L’ocàs de Don Carlos

La vesprada del 22 de Març de 2013 no ha estat una vesprada més a Castelló. Ni a la resta del País Valencià. Ni tampoc a la resta de l’estat espanyol. Fabra, Don Carlos, l’animal polític que ha dominat i liderat amb fermesa durant més de vint anys el Partit Popular arreu de les comarques castellonenques, ha dit pràcticament adéu de manera definitiva al darrer càrrec amb el que tenia encara un cert vincle polític com era la presidència d’Aerocas, la societat promotora del que ha estat el seu projecte polític més ambiciós: l’aeroport sense avions que ha pegat la volta al món.

La notícia, un tant insòlita i sorprenent coneixent la trajectòria del personatge, ha estat com el ressò d’un espetec a les xarxes socials i als mitjans digitals. La bèstia que xafava fort, que es treia del mig les veus dissonants, i que sempre acabava per sortir-se’n de tots els embulls possibles ha renunciat a continuar tele-dirigint el seu joguet favorit. I possiblement ha renunciat perquè d’alguna manera ha acabat per assumir que el seu caprici, la seva fantasia personal,  ha deixat de tindre qualsevol tipus de recolzament, no solament per part del Consell que presideix qui fou en altre temps el seu dofí, sinó per una societat que pateix les conseqüències d’una crisi que ell mateixa i aquells que practicaren les seves mateixes polítiques començaren a crear fa més d’una dècada.

El monstre ha acabat per engolir-se la persona, i aquesta, marginada, debilitada i sense forces, ha hagut de plegar. Els dies de vi i roses en que el seu poder era omnímode i Aznar estiuejava al terme d’ Orpesa queden molt lluny i la gradual eliminació de la primera línia política, tant de la seva persona, com de la seva guàrdia de corps ha estat significativa els darrers anys.  Sense cap càrrec orgànic ni institucional, i enxampat enmig  d’un fum de processos judicials, el Virrei de la Plana que va començar a construir el domini del territori des del seu càrrec quasi vitalici com a Secretari General de la Cambra de Comerç de Castelló (va accedir amb vint-i-cinc anys d’edat) diu pràcticament adéu per la porta de servei alhora que va posant també fi a la seva trajectòria professional al mateix despatx on tot va començar.  

Llest, agosarat, simpàtic, elegant, carismàtic i generós amb els seus, va aprendre des de ben jove que el veritable poder raïa en la capacitat d’influenciar sobre el seu entorn, en aquest cas el d’una societat provinciana i agrícola que començava a evolucionar i a desenvolupar-se a nivell industrial. Fabra, va bastir relacions molt fortes amb prominents empresaris del sector ceràmic; va aprendre a aconseguir financiació per a les seves campanyes alhora que convencia fàcilment els propis industrials de la necessitat de comptar amb mitjans de comunicació propis, com ara diaris i televisions locals d’arrel conservadora i fidels a la seva causa.

La consecució del poder absolut a nivell provincial va trigar uns anys, però un colp instal·lat va teixir  ràpidament una xarxa clientelar arreu de totes les comarques del nord que el dugueren a repetir èxits electorals sense precedents fins al punt en que a hores d’ara més del 80% dels municipis de la província de Castelló estan governats pel Partit Popular. L’influx de Carlos Fabra arran de la societat castellonenca ha estat tan gran que se dóna el cas de que se li han perdonat sempre els seus excessos o les seves pràctiques il·licites com ara el cobrament de comissions pel tràfic de pesticides il·legals i d’altres que possiblement no arribaran a ser conegudes mai.

La potència i la magnitud del seu lideratge dintre de la formació popular possiblement sols és comparable amb el que té Rita Barberà també des de fa molts anys al Cap i Casal, i  si no estiguérem travessant un context lligat a una crisi econòmica i institucional generalitzada, ni tan sols el  renovat Consell d’un Alberto Fabra i un Pepe Císcar farts d’unes maneres d’entendre la política que erosionen cada dia un poc més els nivells d’intenció de vot popular, hagués estat capaç de forçar l’abandonament d’una figura clau per a entendre la política valenciana de les darreres dues dècades.
 

2 pensaments a “L’ocàs de Don Carlos

  1. Molt bona anàlisi i reflexió. Esperem que tots aquests canvis ens porten a una nova era. Em de superar una manera de fer política que ens ha fet molt de mal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *