Recuperar el camp valencià

Si hi ha una comunitat autònoma a l’estat espanyol que ha patit -i pateix- amb virulència els efectes de la crisi que va començar a la segona meitat de l’any 2007, aquesta és sens dubte la valenciana. Els efectes de la crisi van lligats en bona mesura a l’estructura productiva de cada comunitat, i els valencians, que ja feia anys havíem començat a abandonar els nostres camps, havíem crescut des del començament de segle de manera esplendorosa a costa de l’especulació, la construcció, i en menor grau el turisme i els serveis. En els darrers quatre anys el PIB per càpita s’ha consolidat a la cúa de les CCAA, mentre que el numero d’aturats ha crescut de manera vertiginosa: tenim mig milió més de ciutadans aturats que al 2008 i una taxa mitjana al país del 28,1%.

No cal dir que a les comarques del nord, molt més vinculades i dependents del sector ceràmic i la seva enorme indústria -i serveis- auxiliar, la taxa supera amb excreix el 30%. Si ens centrem en el segment dels menors de 30 anys l’atur frega el 50%, dels quals més d’un 25% ,acadèmicament capacitats, es veuen foragitats del mercat laboral nacional i han d’emigrar a l’estranger per tal de tractar de trobar una feina mínimament decent. Perquè l’horitzó que proposen diversos economistes és absolutament descoratjador: cap a l’any 2014 el PIB valencià acumularà des de 2008 una caiguda del 10% i l’atur seguirà apujant de manera irreversible. 

La sort que tenim, i potser siga algo innat als valencians en general, és que enmig de les desgràcies i les  catàstrofes econòmiques surten persones que en compte de queixar-se o maleir un sistema que  -amb l’aquiescència dels qui han governat- ens deixa com a herència un panorama ben fosc, es decideixen a emprendre, a innovar, a invertir el seu capital, coneixements i il·lusions en projectes que a la llarga signifiquen una millora, no solament per a la seva situació laboral particular sinó també per a la comunitat en la que habiten.   

Comentava adés que el camp valencià ha estat gradualment abandonat els darrers lustres. El en altre temps potent sector citrícola ha estat víctima, per una banda d’un abandonament per part d’uns llauradors que invertiren en indústries, com especialment d’una important deslocalització puix moltes plantacions han estat traslladades cap a les Terres de l’Ebre o sobretot cap a un Magrib amb una mà d’obra més barata. A sobre de tot això, i tal i com podem observar des de les nostres autopistes, el paisatge ha canviat notablement, i  les amples extensions de tarongers de la costa valenciana han estat en molts casos reemplaçades per urbanitzacions i blocs d’apartaments.

Tot plegat hi constatem en general  eixe abandó del camp, però si ens fixem, i possiblement siga un cas aplicable a moltíssims nuclis urbans de tamany considerable, existeixen un bon nombre de camps i parcel·les al voltant dels nostres pobles i les nostres ciutats reservats  al ciment i que la crisi ha fet que queden erms, pelats i deserts. PAIs en suspensió o projectes urbanístics que quedaran ajornats per a dècades faciliten la recuperació d’un sòl que necessàriament hem de recuperar i que de debò, i amb la implicació d’emprenedors i d’administracions locals, han de significar la creació d’un bon grapat de llocs de treball.

I precisament algo així és lo que està fent el vila-realenc Hèctor Molina. Aquest jove emprenedor s’hi proposa recuperar camps abandonats per tal de convertir-los en explotacions agrícoles ecològiques i sostenibles emprant l’ús de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) per tal d’optimitzar els usos de l’aigua o de l’energia. Tanmateix, l’objectiu té també un interessant component social i educacional ja que fomenta la formació de persones en situació d’atur per tal de reinserir-les en el món laboral. Una vegada format, el nou llaurador serà capaç de convertir-se en autònom i gestionar la seva pròpia explotació agrària, la qual sempre comptarà amb el recolzament del seu professor per tal de rescatar llavors i varietats de productes  agrícoles autòctons  o potenciar el conreu de varietats de cítrics locals abandonades, com d’altres productes ecològics als que se’ls donarà suport també pel que respecta a la seva comercialització.

Cada colp són més els ciutadans europeus que se n’adonen dels avantatges que suposa el consum de productes de  km.0 , aquells que els llauradors locals, com havia sigut tota la vida, ens subministren bàsicament com a producte fresc o de temporada. Aquest projecte de recuperació del camp i d’agricultura de proximitat ha vist la llum a diversos municipis valencians i possiblement s’estendrà per molts altres arreu de l’estat espanyol.  

A banda de l’esmentada recuperació de sòl agrícola i de tenir una important base social amb la creació de llocs de treball, l’agricultura de proximitat aporta valors afegits per al consumidor com ara la seguretat o el coneixement de l’origen del producte i els seus mètodes de conreu, o d’altres de tipus mediambientals ja que els productes que creixen al costat de casa estalvien en embalatge, combustible o la reducció en les emissions de diòxid de carboni. El productor s’apropa al consumidor evitant tota una llarga cadena d’intermediaris alhora que s’estableix una relació de qualitat-preu molt més justa i raonable per a totes dues parts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *