eren els veïns, els familiars i els coneguts els qui de manera egoïsta s’havien llançat a demanar prèstecs per tal d’adquirir pisos de luxe, villes a la platja, vehicles ben llustrosos o pantalles de plasma quaranta-vuit polzades.

Val, la culpa era dels bancs, però principalment de la inconsciència i l’atreviment dels altres. Cap ni un va criticar la manca del control del risc del Banc d’Espanya cap a les entitats bancàries i la seva exposició al cement. Ningú va jutjar o desaprovar de manera solemne que els bancs ho donaren tot a mileuristes amb contractes temporals. Els altres, els coneguts, els avars…aqueixos eren els que tenien la culpa de tot! La senyora de la PAH, incrèdula, em mirava mentre repetia sotto voce que açò de Castelló era increïble. Que a penes portava vivint a la ciutat cinc anys i el comportament, la deixadesa i la insolidaritat de la gent li resultaven absolutament desconcertants -“no sap vosté ben bé quants llibres, assajos i articles, s’han escrit sobre una cosa que ací anomenem meninfotisme, senyora”, vaig estar a punt de xiuxiuejar-li. Quatre lustres de poder popular i de control ferm dels mitjans han fet que molta gent perga la dignitat. Que s’avergoneixin de ser pobres i que, en lloc de maleir amb fermesa als qui ens han dut fins ací, tracten de buscar culpables entre els seus veïns i coneguts.

I fou un dels responsables de salvar El Saler del formigó qui pocs anys abans d’aquell partit de futbol va publicar el seu País Perplex. Allà el malaguanyat Josep Vicent Marqués es preguntava què podíem esperar d’aquesta societat nostra. Han passat quatre dècades i de debò que a molts encara ens costa de digerir la irracionalitat d’unes maneres de pensar que de vegades semblen fins i tot tragicòmiques.

Sens dubte que hi hagueren milers de ciutadans insensats, temeraris i imprudents que es llançaren massivament camí d’unes oficines bancàries que els hi esperaven amb els braços oberts. Però també quan circulem amb el cotxe sempre ens hi trobem a d’altre tipus d’imprudents que s’hi salten una senyal d’estop o un semàfor en roig. Fins i tot hi han de molts que agafen velocitats que superen amb escreix les que marca la Llei. I la Llei Vial sol estar ben regulada. Hi ha la guàrdia civil a la majoria de carreteres i autovies; hi ha la policia local que es fa càrrec del tràfic als nostres pobles i ciutats; i hi han centenars de càmeres i radars que vigilen acuradament la velocitat a la que hi conduïm.

Però és sabut que l’Estat representat pels successius governs populars i socialistes, i el Banc d’Espanya també van pecar de meninfotisme. Que no s’hi enviaven inspectors  a vigilar els comptes de Bancaixa, de la CAM o del Banc de València ni la seva exposició al monocultiu de la construcció.  Que, mentre molts dels seus amics guanyaven milions amb el formigó i la banca; les caixes i els seus directius acomplien sobradament uns objectius que els hi suposaven d’afegitó molts més milions en incentius. Tanmateix ningú no gosava aturar la pressió de la bomba d’aire que omplia una colossal bombolla. Ni van ficar semàfors, ni ficaren radars, ni enviaren  els agents pertinents i les famílies, moltes amb cotxes cars, nous i lluents, però sense frens suficientment potents, començaren a estampar-se. El model havia fet fallida i possiblement durant dècades estarem entre tots fent-nos càrrec de les conseqüencies. 

 

2 pensaments a “Perplexitat i meninfotisme

  1. donar-te l’enhorabona. Un article que es fa llegidor i entenedor d’una qüestió tan punxeguda. Ha sfdet bona aquella sentència d’Einstein.

    “If you don’t know to explain it simple, maybe is because you don’t understand enough well”.

    Gràcies Roger perquè la qüestio s’entén, després de llegir-lo, molt bé.  🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *