De Las Vegas al País Valencià

Fa poc més d’una dècada vaig tenir l’oportunitat de visitar en un parell d’ocasions i per motius de feina la inversemblant ciutat de Las Vegas. No em feia especial il·lusió anar-hi, però sí que sentia certa curiositat per tal de poder observar de primera mà com s’havia pogut alçar tot allò al bell mig de l’àrid comptat de Clark, a l’estat de Nevada. La ciutat havia començat a expandir-se cap a la meitat del segle passat però fou realment a partir de 2001 quan la seva àrea metopolitana esdevingué el centre de població amb major creixement de tots els Estats Units engrandint-se tant a lo alt com a lo ample, alhora que els preus de l’habitatge començaven a unflar-se.

La bombolla, tal i com va passar al País Valencià i a molts altres indrets de l’Estat espanyol, va arribar al seu cim cap a final del 2007, i a partir d’eixe instant els preus començaren a caure de manera vertiginosa. Els preus es desplomaven fins al punt en que cap al 2009 s’organitzaven tours específics per a compradors interessats en treure profit de les substancioses ofertes que oferia l’aleshores decadent mercat immobiliari. Sigui com sigui arribats al 2012 els preus a Las Vegas van començar a estabilitzar-se mentre a les nostres comarques seguim observant com el preu de mercat d’aquelles propietas que vam adquirir al 2005 o al 2006 segueix sense tocar fons. 

Arribats ací hem observat similituds, encara que el que ens ha diferenciat als ciutadans hipotecats valencians dels habitants de Nevada ha estat bàsicament el tracte que les administracions i el sistema bancari ens han dispensat. Als Estats Units els bancs no tenen la possibilitat de perseguir la persona durant la resta de la seva existència per un error comés en ple boom immobiliari. Els americans tornen les claus de la casa al banc i aquest fica la propietat en venda fins que un nou comprador hi arriba i s’instal·la de nou al mateix habitatge. El banc assumeix les pèrdues al seu balanç comptable i tothom continua endavant, més vell, i possiblement una miqueta més savi. Allà li diuen co-responsibility. Acreedors i deudors paguen un preu per la seva errada i tothom comença de nou. Totes dues parts són adultes i diguem-ne que es sacrifiquen per tal de solventar l’embolic. Aixina funciona als EUA i -també- allà ho anomenen capitalisme o més acuradament procés de deleveraging, es a dir, el banc assumeix la reducció d’una part del seu passiu mitjançant la conversió en liquiditat o cash d’una part dels seus actius, que en aquest cas serien les vivendes hipotecades que ha hagut de quedar-se en propietat.

I així, com he dit adés, allà la situació comença a redreçar-se mentre que ací i entretant no gaudim d’una Llei de Dació en Pagament efectiva, els preus de l’habitatge seran susceptibles de continuar caiguent alhora que l’excés de persones enxampades en hipoteques a les que no hi podran fer front es farà més i més gran. 

El negoci dels bancs -tinc bastants amics que treballen al sector-, és precisament el de prestar diners. En general, els bancs volen començar a prestar diners i a hores d’ara es troben davant a una desastrosa situació de bloqueig. El problema que s’hi troben és el d’haver de fer front als prèstecs de la famosa recapitalització de fa uns mesos. Com es sol dir col·loquialment, ens van vendre la burra de que els bancs a Espanya gaudien en general d’una magnífica salut. Els nostres bancs es suposava que eren dels que millor capitalitzats estaven a Europa però resulta que tot i haver demanat el rescat, no poden fer front a la greu crisi del mercat hipotecari. La cabuderia d’un govern popular que s’hi nega a canviar la legislació i que s’entesta en continuar amb retallades i mesures d’austeritat extrema ens condueix a un clima econòmic difícil de capgirar.

De tornada a Las Vegas i sense buscar símils amb els pantans de Franco, cal recordar que després de la Gran Depressió americana fou precisament Roosvelt qui va dur endavant la construcció de la imponent presa de Hoover que abasteix d’aigua la ciutat i el seu entorn. Amb mesures com ara el desenvolupament d’un munt d’infraestructures com autopistes, preses de contenció, construcció massiva de vivendes de protecció oficial, de col·legis o  d’hospitals, el President Roosvelt va combatre de forma valenta la crisi més virulenta que fins aleshores havien patit els EUA.  A mig termini la demanda va anar creixent i l’economia paulatinament va tornar a la normalitat en la dècada següent. 
  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *